Monday, 7 December 2009

Per fi Viena 11-11-09 fins 16-11-09

Mentre soc a La Provença organitzo les meves notes de Viena i Bratislava acollida per l'hopitalitat d'en Jordi Lalinde. El director de la meva darrera escola. Les fotos les tens a l'escrit anterior en aquest mateix "blog".

Aqui ho tens, estimada Clàudia:

Ja soc a Viena! Els dies passen molt de pressa i no em poso al dia! Faig tantes coses que no sé que és el que t’agradarà més que t’expliqui però començo...

Viena es una ciutat romàntica, i per romàntica vull dir que esta plena de palaus que ells anomenen Burg, Son increïbles! Fliparies!

Ahir vaig anar al palau de Belvedere on s’hi acull una col·lecció de pintura considerable, la majoria del autors son austríacs o alemanys. Em va impressionar veure els quadres de Klimt en viu. Gustav Klimt era un pintor vienès que va marcar l’art d’una època a començament del segle 20 i fa fer escola en l’epoca que anomenaven de la Sesseció. Te una estètica especial. Jo l’associo als nostres modernistes i als pre-rafaelites anglesos tot i que te un estil molt personal. Aqui en tens dos exemples representatius del del seu art; la primera es "El petó". la segona "Mare i fill".





També em van impressionar les pintures de Egon Schiele que vaig conèixer fa ja molts anys de la ma d’en Noni. La seva percepció de la vida es mostra crua a través del seu art. Era un home pessimista però poder als que no ho som ens fa entendre com es poden sentir aquells que ho son i gaudir més de la nostra vida i el nostre tarannà. Egon Schiele va morir molt jove a cause d’una febre que anomenaven “Spanish Flue”. Primer va morir la seva dona que estava embarassada de sis mesos. Això el va afectar molt i encara va fer unes pintures i dibuixos de la seva dona i l’hipotètic fill poc dies abans de morir ell.

Aqui tens un dels molts autorretrats que va pintar:



El palau de Belvedere es molt bonic. Te dues seccions i entremig es troba un jardí immens d’estil francès (Versailles) amb ornamentacions vegetals geomètriques. Des del palau mes superior que és on es troba el museu es pot veure una silueta de la ciutat molt interessant. Cúpules i edificis que sobresurten de la mitjana. Mira lo foto que vaig fer a l'escrit anterior...

En sé poc d’història d’Europa però tinc entès que Àustria formava part de l’imperi austro-hungarès. Era imperial per Austria i Real per Hongria. La seva història està ben fornida de guerres i batalles amb els paísos co-lindants i també amb França.

Em sorprenen la gran quantitat d’edificis singulars. Molts de la època imperial i un bon exemple d’arquitectura modernista amb aquest moviment de la Secessió. Arquitectes com Otto Wagner, Adolf Loos i d’altres van fer d’aquesta ciutat punt de mira de l’arquitectura a començaments del segle XX. També cal dir que la ciutat i el país (Àustria) va produir molts bons músics entre ells Mozart, Haydin, la saga dels Strauss... Aquesta afecció a la música la pots apreciar per la quantitat d’edificis increïbles que dediquen al plaer d’escoltar la música. La òpera es impressionant. Jo no he vist mai un lloc tant pompós i enorme. En Jordi em diu que molts edificis d'Operas son així en tots aquests països del Est d’Europa.

Avui em proposo fer un tour per tornar a veure molts d’aquests edificis de dia perquè només arribar ahir, en Jordi Lalinde, el meu amic, que és qui m’acull aquesta vegada, ja em va fer un tour nocturn per tots aquests llocs.

M’he llevat d’hora per esmorzar amb el meu amic i he anat resseguint la guia que m’ha donat en Jordi de l’anterior assessora. T’enganxo les seves descripcions (que no tenen desperdici) que he seguit fil per randa! He afegit algun comentari meu. Ja ho veuràs perquè estan en Català.

Visita a Viena de la asesora Leonor

Desde la ópera. Coged la calle de la izquierda (Operngasse) y, pasando por el Museo Albertina (cuya visita es obligada pero que dejamos para un día de lluvia), seguid por la Augustinerstr. Hasta la Josephplatz. Es una de las plazas más hermosas por sus proporciones y factura tan armoniosa. Este Joseph fue el emperador José II, hijo de la emperatriz Maria Teresa y se merece la plaza porque introdujo muchas mejoras de carácter económico y social. (Entre otras: dio un gran impulso a la educación, abrió el Prater y otras zonas que antes estaban reservadas sólo a la nobleza a todo el pueblo, abolió impuestos a los judíos... etc.)
Nada más entrar en la plaza, a mano izquierda está la entrada de la iglesia de los Agustinos, hermosa iglesia gótica, donde se casaron durante siglos los emperadores (incluidos Mª Teresa con Francisco Esteban de Lorena y Sisí con Francisco José) en esta iglesia es importante contemplar detenidamente el monumento funerario de mármol blanco de la archiduquesa María Cristina (hija de Mª Teresa y hermana de Mª Antonieta, la guillotinada en Francia), esculpido por Antonio Maura (según se entra a la derecha). Es de una belleza que impresiona. Al fondo en ese mismo lado se encuentra la capilla de Loreto, donde se guardan los corazones de los emperadores enterrados en la cripta de los Capuchinos.
Salid de nuevo a la plaza y entrad en el edificio que esta que está a la espalda del caballo. Subid a la sala principal de la biblioteca nacional. Es imprescindible y una obra barroca impresionante. La construyeron, por encargo de Carlos VI –el padre de Mª Teresa- dos arquitectos que conocen todos los niños austriacos desde la escuela y que dejaron su impronta en muchísimos edificios fabulosos de Viena (p.e. la Karlskirche): Johann Bernhard Fischer von Erlach y su hijo Joseph Emanuel. En esta Prunksaal se encuentra, entre otras cosas, la colección de libros del príncipe Eugenio de Saboya (del que hablaremos más adelante). En el centro de la sala, la estatua de Carlos VI, parece ser que en tamaño real –no era muy alto.

Salimos de nuevo a la plaza. Enfrente mismo hay un palacio de paredes más bien negruzcas con dos enormes cariátides en el portal de la entrada. Es el palacio Palavicino. Ahí se rodó la película “El tercer hombre”. Si no la habéis visto, hay que verla.

Al salir de la biblioteca seguid hacia la izquierda y, en una puerta que hay casi en la esquina entrad hacia el patio suizo del palacio. Iréis por pasadizos internos a palacio y llegaréis a un portón pintado de color rojo. Antes de salir por ese portón, a la izquierda de esta entrada a la cámara del tesoro (Schatzkammer). Es interesante. El portón rojo tiene que ver con nosotros, los españoles, ya que está dedicado al Emperador Fernando I, hermano de Carlos I. Ese emperador era más español que su hermano, pues se educó en la corte española mientras que Carlos I se educó en Flandes y cuando llegó a España no conocía ni el idioma. Lo mismo le pasó a su hermano Fernando que cuando llegó a Austria no sabía hablar Alemán.
Saliendo por el portón rojo se llega a una plaza rectangular con la estatua de Francisco II/I en traje de emperador romano. El hecho de que fuera II (como emperador del Sacro Imperio Romano-Germánico) y después I se debe a que durante su reinado Napoleón se autoproclamó emperador de Francia, Así que él se proclamó a su vez emperador de Austria, y en ese cargo era el primero.

Desde aquí tenéis dos posibilidades: ir a la derecha o a la izquierda.
1, Si vais a la izquierda llegáis a la Heldenplatz, la plaza de los héroes. Al lado derecho los jardines y a la izquierda la ampliación de palacio que se hizo en tiempos de Francisco José, después de derribar las murallas de Viena. Esta parte del palacio la edificó el mismo arquitecto que hizo la ópera de Dresden (y que en su honor, se llama Semper-Oper). El tal Semper participó activamente en la revolución de 1848, por lo que, al resultar derrotada, se puso precio a su cabeza. Logró escapar de Sajonia y aunque también en Austria lo querían eliminar, con el tiempo Francisco José, que no era tonto del todo y sabía que era uno de los pocos arquitectos capaces de tamaña obra, lo contrató y pelillos a la mar. Estaba proyectada otra edificación igual paralela, pero se les acabó el dinero ( y el imperio).

Desde el balcón central del nuevo Hotburg proclamó Hitler la anexión a Austria en el 38. Pasead por los jardines del Hofburg y por el Volksgarten que está a continuación. Al fondo a la derecha hay una zona dedicada a la emperatriz Isabel (Sisí) . En el centro está el templo de Teseo, por desgracia en restauración en ese momento (¿?). Este templo lo mandaron hacer para que acogiera otra estatua magnífica del mismo escultor Antonio Maura (el del monumento funerario de los Agustinos). Cuando trajeron la estatua de Italia, se dieron cuenta que no cabía por la puerta , por lo que la colocaron en las escaleras del museo de arte. (el Kunsthistoriches Museum).

2. Si vais a la derecha : Atravesáis por debajo de la cúpula, dejando a la izquierda las habitaciones de Sisí (que se pueden visitar pero que dejaremos para un momento de lluvia) y salís a la plaza de San Miguel. De frente la “casa sin cejas” de Adolf Loos, un arquitecto de principios de siglo XX que venía de Norteamérica con ideas nuevas, más funcionales, eliminando ornamentos y que construyó esa que no estuvo exenta de polémica, y hasta el propio emperador que dormía enfrente parece ser que mandó mantener las cortinas de su habitación echadas para no verla.
En el centro de la plaza excavaciones de restos romanos y a la derecha la iglesia de S. Miguel (bonita, entrad). Tomad la calle que sale hacia la izquierda y que se llama Herrengasse. A unos 200 metros está el palacio Ferstel y en una esquina el Café Central, parada obligada para tomar un cafetito. Al entrar veréis la estatua de Peter Altenberg, un poeta de principios de siglo al que no fueron muy propicios los hados, ya que lo pasó bastante mal en vida. Se pasaba los días en ese café e incluso tenía domiciliada su correspondencia allí.
Al salir del café, y tomando una de las calles de enfrente (perpendicular a la Herrengasse) llegáis a una plaza preciosa, con la iglesia italiana de los Minoritas en el centro y toda ella rodeada de palacios (hoy ministerios). En la iglesia hay que ver sobre todo la copia de la última cena de Leonardo da Vinci en mosaico, con unas teselas de tamaño minúsculo.
Saliendo y tomando la dirección opuesta a la entrada de la iglesia (pasando por delante del ministerio de asuntos exteriores) seguís por esa calle peatonal que os lleva ala chancillería y a la parte de atrás del Hofburgh (hoy sede de la presidencia del gobierno). Con eso ya estaréis en los jardines de palacio.


Siguiendo paralelamente al Hofburg y cruzando el gran portón de salida al Ring veréis justo enfrente el gran espacio ocupado por:
· La magnífica estatua de Mª Teresa, como gran matrona, madre que fue de 16 hijos (de los que sobrevivieron 11, entre ellos como ya he dicho la decapitada Maria Antonieta).
· A ambos lados de la plaza dos maravillosos edificios gemelos (tambien construidos por Semper) que albergan los museos de ciencias naturales (a la derecha) y de historia del arte, (Kunsthistoriches Museum (a la izquierda). Aunque no llueva hay que entrar en alguno de ellos o en los dos. Son una maravilla tanto por el contenido como por el continente.

Enfrente, a la Espalda de María Teresa, está el Museumsquartier, en el que hay toda una serie de museos de arte moderno principalmente.

Edificios imprescindibles que hay que visitar en el Ring o los alrededores.

1. La ópera. Hay visitas a 6 euros. Lo que yo hago con mis amigos es llevarles a la opera con entradas de pie por €3 (abajo 4, no lo recomiendo) y en la pausa pasearse por el edificio.
2. El Parlamento: Además de por fuera, es muy bonito por dentro (a pesar de las bombas que cayeron en la guerra). Entrando por la parte de abajo del edificio, por detrads de la estatua de Plas Atenea, venden entradas (son baratas) y hacen visitas guiadas en francés, alemán, inglés e italiano.
3. El ayuntamiento neogótico del siglo XIX (como casi todo lo del Ring). También hay visitas guiadas gratuitas en alemán, creo que los jueves.
4. La Universidad “Alma Mater Rudolfina”. Se puede uno dar una vueltita por el patio central.
5. El teatro Burg, enfrente del Ayuntamiento. También hacen visitas guiadas.
6. La iglesia italiana de los Minoritas. Además del interior hay que callejear por toda esa zona plagada de edificios maravillosos.
7. La iglesia Votiva (Votivkirche), edificada para conmemorar que Francisco José había salido ileso de una atentado.. La plaza de delante está dedicada a Sigmund Freud, cuya casa museo no se encuentra lejos.
8. Callejeando se encuentra uno con Maria am Gestade, una iglesia bonita, la más estrecha de Viena, muy cerca se encuentra
9. La Judenplatz, la plaza de los judios, muy bonita a pesar del monuento que conmemora el Holocausto.
10. Seguís callejeando hasta llegar a la iglesia de S. Ruprecht, la más antigua de Viena con partes románicas.
11. Atravesáis la Rotenturmst. Y entráis en la Fleichmarkt. En esa calle hacia la mitad encontraréis una iglesia griega muy bonita. A su lado hay un restaurante muy típico llamado Agustín. Tenéis que acercaros a la entrada, mirar al suelo y veréis a Agustín metido en una covacha. Agustín es aquí el periódico de los sin techo (nuestra Farola). Este tal Agustín era un borrachuzo a quien en una de las epidemias de peste encontraron tirado en la calle y, creyendo que era un apestado muerto, lo echaron al carro y lo tiraron con los demás en un lugar destinado para ello. Al día siguiente se despertó de tal borrachera y fue andando hasta la ciudad, para sombro de todos.
12. Un edificio bonito modernista del arquitecto Otto Wagner, de principios de siglo.
13. Maravillosa iglesia de los jesuitas . Callejear por toda la zona no tiene desperdicio. Al salir de la iglesia, justo a la derecha hay un pasadizo que lleva a una calle muy bonita: la Schönlaternengasse o calle de la bella farola.
14. Evidentemente no puede faltar la catedral de San Esteban ni
15. la iglesia de S. Pedro (la Peterkirche)
16. Los Franciscanos. No es nada maravilloso, pero tiene mucho encanto pasearse por esas callejuelas. Hay algunas realmente estrechas y peatonales imprescindibles. Siempre os podéis encontrar con palacetes, palacios (por ejemplo: en la Himmelpfortgasse el fantástico palacio de invierno del Príncipe Eugenio de Saboya. Estaba hasta hace poco en reconstrucción, ahora no nse, pero se puede ver de todas maneras gran parte de la fachada magnífica.
17. Para ir al palacio de verano de este príncipe tenéis que ir al Belvedere, tanto al bajo (que era la “casita de verano propiamente) como al alto, palacio que usaba para recepciones a emisarios extranjeros y donde es imprescindible entrar porque alberga gran cantidad de cuadros de Gustav Klimt. Si se saca entrada combinada por 12 € -si no ha subido- se pueden visitar los dos palacios, el alto y el bajo. En el bajo se encuentra el original de la fuente de la providencia, situada en el número 20, en una plaza en la que está la iglesia de los capuchinos, en cuya cripta están enterrados los emperadores de Habsburgo. (Ver nº 20)
18. Hay que entrar en la iglesia de San Pedro (la de San (Heliger) Joseph Mª Escribà) anotacio meva...) Karlskirche, barroca impresionante.
19. Se sale del mapa, pero hay que ir al palacio de verano de los emperadores , al Shönbrunn. Se llega en la línea 4 del metro. Hay que recorrer el jardín.Por lo menos hasta la Gloriette, en lo alto del jardín. Si entráis a verlo, merece la pena. Ahí se echa ya casi el día. En el jardín tenéis que visitar las ruinas romanas y si dais con ella (no está lejos de las ruinas) la hermosa fuente que da nombre al palacio. Aunque está cerrada al público, al estar junto a ella ya es refrescante.
20. Cripta de los Capuchinos, con las tumbas de los emperadores. En esa plaza está la hermosa fuente de la Providencia, o mejor dicho una réplica ya que la original la conservan en el Belvedere bajo porque se estaba deteriorando por la climatología. Esta bonita fuente tiene también historia. Se dice que el que la encargó no pagó lo convenido y por eso su autor puso una de las figuras con el culo hacia su ventana. La emperatriz Mª Teresa –que era sumamente puritana- mando retirar esa fuente al ver un día que pasaba por allí tanto cuerpo desnudo. No lo consideró decente y se cargó la fuente. 20 años después de su muerte volvieron a reponerla en su lugar.
21. El Nashmarkt: Es un mercado al aire libre donde se puede encontrar de todo. (Les verdures i el peix excel·lents. I altres productes de països del est. Formatges olt diversos, etc) Los sábados por la mañana ponen al final del Naschmarkt un rastro interesante, abierto de 9 a 14.


Excursiones recomendadas en tren:
1. Klosterneuburg (se llega desde la Josephbahnhof (en el tranvía D hasta la estación.
2. A Melk y a Krems en la Wachau. En www.oebb.at tienes toda la información de trenes. También podéis ir en barco por el Danubio, tanto en esa dirección como en la contraria hacia Bratislava, que está escasamente a hora y media y es bonita.

Restaurantes:
Cerca de casa (Belvedere 8), en la Belvederegasse, al final, haciendo esquina con Favoriten, hay un restaurante tienda donde guisan muy bien. Tienen en la carta 3 ó 4 platos cada día, todos buenos y ninguno supera, por lo general, los 8 ó 9 €. Opozensky.

Al salir del Belvedere bajo por la parte del jardín, en la Rengase, a la derecha hay una cervecería típica donde hacen cosas buenas y no es caro. Se llama Salm o Salmbräu.

En el Café Central en Herrengasse, se puede también comer. Es un café de visita obligada, muy turístico pero muy bonito. (El sacher que vaig probar aquí era bo però massa empalagós pel meu gust!) El menú del día suele estar bien y no es nada caro.

Muy típico de aquí es el restaurante Figl Muller, cerca de la catedral. Allí dan los escalopes vieneses más grandes de Viena. Están buenos. Otra especialidad es el Tafelspitz, que es una carne de ternera hervida pero que sabe bien (segons el Jordi no mata o mes aviat no val res!)

Pfudl (o algo así) Se come bien y no es caro.

El Plachuta es algo más caro. Se puede comer por unos 30 €, pero tardan muchísimo en servir.

En el quiosco que hay debajo de la Albertina hay salchichas muy buenas.


T'he copiat tota la guia perquè si algun dia visitem Viena és una bona eina per conèixer la ciutat. Ja veus fins i tot el comentari de les bones salsixes!

De tornada del meu tour hem anat amb en Jordi a comprar per fer uns sopar pels seus companys. Ja saps com m’agrada quedar be a l’hora de fer cuina però el problema ha estat trobar els ingredients i no he tingut massa temps per voltar per la ciutat i trobar botigues adients per la meva cuina. He fet una sopa de nuvi (sui-gèneris) amb un calded que s’assentava be atenent el fred que feia. He fet una safata de canapès tambè (suigeneris) amb els patés de pebrot i remolatxa. Altres amb bocinets de pa sucats amb tomàquet i un pernilet d’aquell que t’agrada tant a tu. Uns altres amb mantega, una tàpera i una anxova. Han quedat bonísssims i no vegis quina admiració han demostrat!! Els que els han agradat mes, han dit... el paté de pebrot! El que millor m’ha caigut d’aquests amics és l’Emilio, un tinent coronel! Ves per on! També l’Ana, una noia que treballa pel Ministeri de defensa aquí i el que menys un xicot madrileny que és informàtic i sap desxifrar missatges amb codi! Hem parlat de tot una mica pero la conversa estrella ha passat per la decepció que tot tenim amb la política i especialment els polítics.

Amb en Jordi que és molt endreçat hem ordenat la cuina en un plis plas! I després ben cansats hem anat a dormir.

Dissabte matí hem fet una passejada pel Naschmarkt. M’ha encantat aquest mercat. Hi havia molts productes locals frescos: verdures, peix i carn (de bé, aus, caça, pork i vedella...) i també d’altres més exòtics com formatges de països de l’Est molt atractius a la vista. En Jordi m’ha convidat a dinar en un restaurant de peix. Hem menjat unes ostres y seitons fregits i uns filets de rap arrebossats. Tot regat amb una bon Riesling que es el vi típic d’Austria (de Salzburg, mes cap al oest del país) Mmmmm que bo que estava tot!
En aquest mercat he comprat dos llobarros de biocultura perquè vull ferli un bon soparet demà, diumenge.

A la tarda vespre hem anat a un concert al Musicverein que és el teatre que acull el concert de fi d’any des de fa molts i molts anys! M’ha agradat veure’l en directe. He reconegut detalls que any rera any he vist per la televisió. Els caps dels compositors famosos, les cariàtides daurades, els frisos amb les estàtues ajagudes, les cadires ben arrenglerades, les pintures del sostre, les làmpares de cristall...

Hem passat bones penúries per arribar-hi. Hem estat xerrant amb en Jordi i s’ens ha fet tardíssim. Quan ens hem adonat de l’hora faltaven 10 minuts per començar el concert i encara erem a casa. Ens hem vestit en 2 minuts, hem sortit de casa i hem agafat un taxi. Quan érem dalt ens hem adonat que no portàvem diners. El taxista ens ha dit que acceptava targetes de crèdit. Hem tornat a pujar. Entretant en Jordi anava buscant tots el diners que portava per les butxaques i ha reunit els diners... El taxista ens ha portat al teatre equivocat. Fes la volta i hem arribat uns minuts tard. Per deixar els abrics també ens demanaven diners i ha acabat d’escurar les butxaques... Tota una odissea!!! Ens han dit que entréssim però que ens asseguéssim quan hi hagués una pausa. Just al entrar estaven aplaudint les paraules del director i corrents ens hem assegut! No vegis quin neguit hem passat! Però en Jordi és molt tranquil i m’ha fet sentir tant be tot i les presses! Es un home fantàstic!

No hem pogut comprar el programa perquè ja no ens quedaven diners però hem rigut molt! Hem vist i escoltat “L’infidelitá delusiva” de Haydin que ja buscarem a Internet per confirmar el que hem entès.... esperem! La operetta era divertida i diversa i tant els músics com els cantant molt bons i sembla que s’ho passaven “pipa” fent la “feina” la qual cosa feia tot plegat molt divertit!
En sortir en Jordi ha anat a treure diners amb la tarja i hem anat a un cafè típic de Viena a menjar pastis i un té. Una passada de dolç tot! Massa pel meu gust!

15 de novembre de 2009

En Jordi ha anat a comprar el diari i la llet al Southbahnhof i quan ha tornat m’ha fet una proposta sorpresa. “Qué et sembla si anem a Bratislava?” m’ha dit, “a Eslovaquia”. Un viatge sorpresa! Doncs mira com que m’agraden els imprevistos he decidit acceptar l’oferiment i xino, xano hem anat cap a l’estació i hem agafat el tren cap a Bratislava que només està a 70 Km. M’ha agradat veure el contrast, una ciutat que també va perteneixer al mateix imperi però que degut al règim comunista que va tenir durant molt de temps no va cuidar tant aquests edificis imperials, però te un encant romàntic... com si el temps no hagués passat. És curiós també veure el contrast de l’estètica funcional i a vegades poc gràcil de les cases. Però en general la ciutat es veu plàcida i he fotografiat unes imatges de tardor bellísimes.
Hi havia una exposició de la època dels nazis molt ben muntada. Senzilla i didàctica. Un bon exemple per muntar una exposició!!

De tornada a Viena hem visitat la zona dels museus. Ens ha sorprès un muntatge per la zona amb begudes típiques com el vi calent amb espècies. Que hem begut més per curiositat que no pas per gust. En Jordi sembla que hi està més avesat!

En arribar a casa he fet el peix que vam comprar ahir. El peix ha quedat be però les patates han quedat massa salades (tant dir-nos que la sal no salava i ens hem passat. En Jordi semblava content. Sé com li agrada el peix! I la veritat es que el peix estava molt i molt bo!

Desprès d’escriure’t he anat a dormir i avui dilluns m’he llevat d’hora perquè volia anar al Leoplold Museum abans d’anar a l’aeroport. I hi he anat! He tornat a admirar Schiele i Klimt i ja tot seguit he tornat a casa i he agafat les maletes per anar a l’aeroport. Un altre periple havia acabat.

La meva ex-alumna i amiga Laia, ha fet un escrit de Viena amb més rigor acàdemic que el meu parlant de la Secessió i l'Art Nouveau. T'enganxo l'enllaç del seu blog "Paleta d'idees" per si tens curiositat algún dia. M'agrada molt com escriu i com composa les seves idees.


A l’avió he tornat a veure els Alps. Un espectacle increïble.

Sunday, 22 November 2009

Viena i Bratislava

Aviat t'ho explicaré. Mira aquestes fotografies per anar fent boca.
Vaig pensar molt en tu quan vivia Viena. Em sembla que gaudiries de la ciuta tant o mes que jo.

Galicia

Galicia-Ourense i Santiago de Compostela
27-10-09 al 30-10-09

Estimada Clàudia,

He tornat a Galícia. Tot i que està a l’altre punta de la península m’hi trobo com a casa. Possiblement tindrà a veure amb aquests amics que tinc de fa molts i molts anys; l’Álvaro i la Carmen i els seus fills l’Aida i en Daniel. Ara mateix la família està escampada pel món, aquestes coses que passen i que a nosaltres a vegades, també ens ha passat. Penso que en la distància aprenem a apreciar algunes de les coses que quan estem a prop no ens hi fixem. Te’n adonaràs aviat, quan ara que encara estem a prop pràcticament no ens veiem. Quan sigui lluny per més temps tindràs més ganes de veurem o això espero i amb avidesa esperare que em digis coses al blog o en un mail.

He anat a Ourense a fer feina. He estat treballant amb professors, més ben dit, professores i un professor. Sembla que aquesta professió que he tingut durant tants anys es més pròpia de dones que de homes. Treballo a gust amb els profes. Sobretot perquè estic convençuda de que la nostra professió es “unique and powerful” com deia el meu amic i company en Ramon Ribé i que jo he adoptat gairebé com si fos meva.
.
He treballat a gust i els he fet treballar perquè no crec en les lliçons magistrals. Han acabat la meva part del curs amb feina feta, amb documents recollits i amb idees discutides i amb un guió per elaborar els seus projectes. Tants anys explicant el mateix... i ara tornen els projectes a les aules perquè educadors i polítics s’han adonat que les competències no es poden desenvolupar si no fem sortir l’aprenentatge fora de les quatre parets de les aules.

Aquesta interrelació tan necessària i per a mi de tan sentit comú, no sembla que s’entén fàcilment. Ja veus el mal que han fet tants educadors pensant que el que cal fer es ensenyar tal i com ho han après ells. Ara pensem que alguns ens vam equivocar pero en temps de la República, a l'Institut Escola ja es feia un aprenentatge més significatiu. Després durant la dictadura vam tornar a recitar i memoritzar sense voler saber el perquè de les coses. Incomprensible, oi?

No sé com estàs aprenent a l’escola. M’ho explicaràs? Et fa feliç aprendre? Què t’agrada més? Quina mestra ho fa millor per tu? i per què creus que ho fa millor?

Veig que vaig molt lenta i s’acumulen les experiències però m’agrada explicar-te les coses poc a poc. T’ho he dit, oi? Per viure t’has d’adonar de les coses que fas i fins i tot, aturar-te, pensar-hi. A vegades em fas patir perquè vas una mica tabalot però em consola pensar que la teva tieta Marina també era així i ara sembla que ara que ja és gran, pensa una mica més a poc a poc!

Be doncs, em queda dir-te que vaig passar per Santiago de tornada a casa des d’Ourense. Santiago és una ciutat preciosa. No hi vaig anar per visitar-la, la conec be tot i així vaig gaudir de la companyia del meu amic Àlvaro; la família de qui t'he parlat al començament. Ara l'Álvaro està sol a Santiago. La seva dona Carmen, bona amiga també, esta a Los Angeles; el fill a Barcelona estudiant música a l'ESMUC i la filla a Dinamarca, a Copenhaguen amb una feina precària econòmicament parlant però interessant.

De la Carmen en parlaré un altra dia quan t'escrigui des de Los Ángeles. Aviat!!

I ja acabo perquè tinc una cua de noticies esperant que no sé pas quan acabaré!!

Et poso una sel·lecció de fotos d'aquesta escapada a Ourense perquè vegis les Burgas, que és una font on hi surten aigues termals molt calentes, el riu Miño, algunes escultures que adornen la ciutat, i altres curiositats des de la meva mirada i la fotografia que vaig fer de la catedral de Santiago al vespre abans de que apaguessin els llums. Maca, no et sembla?



T’estimo, petita, bonica!

Tuesday, 20 October 2009

Formentera

Estimada Claudia,
He estat vivint uns dies en un paradís! Fixa't, i és a prop de casa nostra, a la nostra estimada Mediterrànea. Hi he anat amb unes quantes "dones del Garraf", les que caminem alguns diumenges, recordes?
M'ha agradat la pau i la tranquilita de la illa. M'agradat el seu estat encara un tant salvatge que he pogut observar mentre feiem la volta a la illa a peu! M'hi hagues quedat molts mes dies... i no sé perquè no ho he fet!
Mira aquestes imatges i ho entendràs.

Un dia amb més calma t'ho explicaré a poc a poc.
T'estimo,
Nonna

Sunday, 18 October 2009

Berlín

Estimada Claudia,

Ja ho saps, oi? Vaig estar a Berlín gairebé dues setmanes. Ja havia visitat aquesta ciutat feia quatre anys però tot just va ser un cap de setmana llarg i aquesta vegada m'ha fet una bona idea de la ciutat. Un cop aprens a moure't en transport públic, tot canvia. És una ciutat fàcil.
En Gary, el meu amic/amor de la meva adolescència em va convidar al seu apartament de Berlín. Els primers dies vaig estar sola i els últims, va venir de Heiligenhafen i vàrem compartir alguns moments.

No sé si saps que Berlín va estar dividida durant molts anys a causa de la guerra freda entre l'est i l'oest, es a dir entre un regim capitalista i un de comunista. La tieta Marina t'ho explicarà molt be si en vols saber una mica més. La ciutat durant molts anys va estar dividida amb un mur que separava la ciutat en dos parts i amenaçava a tots aquells que des de la part est volien creuar, fins i tot amb la mort. La gent del oest, els capitalistes aconseguien visats per visitar l'altra part de la ciutat per un dia. Avui, tot això és història però encara està ben present en la història de la ciutat. Queden restes del mur perquè la gent recordi aquesta barbaritat que va ser duta a terme per un dels grups dels guanyadors. Els altres, anglesos, francesos i americans compartien l'altra meitat on la vida era molt diferent. Es pot observar en les construccions mes senzilles de l'est i les més sofisticades, burgeses, si vols, de la part oest. De fet la part històrica es troba al Mitte, que es ben be al mig, però dins de l'est.

Quan es va enderrocar el mur l'any 1984 les autoritats Berlineses van fer una crida a les grans empreses del mon perquè apostessin per Berlín. En aquest esperit es va transformar una plaça que estava al costat del Mur i estava derruïda i que ara és un dels exemples mes clar de modernitat arquitectònica i enginyera: la Postdamer Platz. Ja em va fascinar la primera vegada que hi vaig ser i aquesta vegada no m'ha decebut. Tot i moderna és acollidora i receptiva. També hi ha un parc infantil que em va agradar per la proposta estilística. M’agradaria ensenyarte'l algun dia i que em diguessis si és prou divertit. Vaig fer alguna fotografia de la plaça i del parc que podràs veure al final d'aquest escrit.

Em recorda Times Square de Nova York per la projecció internacional no pas per la construcció. Una de les empreses que va apostar per la renovació va ser SONY que té un dels edificis i on s'hi troba el museu del cinema. Quan hi vaig entrar no hi havia ningú i l'entrada, Claudia, la sensació va ser màgica! A la gent no m'agrada explicar-lis el que vaig sentir perquè no es decebessin si hi van algun dia, però, tot i que sé que algun dia hi aniràs, t'ho explico. Quan entres et trobes en una sala totalment emmirallada on es projecten escenes famoses del cinema en grans pantalles. No et canses de mirar-les una i altra vegada, les reconeixes, les gaudeixes i somrius, murri a la teva pròpia mirada que es reflexa en els miralls. Tú formes part d'aquest mon màgic del cel·luloide. Vaig passar en aquest museu més de quatre hores veien bocinets de pel·lícules del cinema alemany amb directors com Lubitch, Lang o actrius com la Marlene Dietrich i altres. També vaig llegir cartes i pensaments de gent que va fugir del regim Nazi a Alemanya. Els que van ser valents i van poder, van fugir de la barbàrie i van denunciar, des de fora i com van pogué, aquesta política malsana.

Els museus formen part de l'encant de la ciutat: el Martin Gropious on hi vaig veure una extraordinària exposició sobre la Bauhaus. La Bauhaous va iniciar a Berlín un moviment artístic que engloba totes les arts i especialment l'arquitectura que pretenia que la bellesa i el disseny entrés a les cases de la gent més senzilla, no només a les cases dels rics. Arquitectes com Mies Van de Rohe, artistes com Kandinsky, Mondrian, i Klee entre molts d'altres hi van formar part. L'exposició estava molt ben montada. Deien que era la primera vegada que es reunien tantes mostres d'aquest moviment avantguardista. M'agrada la seva estètica de formes llises i pràctiques. M'agrada la funcionalitat de les seves obres.

L'altra vegada que hi vaig ser amb en Jordi, vàrem anar a veure la Nefertiti, la reina Egípcia que va servir de model de les proporcions i bellesa femenines. Aquesta imatge estava abans en un museu petit i ara provisionalment es troba al costat d'una estàtua de Cleopatra a L'Altes Museum, es a dir el museu Vell o Antic (Altes Museum) a l'espera de ser traslladada al Neuies Museum que l'estan fent ara mateix. Em va tornar a fascinar, veure-la i m'hi vaig quedar una bona estona amb secreta conversa amb aquesta dona tan important de la historia de les nostres civilitzacions.

No tenia masses ganes de veure el museu dels jueus però en Gary em va insistir que hi anés i la veritat és que no em va saber greu. Tenia por que fos una reivindicació dolguda i ressentida de la historia dels jueus. Potser el sentiment hi era però vaig percebre un altra sensació; la voluntat del poble jueu de posar de manifest la seva constant diàspora que des d'occident hem justificat amb paraules de la Bíblia. Es doncs la voluntat de posar de manifest la història d'un poble en constant moviment i que ha subsistit al llarg dels segles gràcies a un sentit molt fort de comunitat. Admirable, no et sembla?

No vaig veure molts museus, només alguns perquè la pròpia ciutat em va fascinar, el seu dinamisme, la voluntat de la gent de continuar i consolidar un país durant tant de temps dividit i la voluntat de reconstruir del no res una ciutat que va quedar pràcticament arrasada desprès de la segona guerra mundial. També hi han atraccions que els turistes s'hi encanten con el "Checkpoint Charlie" l'antic punt de control de la part americana i on els turistes s'hi fan fotografies amb els suposats soldats anglesos o americans amb les seves banderes (una fantoxada!).

T’haig de dir que l’animeta revolucionaria encara no l’he perdut. Una de les coses se la ciutat que més em va emocionar van ser les manifestacions que vaig viure al voltant de la Porta de Branderburg. Unes manifestacions multitudinàries per temes propers a la població. En una d’elles centenars de gent en tractors i d’altres dempeus protestaven per l’acord pres pel govern Merkel-SPD de crear una planta de rebuig nuclear en una zona agrícola. Em va agradar veure la fermesa de la gent, l’alegria i la convicció dels manifestants disposats a protestar fins el darrer minut del dia. S’hem va fer un nus a la gola de veure’ls.

Et poso una selecció de l'àlbum que he fet de les fotos de Berlín i quan vulguis t'explico més coses... T’estimo petita, bonica!

Friday, 14 August 2009




Estimada Claudia,

Fa uns dies vaig anar a veure un recital d'en Raimon. Et preguntaràs perquè t'ho vull explicar i jo et diré que aquest senyor quan la nonna tenia molts menys anys que ara, menys fins i tot que la teva mare i la teva tieta Marina avui, el vaig sentir cantar i no em va agradar massa. Tenia una veu molt estrident i en aquells temps jo no savia escoltar massa. Mes endavant quan vaig parar atenció a les lletres aquest cantautor es va convertir en un referent del nostre temps. Ens va anar arribant a l'anima. D'aquells temps recordo:

Disset anys
Tots els somnis trencats.
Tots els castells per terra.
Tot alló que hem viscut
tan endins s'ha enfonsat.

Què s'ha fet dels 17 anys?
Què s'ha fet d'aquells ulls,
...

Les seves lletres de protesta, de reflexió, ens arribaven en uns moments que estavem assedegats de significat, de paraules i també d'acció. En Raimón ens proporcionava tot aixó. Eren temps de dictadura, es a dir que no teniem totes les llibertats que poc a poc anem consseguin tot i que encara ens queda molt per fer, et queda molt per fer! Quan va cantar "Diguem no" s'em va fer un nus a la gola. No sé si ho entendràs. Mira que diu:

Diguem no
Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Sentirlo cantar el passat 31 de juliol em va portar un remolí de records. De bons moments passats amb amics d'altres temps quan creiem que podeim canviar el món, que les coses podien ser millor per tots, no només per uns quans. Vaig recordar molts moments viscuts amb el teu avi Jordi perquè ell em cantava o mes ben dit, em recitava aquesta cançó:

Treballaré el teu cos
Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.

I seràs tu el fruit,
seré jo el fruit,
serem junts el fruit.
Tu i jo, terra i força.

I obrirem junts els camins
que la vida ens tanca
desesperançadament.
Ens farem, serem junts.

En l'únic camí nostre
-font i mar, terra i arbre-
l'únic camí cert,
el camí de l'amor,
el difícil camí d'amor
on som junts tu i jo.

Treballaré el teu cos...

Vaig pensar que m'havia ben enredat perque des del record, no tenia la sensació de que ho hagués fet i em vaig posar contenta de no tenir resentiment, només vaig riure, trapella i solitària, cap endins!

Vaig pensar amb la meva amiga Anni, 10 anys mes jove que jo amb qui en aquells moments hi compartia somnis, esperances i una força que m'apropava mes a la seva vitalitat d'aquells moments que no pas a la reflexió pragmática dels nostres companys: en Jordi Serra i en Josep Manel Campillo.

En aquesta canço...

Parlant-me de tu

Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.

La mar de blau, per moments tan ombrosa,
la mar de verd, tan bella i perillosa,
la mar de gris, que es vol majestuosa,
la mar d'acer, tan entremaliosa
va dient-me el teu nom,
va dient-me el teu nom.

hi trobava referents d'una poesia de Tomlinson que durant molts anys em va fascinar. Raimón mes proper em parlava d'un Mediterrani mentre que Tomlinson intentava descriure els moments d'un mar tranbquil i tambe ferotge. Quan el teu anglès sigui una mica més lluit, te l'ensenyaré perquè per mi és la vida!

Vaig gaudir del recital, vaig gaudir dels records i vaig pensar que ho volia compartir amb tu, com tots aquests viatges que m'esperen i alguns que ens esperen...

Petita, bonica... T'estimo,

Monday, 27 July 2009

Asturies 24-28 de juliol, 2009

Estimada Claudia,

He marxat a Oviedo per celebrar l'aniversari de noces d'uns amics de Nova York: la Jody i en Bernardo. Em feia molta il·lusió veure els meus amics però també els amics dels meus amics que molts ja coneixía. Erem 96 persones i han fet una festa preciosa. Tot el dia des de la 1 del mitgdia fins la 1 de la nit!

Quan hem arribat ens tenien preparart un aperitiu a la terraça del restaurant. Fixat quin lloc!



Mentre beviem i menjaben cosetes típiques de la regió han anat arribant la gent. Quantes alegries! Gent que no veia de molt de temps; la Julia, que et va regalar un gran peluix de color rosa quan vas venir a Nova York, recordes? la seva filla Ainoa, la Rita amb la seva nena que s'ha fet molt gran, la Linda, de qui vaig voler llogar el pis a Brooklyn i que va estar a casa nostra a Sitges amb la seva filla adoptada, les 3 Amparos, la Concha, en Bill, la Rosa... quantes sorpreses!!! i quanta gent que no havia pogut venir i parlava de gent que estava allà! Despres de l'aperitiu hem anat a un saló on ens han ofert un dinar. Una crema de "andaricas del Cantábrico". un "Hojaldrado de ternera asturiana confitada amb pure d'aroma de pomes. Un gelat molt vistós, que es deia "Peñasanta", cafés y licors i tot amb vinets de Rioja i del Penedés (un Sumarroca! com a casa). Durant el dinar anavem parlant amb la gent i jo començava a explicar el meu projecte i diuen que ja m'esperen amb impaciència. Quantes cases a Nova York! Masses! M'agradaria tenir-ho més repartit!
Del saló del restaurant hi havia unes vistes a la Cordillera Cantábrica i als pics d'Europa impressionants. Mira:



Després de dinar en Bernardo i la Jody han fet uns discursos molt emotius. Ella en anglès, mentre en Bernardo anava projectant en una pantalla el que la Jody deia en castellà i després en Bernardo en castellà i anaven projectant el que deia en anglès. Tenien a tots els que estavem allà presents. Han fet un PPT amb fotografies d'ells amb moments viscuts amb nosaltres. Ha sigut molt maco i jo m'he emocionat al veure les fotos tant a Nova York com quan ells dos van venir a Sitges.

Tot seguit ens han fet ballar i jo no en tenía masses ganes perquè encara em fa mal el braç però la Julia, tant sí com no m'ha fet ballar i l'Ainoa també ens ha seguit. Però la veritat es que ha costat molt d'animar. Es nota que ens hem fet una mica grans!

Fet i fet ja eren les 9 del vespre i aleshores hem sortit al jardí on ens esperaven mes begudes y un sopar de pica-pica amb embotits asturians, formatges, truites de patata, empanada de "Comanga", croquetes casolanes... tot estaba bonissim i per postre arròs amb llet i canyella que és molt típic i casadiellas que es un pastisset de farina farcit de ametlles, avellanes i una salseta dolça, imagino que amb mel i quelcom més.

Després més ball... jo ja no podía mes i al cap d'una estona he marxat amb la Concha que ara ja viu a Madrid i he conegut la seva filla Anna (mira, com la teva mare!) La Concha tambe em vol veure a Madrid i l'hi he dit que no fallaré perqué tambe tinc una escola que vull anar a veure. Hem anat al seu Hotel i ens hem pres una camomila que ens feia bona falta després de tant de beure i menjar!

Al arribar a casa en Leonardo encara m'estava esperant amb el programa del dia següent per discutir. Jo em moria de son pero éll impertérrit, m'explicava els plans...

I aquests son: Al mati vam agafar el tren cap a Gijón que és una altra ciutat asturiana que esta a la costa, no com a Oviedo que esta una mica a l'interior. Gijón es una ciutat potser una mica més gran i molt maca, sobretot per la presncia del mar i d'aquest passeitg tan bonic al costat del mar Cantàbric...



Aqui hem recollit dues amigues seves (la Emilia i la Mercedes, que jo ja coneixia i hem marxat a la platja de San Antonio. Quina meravella aquesta costa! Ens hem banyat primer a aquesta platja:



Jo em pensava que l'aigua estaria molt freda, pero nomes estava fresqueta, bastant fresqueta que després de les calors que havia passat a Sitges em semblava un gran plaer! Hem xerrat, pres el sol i aigua i mes aigua y tot seguit, cminant per la costa hem anat a la platja de las Cuevas que també es molt maca. M'ha recordat la platja de las Catedrales a Galicia. Mira com n'es de bonica:



Va ser un dia preciós. Despres de les banyades vam anar a casa de la Concha, una amiga d'en Leonardo a dinar. Entre tots haviem portat coses i tot estava bonissim!
despres de dinar vam mandrejar en aquesta casa estirades a l'herba. Una veritable delicia i s'ens va fer tardissim!

Hem retornat a Gijón passades les 10 del vespre i a les 10:30pm agafavem el bus cap a Oviedo.

L'endemà dilluns em vaig llevar tranquil·lament i vaig anar a comprar formatges asturians que tenen molta fama. També vaig comprar "verdines" les mongetes seques especials per fer "faves amb almejes" perquè pugui fer un bon plat pel teu pare i que estigui content.

Al mitgdia em vaig trobar amb en Daniel, el fill de la meva amiga gallega en Daniel que està fent un curs de música (o musicologia) al conservatori de Oviedo. Estava fascinat per la lliçó magistral que li havia donat el seu profe un estudiós que va molt més enllà de la técnica pura i dura. Havia aprofitat per explicar la història personal de Schubert a partir de la seva interpretació. Tot un geni de qui ell en sabía captar l'esència. Vam esperar a Leonardo a la plaça del viatjant i vam anar a dinar tots tres al restaurant "Punto y coma". Un classic d'Oviedo.

Cap a les 8 del vespre ens hem trobat amb una altra amiga ben curiosa d'en Leonardo: La Concha que havia estat directora del grup de Ballet de Oviedo. Havia viatjat molt i era una dona interessant. M'hagués agradat tenir més temps però despres de sopar en una altre lloc típic amb sidra i altres plats de la regió ens hem retirat a dormir. Aquest matí el meu vol sortia aviat i tenia d'agafar l'autobus cap a l'aeroport a les 7 del matí.

Ara ja soc a casa i he fet mil coses més abans d'acabar aquesta carta.

Fins la propera Clàudia, t'estimo molt!

La Nonna