La Provença

29 novembre – 13 de desembre de 2009

Estimada Clàudia,
Ja soc a la Provença. Hi vaig arribar ahir (29-11-09) ºAquesta vegada a casa de la Josette que tu ja coneixes. Té una casa molt bonica a Marsella. La gent protesta d’aquesta ciutat perquè diuen que està bruta i que no té llocs prou “xic” però a mi m’agrada i et diré perquè!
Es una ciutat amb un port important de la Mediterrània. Les ciutats amb port sempre tenen molta diversitat i aquí es nota el fet de que en un temps França va tenir colònies al Nord d’Àfrica. Aquesta gent van emigrar a França i d’altres han anat venint buscant millor feina i millors maneres de viure (¿?). Aquesta diversitat, aquesta manifestació viva de la ciutat, plena de graffiti, de colors diluïts, de locals vells i deixats, fa mal al ulls de la gent, però a mi em dona confiança amb el gènere humà.
Vam arribar ahir nit i avui hem anat (amb la Mary Ann, l’amiga americana) a Aix en Provence. És un poblet preciós amb uns raconets encantadors i plens d’història. Aquí s’esdevení un fet que em fa pensar molt en tu. Quan tenies 4 anys et vaig ensenyar unes làmines de diversos pintors, entre ells n’hi havia de Cezanne, un pintor que va néixer i viure a Aix en Provence i tot seguit vas fer un dibuix que sempre he dit que tenia un aire de les natures mortes de Cezanne. És el que tinc penjat a casa i que amb orgull ensenyo als meus visitants ! És una de les teves obres d’art! Saps quin vull dir? Doncs bé, Aix en Provence està plena de referents d’aquest pintor així com d’altres pintors que han fet història: Picasso, que vam veure el seu “Guernica” al Prado a Madrid, recordes? Van Gohg, Gaugen i d’altres ...)

També tenen interès molts edificis. Hi ha un palauet barroc amb una font devant que m’agrada molt cada vegada que la veig. Aquí tens la imatge:



En tornar a Marsella la Mary Ann s’ha quedat amb la Josette i jo he anat a fer un tomb per la Canebiere. És una avinguda que diuen els nadius que era molt maca amb botigues molt sofisticades fa anys. Ara no ho es tant però jo he observat un canvi notable d’ença de la segona vegada que hi vaig venir. (La primera va ser l’octubre de l’any 1967!). Avui m’he reconegut en l’espai i m’ha fet il·lusió. He gaudit veient coses que ja havia vist; el mercat àrab, les parades de marisc a la plaça “Course Belsunce ...i la llibreria de la Canebiere on he comprat un llibre per la Josette “Como agua para el chocolate”; “Chocolat Amer” en Francès de la Laura Esquivel. És una escriptora del realisme màgic. Pregunta-li a la mare que te’n farà cinc cèntims. A mi em va agradar molt aquest llibre, especialment perquè parla de cuinar per amor. Sempre he dit que fer cuina és un acte d’amor, si no se ni posa, no surten be els plats...

1 de desembre 2009
Ahir va ser un dia intens. Per moltes coses. Les ciutats i poblets que vam visitar requerien un esforç per entendre i gaudir a fons. La Mary Ann amb els seu estil americà volia passar per Avignon per veure el famós pont que va començar a construir un monjo, Sant Bénézet i que nombroses riuades el van enderrocar. I allà està el pont, a mitges com a símbol d’una època. Ben majestuós sobre el riu “Rhone”, Roine, que en francès ho tradueixen per “Roi”, que vol dir Rei, es a dir el “Rei dels Rius”. El pont però restà inacabat. (He indagat i sembla que es va acabar però degut a unes batalles que tenien que veure amb la religió, el van ensorrar en part. Tornat a reconstruir una riuada molt forta del Roina el va tornar a tirar.) Hem fet una passada per dins les muralles de la ciutat on hi ha el palau dels papes, un edifici espectacular però que no hem gaudit massa per les presses perquè l’objectiu de l’escapada d’avui era la Fontaine de Vaucluse. L’encant d’aquest poblet es deguda al naixement d’un riu “La Sorgue”. Es com misteriós de veure. Comença tot amb un llac d’aigües increïblement netes i transparent però verdes. De cop l’aigua desapareix i torna a aparèixer uns quants metres mes avall amb una força increïble. Ningú s’ho explica i atribueixen a la natura aquest misteri. Però intentaré entendre que diuen en aquesta pàgina de l’Oficina de Turisme de La Fontaine de Vaucluse i t’ho explicaré més detalladament quan ens veiem. O potser tu, un dia, et decidiràs a aprendre francès perquè el nostre objectiu més proper es París, oi? Aqui ho tens!

Informació


Fotografies

Vam pujar al castell i des de dalt hi havia una vista impressionant de les muntanyes i el riu.

En aquesta escapada també vaig veure l’Abadia de Senaque Un monestir “cisterciense” de monjos benedictins que imposa per la seva austeritat però que la exuberància de les plantacions de lavanda que està per tot arreu, estic segura que desborda els sentits en temps de primavera. Aqui tens una imatge de la Wikipèdia, Increible, no et sembla?



Finalment vam caminar per Gordes un poblet pintoresc penjat dalt de la muntanya. Mira que peculiar!




2 de desembre de 2009
La Mary Ann ha decidit marxar. Una rivalitat entre ella i la Josette que no he acabat d’entendre l’hi ha fet prendre aquesta decisió. Ha esta difícil per mi perquè les dues son bones amigues meves i no volia que cap en patís però així és la naturalesa humana, incomprensible, a vegades. He volgut acompanyar a la Mary Ann a l’estació i fer plans amb ella perquè m’ha fet llàstima veure-la partir. El dia era trist! En tornar no n’he volgut parlar amb la Josette. La resta del dia va ser tranquil, per Marsella fent les compres pel sopar que la Josette vol fer amb gent el proper divendres i ha de macerar la carn. Ja et diré...

Avui (03-12-09) he anat a Niça a trobar-me amb la Mary Ann. Tot seguit hem agafat un tren a Montecarlo i Mònaco. Tota una experiència amb pluja. Aquests llocs no m’acaben d’agradar. Els trobo artificials, de gent que els agrada el diner fàcil i hàbits superficials. Hi ha un Gran Casino per jugar molts diners, si es guanya tens mil temptacions de marques sofisticades... Gucci, Dior, etc... cotxes Mercedes, Volvos, etc... perquè te’ls gastis immediatament. També està pler d’immobiliàries que et venen les cases mes pintoresques o sofisticades. És bonic el lloc, la situació de la ciutat-petit país increïble. Penjada dels penya-segats i amb unes pujades i baixades constants arreu. Mónaco y Montecarlo viuen al marge de la política centralista dels francesos, com Andorra, no paguen els impostos a França i son com un petit paradís fiscal. Ara encara no ho entendràs però més endavant ben segur que sí!



Aqui tens la Nonna a Montecarlo amb cara de fred!

Vam tornar a Niça perquè la Mary Ann s’hi quedava i vaig tenir una lliçó desagradable, però de tot s’aprèn en aquesta vida. El tren sortia mes tard del que jo hagués volgut i pensant que seria molt tard quan arribes a Marsella vaig decidir fer un mos per aguantar tot el viatge sense patir de fam. Al restaurant la cambrera volia que pagués fins i tot abans de que em portés una petita lasagna que havia demanat. Li vaig dir que li pagaria quan em portés el menjar. Vaig pensar que acabava el seu torn i així que em va portar el plat li vaig deixar els diners sobre la taula amb una propina per ella. Quan marxava em va dir que pagues la factura. Vam tenir una bona discussió amb el meu francès macarrònic i vaig dir que avisessin a la policia que els explicaria que havia passat. De cop i volta l’altra cambrera em va dir que marxés. Va ser molt desagradable però vaig aprendre una lliçó, no s’ha de pagar mai abans de que et facin el servei o si ho fas que tinguis un testimoni més de la persona que et reclama els diners... Vaig tornar a Marsella en tren i el viatge es va fer llarg, fred i humit. Tenia les sabates xopes de la pluja que no va parar de caure i tenia la sensació de que no arribaria mai mes! Però vaig arribar i la Josette m’esperava amb una quiche Lorraine a taula!

Avui (04-12-09)hem mandrejat amb la Josette, esmorzar tranquil.... i he sortit a fer unes compres que encara ens calia fer pel sopar d’aquest vespre i aquesta tarda he anat a veure una exposició sobre Jean Cocteau i la Mediterrània. He gaudit moltissim! Tot un personatge i prolífic artista aquest senyor! Capaç de pintar, escriure teatre, poesia, pensaments... fer ceràmica, gravats. La Marina va fer una obra d’aquest autor quan estava estudiant teatre als Estats Units. Ella te’n diria algunes coses mes i el Noni també. Quan la nonna era més joveneta vam gaudir de la lectura de les experiències de Cocteau mentre filmava la pel·lícula “La Belle et la Bête”. Els seus escrits son tota una lliçó de vida que encara recordo la impressió que em van causar i amb aquesta visita també he refet aquests records.

En arribar a casa la Josette ja tenia el plat del sopar preparat. Un Bäckeofe!! Et preguntaràs què és això! Doncs aprofito per escriure la recepta perquè penso que és un plat que li agradarà al teu pare i el farem juntes quan torni, et sembla?

Es demana al carnisser que et talli quadradets de carn de vedella, de porc i de bé (del més jove) i es posa a marinar 24 hores amb vi blanc d’Alsacià si pot ser, ceba, una mica d’all, grans de pebre, una mica de llorer, farigola i julivert.

L’endemà, en una cassola de fang amb tapa, es disposa d’un “llit” de patates tallades a rodanxes fines i les cebes, la carn macerada i tot seguit una altra capa de patates i ceba tallades finament. Es tapa la cassola i es fa coure durant unes tres hores al forn a temperatura de 160º. No s’afegeix tot el vi de la maceració però es va vigilant que no quedi ni sec ni amb massa suc.

També si poden afegir peus de porc, diu la recepta, però la Josette no n’hi va posar.

Va quedar boníssim! El farem i ja veuràs!!!

Els convidats van quedar encantats! Vam acompanyar el plat amb una amanida verda i abans de començar la Josette havia destapat una ampolla de xampany rosat deliciós per fer l’aperitiu amb uns talls de llonganissa i uns trossets petits de quiche. Ella és tota una amfitriona!

Avui dissabte (05-12-09) m’he llevat i he anat al mercat de “la Pleine”. Molt divertit!, que es feia a prop de casa de la Josette. Hi havia de tot; roba, peix, olives, formatges, espècies però el que més m’ha agradat és aquesta diversitat que ja te’n he parlat. He trobat una sípia (un “supion”!)per que demà faré una fideuà per la professora d’espanyol de la meva amiga i el seu marit. També he comprat gambes i petxines de “Sant Jaume” (Vieires senceres amb closca!) per fer un entrant. He buscat fideus fins i també els he trobat. Veurem com em surt. Ja t’he explicat alguna vegada que les fideuàs surten diferents depenent on les faig!

Al migdia la Josette m’ha convidat a dinar. Ha estat gloriós! Com he gaudit, Clàudia, de les ostres i les potes de cranc, tot regadet amb un bon vi blanc de la regió de Bourgogne; un Chablis. Quina delícia tot plegat! Hauries d’haver vist com estava de pler el restaurant! Si venim a Marsella un dia, que espero que sí, hi anirem!

Després he anat a acabar les compres pel dinar de demà i m’he passejat per la Canebiere, pel mercat africà i pel mercat àrab. Ja t’he dit que la gent troba Marsella bruta i deixada però a mi em sembla que té un encant que tenia Barcelona fa 30 anys. Destartalada però més autèntica! M’encanta sentir les parles de tots aquests països africans i també l’àrab del Marroc especialment. No entenc res però m’encanta escoltar al música de les diferents llengües! També he observat que la gent de color es molt mes atrevida que nosaltres per vestir-se. Tenen un agosarament que d’alguna manera envejo! En fi, que m’agrada passejar pels carrers i bado com una autèntica babau!

El dinar de diumenge, la fideuà va quedar molt bona. La Emilia i en Pablo van venir amb un amic de Trinidad i Tobago que també fa d’assistent de llengua i va ser un dinar molt internacional. Parlàvem francès, anglès i castellà! Tot un popurri molt divertit! Els vaig preparar una fideuà amb gambetes i la sípia. Va quedar molt bona pero al noi de Trinidad-Tobago era alèrgic a les gambes i no em va poder menjar. Imagina’t quin fiasco! Sort que la Josette ha solucionat el problema posant-l’hi una bona cuixa d’anec! Per postres hem preparat un “mange blanc”. T’encantarà si aconsegueixo trobar els ingredients per fer-lo a casa!!!!

Dilluns matí (07-12-09),ha vingut la Emília per ajudar-nos a solucionar el problema de la connexió d’Internet. I després hem anat a un restaurant àrab a menjar un plat fet a base de cous-cous, que és una sèmola amb verdures i a vegades amb trossos de carn. El restaurant era molt senzill però que diuen que hi fan els millor cous-cous de Marsella. El que no em va agradar es que servissin la salsa picant en uns pots que van passant de mà en mà i de cullera en cullera. Alguna cosa ens va fer mal a la Josette i a mi perquè l’endemà les dues vam tenir descomposició. Sempre penso que “no hay mal que por bien no venga” perquè despres d’un dia de règim et trobes molt millor i neteges!!!

Dimarts. He continuat descobrint Marsella poc a poc anant de compres al “Vieux Port”, el Por Vell es un dels meus indrets preferits de Marsella. Al matí, tots el pescadors o les seves dones posen paradetes de peix acabat de pescar. Això m’ha encantat.



Al port he comprat dos turbot i tres raïes i al mercat àrab les gambes pel sopar d’aquest vespre que m’he compromès a fer un suquet/sarsuela per uns amics de la Josette: la Denisse, la Mireille, i en René. De primer els vaig fer una fideuà només de fideus amb un fumet que he fet amb els caps del peix, alguns caps de gambes i la pell de les gambes que he pelat. Els ha encantat la fideuà. El peix també però han arribat una hora tard de la prevista i el peix ha quedat una mica massa cuit però la salsa estava gustosissima!



Aqui tens la colleta d'amics, els macarrons de la Mireille i el pastís de xacolata que va portar la Denisse fet a l'escola d'Hosteleria de Marsella!

Dimecres. Avignon; Palais des Papes. La Josette no ha volgut ser menys i m’ha portat a Avignon només per veure el Palau del Papes que amb les presses de la Mary Ann, no haviem vist. Recordes quan vam anar a Roma que no et vaig voler portat al Vaticà. Tot i que reconec que hi ha coses interessants que ha fet l’església catòlica, em costa acceptar com el seu poder ha malmès tantes històries de la humanitat. Quan he visitat el palau dels Papes m’ha fet mal el cor veure els impostos que es pagaven arreu perquè el poder eclesiàstic sobrevisqués amb els seus excessos. Entenc, mentre visitava el palau, la reacció de Luter... t’ho explicaré algun dia... amb calma.


10-12-09
Avui ha estat especial. He gaudit molt d’aquest petit viatge per les Boques del Roine, el Rei dels Rius, recordes? L’Emília, la professora d’espanyol de la Josette ha vingut a buscar-me a casa a les 10 del matí i hem anat a uns poblets a la costa blava, La Côte Blue. Tota aquesta zona de la desembocadura del Roine es molt verge; em recorda la Costa Brava. La Emilia (que tu ara ja coneixes) és molt simpàtica i ho hem passat molt be, plàcidament es encara millor definició. Fixat que la Emília és encara més jove que la Marina i hem tingut molt bon “rollo”. El primer poblet estava tot just darrere les muntanyes i darrere les muntanyes el port. Fixat si n’era de petit que no hi havia ni un cafè, per fer un cafetó! Però ens hem passejat vora el mar, repassant el vaixells que estaven dins el port.

Dinar a Les Terrasses a Carry le Rouet. He menjat una “Marmite du Pêcheur” que és una sopa espessa amb musclos, una gamba, un tros de bacallà fresc i un tros de daurada. Ho serveixen amb torradetes i una salsa que s’assembla a l’allioli i que hi afegeixen safrà i a vegades eriçó (la part de dins), i que ells en diuen “rouille”. Es deliciosa! La farem!

El gratacels que fa malbé el poblet l’hem perdut de vista mentre fèiem una passejada al costat del mar entre Carry le Rouet i el poblet següent. Després hem anar a Martigues un poblet encantador que en diuen la Venècia de la Provença! Quan ho he vist ho he entès. Està plena de canals i d’aigua arreu.

Aqui tens el resum del dia en imatges:



Dijous al vespre m’esperava una experiència única... el concert de música avantguardista amb taps a les orelles! Mira si feien soroll que amb les entrades ens donaven aquests taps!!!



Divendres (11-12-09) he anat a buscar a la Josette al Consulat i hem dinat un “plat du jour” a un bistrô, a prop de la seva feina. En sortint ella ha anat a casa i jo he anat a veure una exposició que m’ha semblat mot interessant es deia “De la scène au tableau” que vol dir, més o menys “de l’escenari al quadre”. Estava molt ben plantejada i començava al segle XVII amb la representació dels mites a les teles. T’hagués agradat reconèixer alguna de les històries. Després continuava amb les obres de teatre i les seves representacions al quadre, també de les escenografies de les òperes, sobretot de Wagner, i el rei de totes les obres, l’immortal Shakespeare! Moltes representacions de les seves tragèdies; Macbeth, Hamlet, El Rei Lear, i de les comedies; Somni d’una nit d’estiu, Nit de reis...! He tornat a veure algun un quadre de Gustav Klimt i d’altres com Mariano Fortuny, Degas, Vallotton i finalment de Toulouse-Lautrec. M’ha encantat!!!

A sopar han vingut uns parents de la Josette. En François i la Françoise. Una parella ja gran molt agradables i cultes.

12-12-09
Dia de maccarrons, que no son els que tu coneixes! Potser t’agradaríen més! Ara t'ho explico. Ha estat molt divertit. Una amiga de la Josette ha organitzat un "Marché de Noel" al jardi de casa seva. Hi havia un munt de coses bones totes "Faites maison" que vol dir fetes a casa... La Mireille, una altra amiga de la Josette ha fet uns dolços que es diuen "macarrons" i son unes galetes delicioses que son tipiques del Nadal però que ara es mengen tot l'any.
Mire-les:



Ja em veus a mi fent propaganda dels macarrons perquè la Mireille és molt tímida i no deia gairebé res! Em passat una mica de fred pero ha sigut molt divertit. Hem comprat cosetes nosaltres també; Un foie que cuinarem a casa de la Mireille més tard, he comprat unes cuixes d'anec confitat i la Josette ha comprat "pain d'epices", es a dir un pa d'especies que es menja amb el foie. Sopar a casa de la Mireille i en René amb els seus grans gossos la Baguerah i un altre, que no sé com es deia. T'haguessin nencantat. La Baguerah es tan grossa que hi podries pujar a sobre com un cavall! Havia d'haver fet fotos pero estava massa cansada i enfeinada preparant el foie que volia portar a casa ja cuinat peruqe elles (la Josette i la Mireille) son molt bones cuineres i jo volia observar.

13.12-09
L'endemà, ja era el dia de marxa. Al matí la casa de la Josette s'ha omplert de criatures. Una amiga seva que te una nena petita, venia a celebrar el seu aniversari perquè casa seva era molt petita. Ja veus si n'es de generosa la meva amiga! Jo anava fent la maleta i la Josette m'ha preparat una bossa nevera per portar el foie, perquè no és fes malbé.
En arribar a l'estació els trens no anaven. Cosa estranya a França, pero hi havia hagut un problema eléctric en alguna estació propera i jo ja no podia fer la meva conexió amb el talgo a Montpellier. He vist que sortien autobusos de Marsella cap a Barcelona i ràpidamenthe comprat un passatge.

Ja veus, aquesta ha estat l'aventura de la Provença, o m'hi trobo com a casa... Hi anirem un dia, oi?

T'estimo, petita.

Per fi Viena 11-11-09 fins 16-11-09

Mentre soc a La Provença organitzo les meves notes de Viena i Bratislava acollida per l'hopitalitat d'en Jordi Lalinde. El director de la meva darrera escola. Les fotos les tens a l'escrit anterior en aquest mateix "blog".

Aqui ho tens, estimada Clàudia:

Ja soc a Viena! Els dies passen molt de pressa i no em poso al dia! Faig tantes coses que no sé que és el que t’agradarà més que t’expliqui però començo...

Viena es una ciutat romàntica, i per romàntica vull dir que esta plena de palaus que ells anomenen Burg, Son increïbles! Fliparies!

Ahir vaig anar al palau de Belvedere on s’hi acull una col·lecció de pintura considerable, la majoria del autors son austríacs o alemanys. Em va impressionar veure els quadres de Klimt en viu. Gustav Klimt era un pintor vienès que va marcar l’art d’una època a començament del segle 20 i fa fer escola en l’epoca que anomenaven de la Sesseció. Te una estètica especial. Jo l’associo als nostres modernistes i als pre-rafaelites anglesos tot i que te un estil molt personal. Aqui en tens dos exemples representatius del del seu art; la primera es "El petó". la segona "Mare i fill".





També em van impressionar les pintures de Egon Schiele que vaig conèixer fa ja molts anys de la ma d’en Noni. La seva percepció de la vida es mostra crua a través del seu art. Era un home pessimista però poder als que no ho som ens fa entendre com es poden sentir aquells que ho son i gaudir més de la nostra vida i el nostre tarannà. Egon Schiele va morir molt jove a cause d’una febre que anomenaven “Spanish Flue”. Primer va morir la seva dona que estava embarassada de sis mesos. Això el va afectar molt i encara va fer unes pintures i dibuixos de la seva dona i l’hipotètic fill poc dies abans de morir ell.

Aqui tens un dels molts autorretrats que va pintar:



El palau de Belvedere es molt bonic. Te dues seccions i entremig es troba un jardí immens d’estil francès (Versailles) amb ornamentacions vegetals geomètriques. Des del palau mes superior que és on es troba el museu es pot veure una silueta de la ciutat molt interessant. Cúpules i edificis que sobresurten de la mitjana. Mira lo foto que vaig fer a l'escrit anterior...

En sé poc d’història d’Europa però tinc entès que Àustria formava part de l’imperi austro-hungarès. Era imperial per Austria i Real per Hongria. La seva història està ben fornida de guerres i batalles amb els paísos co-lindants i també amb França.

Em sorprenen la gran quantitat d’edificis singulars. Molts de la època imperial i un bon exemple d’arquitectura modernista amb aquest moviment de la Secessió. Arquitectes com Otto Wagner, Adolf Loos i d’altres van fer d’aquesta ciutat punt de mira de l’arquitectura a començaments del segle XX. També cal dir que la ciutat i el país (Àustria) va produir molts bons músics entre ells Mozart, Haydin, la saga dels Strauss... Aquesta afecció a la música la pots apreciar per la quantitat d’edificis increïbles que dediquen al plaer d’escoltar la música. La òpera es impressionant. Jo no he vist mai un lloc tant pompós i enorme. En Jordi em diu que molts edificis d'Operas son així en tots aquests països del Est d’Europa.

Avui em proposo fer un tour per tornar a veure molts d’aquests edificis de dia perquè només arribar ahir, en Jordi Lalinde, el meu amic, que és qui m’acull aquesta vegada, ja em va fer un tour nocturn per tots aquests llocs.

M’he llevat d’hora per esmorzar amb el meu amic i he anat resseguint la guia que m’ha donat en Jordi de l’anterior assessora. T’enganxo les seves descripcions (que no tenen desperdici) que he seguit fil per randa! He afegit algun comentari meu. Ja ho veuràs perquè estan en Català.

Visita a Viena de la asesora Leonor

Desde la ópera. Coged la calle de la izquierda (Operngasse) y, pasando por el Museo Albertina (cuya visita es obligada pero que dejamos para un día de lluvia), seguid por la Augustinerstr. Hasta la Josephplatz. Es una de las plazas más hermosas por sus proporciones y factura tan armoniosa. Este Joseph fue el emperador José II, hijo de la emperatriz Maria Teresa y se merece la plaza porque introdujo muchas mejoras de carácter económico y social. (Entre otras: dio un gran impulso a la educación, abrió el Prater y otras zonas que antes estaban reservadas sólo a la nobleza a todo el pueblo, abolió impuestos a los judíos... etc.)
Nada más entrar en la plaza, a mano izquierda está la entrada de la iglesia de los Agustinos, hermosa iglesia gótica, donde se casaron durante siglos los emperadores (incluidos Mª Teresa con Francisco Esteban de Lorena y Sisí con Francisco José) en esta iglesia es importante contemplar detenidamente el monumento funerario de mármol blanco de la archiduquesa María Cristina (hija de Mª Teresa y hermana de Mª Antonieta, la guillotinada en Francia), esculpido por Antonio Maura (según se entra a la derecha). Es de una belleza que impresiona. Al fondo en ese mismo lado se encuentra la capilla de Loreto, donde se guardan los corazones de los emperadores enterrados en la cripta de los Capuchinos.
Salid de nuevo a la plaza y entrad en el edificio que esta que está a la espalda del caballo. Subid a la sala principal de la biblioteca nacional. Es imprescindible y una obra barroca impresionante. La construyeron, por encargo de Carlos VI –el padre de Mª Teresa- dos arquitectos que conocen todos los niños austriacos desde la escuela y que dejaron su impronta en muchísimos edificios fabulosos de Viena (p.e. la Karlskirche): Johann Bernhard Fischer von Erlach y su hijo Joseph Emanuel. En esta Prunksaal se encuentra, entre otras cosas, la colección de libros del príncipe Eugenio de Saboya (del que hablaremos más adelante). En el centro de la sala, la estatua de Carlos VI, parece ser que en tamaño real –no era muy alto.

Salimos de nuevo a la plaza. Enfrente mismo hay un palacio de paredes más bien negruzcas con dos enormes cariátides en el portal de la entrada. Es el palacio Palavicino. Ahí se rodó la película “El tercer hombre”. Si no la habéis visto, hay que verla.

Al salir de la biblioteca seguid hacia la izquierda y, en una puerta que hay casi en la esquina entrad hacia el patio suizo del palacio. Iréis por pasadizos internos a palacio y llegaréis a un portón pintado de color rojo. Antes de salir por ese portón, a la izquierda de esta entrada a la cámara del tesoro (Schatzkammer). Es interesante. El portón rojo tiene que ver con nosotros, los españoles, ya que está dedicado al Emperador Fernando I, hermano de Carlos I. Ese emperador era más español que su hermano, pues se educó en la corte española mientras que Carlos I se educó en Flandes y cuando llegó a España no conocía ni el idioma. Lo mismo le pasó a su hermano Fernando que cuando llegó a Austria no sabía hablar Alemán.
Saliendo por el portón rojo se llega a una plaza rectangular con la estatua de Francisco II/I en traje de emperador romano. El hecho de que fuera II (como emperador del Sacro Imperio Romano-Germánico) y después I se debe a que durante su reinado Napoleón se autoproclamó emperador de Francia, Así que él se proclamó a su vez emperador de Austria, y en ese cargo era el primero.

Desde aquí tenéis dos posibilidades: ir a la derecha o a la izquierda.
1, Si vais a la izquierda llegáis a la Heldenplatz, la plaza de los héroes. Al lado derecho los jardines y a la izquierda la ampliación de palacio que se hizo en tiempos de Francisco José, después de derribar las murallas de Viena. Esta parte del palacio la edificó el mismo arquitecto que hizo la ópera de Dresden (y que en su honor, se llama Semper-Oper). El tal Semper participó activamente en la revolución de 1848, por lo que, al resultar derrotada, se puso precio a su cabeza. Logró escapar de Sajonia y aunque también en Austria lo querían eliminar, con el tiempo Francisco José, que no era tonto del todo y sabía que era uno de los pocos arquitectos capaces de tamaña obra, lo contrató y pelillos a la mar. Estaba proyectada otra edificación igual paralela, pero se les acabó el dinero ( y el imperio).

Desde el balcón central del nuevo Hotburg proclamó Hitler la anexión a Austria en el 38. Pasead por los jardines del Hofburg y por el Volksgarten que está a continuación. Al fondo a la derecha hay una zona dedicada a la emperatriz Isabel (Sisí) . En el centro está el templo de Teseo, por desgracia en restauración en ese momento (¿?). Este templo lo mandaron hacer para que acogiera otra estatua magnífica del mismo escultor Antonio Maura (el del monumento funerario de los Agustinos). Cuando trajeron la estatua de Italia, se dieron cuenta que no cabía por la puerta , por lo que la colocaron en las escaleras del museo de arte. (el Kunsthistoriches Museum).

2. Si vais a la derecha : Atravesáis por debajo de la cúpula, dejando a la izquierda las habitaciones de Sisí (que se pueden visitar pero que dejaremos para un momento de lluvia) y salís a la plaza de San Miguel. De frente la “casa sin cejas” de Adolf Loos, un arquitecto de principios de siglo XX que venía de Norteamérica con ideas nuevas, más funcionales, eliminando ornamentos y que construyó esa que no estuvo exenta de polémica, y hasta el propio emperador que dormía enfrente parece ser que mandó mantener las cortinas de su habitación echadas para no verla.
En el centro de la plaza excavaciones de restos romanos y a la derecha la iglesia de S. Miguel (bonita, entrad). Tomad la calle que sale hacia la izquierda y que se llama Herrengasse. A unos 200 metros está el palacio Ferstel y en una esquina el Café Central, parada obligada para tomar un cafetito. Al entrar veréis la estatua de Peter Altenberg, un poeta de principios de siglo al que no fueron muy propicios los hados, ya que lo pasó bastante mal en vida. Se pasaba los días en ese café e incluso tenía domiciliada su correspondencia allí.
Al salir del café, y tomando una de las calles de enfrente (perpendicular a la Herrengasse) llegáis a una plaza preciosa, con la iglesia italiana de los Minoritas en el centro y toda ella rodeada de palacios (hoy ministerios). En la iglesia hay que ver sobre todo la copia de la última cena de Leonardo da Vinci en mosaico, con unas teselas de tamaño minúsculo.
Saliendo y tomando la dirección opuesta a la entrada de la iglesia (pasando por delante del ministerio de asuntos exteriores) seguís por esa calle peatonal que os lleva ala chancillería y a la parte de atrás del Hofburgh (hoy sede de la presidencia del gobierno). Con eso ya estaréis en los jardines de palacio.


Siguiendo paralelamente al Hofburg y cruzando el gran portón de salida al Ring veréis justo enfrente el gran espacio ocupado por:
· La magnífica estatua de Mª Teresa, como gran matrona, madre que fue de 16 hijos (de los que sobrevivieron 11, entre ellos como ya he dicho la decapitada Maria Antonieta).
· A ambos lados de la plaza dos maravillosos edificios gemelos (tambien construidos por Semper) que albergan los museos de ciencias naturales (a la derecha) y de historia del arte, (Kunsthistoriches Museum (a la izquierda). Aunque no llueva hay que entrar en alguno de ellos o en los dos. Son una maravilla tanto por el contenido como por el continente.

Enfrente, a la Espalda de María Teresa, está el Museumsquartier, en el que hay toda una serie de museos de arte moderno principalmente.

Edificios imprescindibles que hay que visitar en el Ring o los alrededores.

1. La ópera. Hay visitas a 6 euros. Lo que yo hago con mis amigos es llevarles a la opera con entradas de pie por €3 (abajo 4, no lo recomiendo) y en la pausa pasearse por el edificio.
2. El Parlamento: Además de por fuera, es muy bonito por dentro (a pesar de las bombas que cayeron en la guerra). Entrando por la parte de abajo del edificio, por detrads de la estatua de Plas Atenea, venden entradas (son baratas) y hacen visitas guiadas en francés, alemán, inglés e italiano.
3. El ayuntamiento neogótico del siglo XIX (como casi todo lo del Ring). También hay visitas guiadas gratuitas en alemán, creo que los jueves.
4. La Universidad “Alma Mater Rudolfina”. Se puede uno dar una vueltita por el patio central.
5. El teatro Burg, enfrente del Ayuntamiento. También hacen visitas guiadas.
6. La iglesia italiana de los Minoritas. Además del interior hay que callejear por toda esa zona plagada de edificios maravillosos.
7. La iglesia Votiva (Votivkirche), edificada para conmemorar que Francisco José había salido ileso de una atentado.. La plaza de delante está dedicada a Sigmund Freud, cuya casa museo no se encuentra lejos.
8. Callejeando se encuentra uno con Maria am Gestade, una iglesia bonita, la más estrecha de Viena, muy cerca se encuentra
9. La Judenplatz, la plaza de los judios, muy bonita a pesar del monuento que conmemora el Holocausto.
10. Seguís callejeando hasta llegar a la iglesia de S. Ruprecht, la más antigua de Viena con partes románicas.
11. Atravesáis la Rotenturmst. Y entráis en la Fleichmarkt. En esa calle hacia la mitad encontraréis una iglesia griega muy bonita. A su lado hay un restaurante muy típico llamado Agustín. Tenéis que acercaros a la entrada, mirar al suelo y veréis a Agustín metido en una covacha. Agustín es aquí el periódico de los sin techo (nuestra Farola). Este tal Agustín era un borrachuzo a quien en una de las epidemias de peste encontraron tirado en la calle y, creyendo que era un apestado muerto, lo echaron al carro y lo tiraron con los demás en un lugar destinado para ello. Al día siguiente se despertó de tal borrachera y fue andando hasta la ciudad, para sombro de todos.
12. Un edificio bonito modernista del arquitecto Otto Wagner, de principios de siglo.
13. Maravillosa iglesia de los jesuitas . Callejear por toda la zona no tiene desperdicio. Al salir de la iglesia, justo a la derecha hay un pasadizo que lleva a una calle muy bonita: la Schönlaternengasse o calle de la bella farola.
14. Evidentemente no puede faltar la catedral de San Esteban ni
15. la iglesia de S. Pedro (la Peterkirche)
16. Los Franciscanos. No es nada maravilloso, pero tiene mucho encanto pasearse por esas callejuelas. Hay algunas realmente estrechas y peatonales imprescindibles. Siempre os podéis encontrar con palacetes, palacios (por ejemplo: en la Himmelpfortgasse el fantástico palacio de invierno del Príncipe Eugenio de Saboya. Estaba hasta hace poco en reconstrucción, ahora no nse, pero se puede ver de todas maneras gran parte de la fachada magnífica.
17. Para ir al palacio de verano de este príncipe tenéis que ir al Belvedere, tanto al bajo (que era la “casita de verano propiamente) como al alto, palacio que usaba para recepciones a emisarios extranjeros y donde es imprescindible entrar porque alberga gran cantidad de cuadros de Gustav Klimt. Si se saca entrada combinada por 12 € -si no ha subido- se pueden visitar los dos palacios, el alto y el bajo. En el bajo se encuentra el original de la fuente de la providencia, situada en el número 20, en una plaza en la que está la iglesia de los capuchinos, en cuya cripta están enterrados los emperadores de Habsburgo. (Ver nº 20)
18. Hay que entrar en la iglesia de San Pedro (la de San (Heliger) Joseph Mª Escribà) anotacio meva...) Karlskirche, barroca impresionante.
19. Se sale del mapa, pero hay que ir al palacio de verano de los emperadores , al Shönbrunn. Se llega en la línea 4 del metro. Hay que recorrer el jardín.Por lo menos hasta la Gloriette, en lo alto del jardín. Si entráis a verlo, merece la pena. Ahí se echa ya casi el día. En el jardín tenéis que visitar las ruinas romanas y si dais con ella (no está lejos de las ruinas) la hermosa fuente que da nombre al palacio. Aunque está cerrada al público, al estar junto a ella ya es refrescante.
20. Cripta de los Capuchinos, con las tumbas de los emperadores. En esa plaza está la hermosa fuente de la Providencia, o mejor dicho una réplica ya que la original la conservan en el Belvedere bajo porque se estaba deteriorando por la climatología. Esta bonita fuente tiene también historia. Se dice que el que la encargó no pagó lo convenido y por eso su autor puso una de las figuras con el culo hacia su ventana. La emperatriz Mª Teresa –que era sumamente puritana- mando retirar esa fuente al ver un día que pasaba por allí tanto cuerpo desnudo. No lo consideró decente y se cargó la fuente. 20 años después de su muerte volvieron a reponerla en su lugar.
21. El Nashmarkt: Es un mercado al aire libre donde se puede encontrar de todo. (Les verdures i el peix excel·lents. I altres productes de països del est. Formatges olt diversos, etc) Los sábados por la mañana ponen al final del Naschmarkt un rastro interesante, abierto de 9 a 14.


Excursiones recomendadas en tren:
1. Klosterneuburg (se llega desde la Josephbahnhof (en el tranvía D hasta la estación.
2. A Melk y a Krems en la Wachau. En www.oebb.at tienes toda la información de trenes. También podéis ir en barco por el Danubio, tanto en esa dirección como en la contraria hacia Bratislava, que está escasamente a hora y media y es bonita.

Restaurantes:
Cerca de casa (Belvedere 8), en la Belvederegasse, al final, haciendo esquina con Favoriten, hay un restaurante tienda donde guisan muy bien. Tienen en la carta 3 ó 4 platos cada día, todos buenos y ninguno supera, por lo general, los 8 ó 9 €. Opozensky.

Al salir del Belvedere bajo por la parte del jardín, en la Rengase, a la derecha hay una cervecería típica donde hacen cosas buenas y no es caro. Se llama Salm o Salmbräu.

En el Café Central en Herrengasse, se puede también comer. Es un café de visita obligada, muy turístico pero muy bonito. (El sacher que vaig probar aquí era bo però massa empalagós pel meu gust!) El menú del día suele estar bien y no es nada caro.

Muy típico de aquí es el restaurante Figl Muller, cerca de la catedral. Allí dan los escalopes vieneses más grandes de Viena. Están buenos. Otra especialidad es el Tafelspitz, que es una carne de ternera hervida pero que sabe bien (segons el Jordi no mata o mes aviat no val res!)

Pfudl (o algo así) Se come bien y no es caro.

El Plachuta es algo más caro. Se puede comer por unos 30 €, pero tardan muchísimo en servir.

En el quiosco que hay debajo de la Albertina hay salchichas muy buenas.

T'he copiat tota la guia perquè si algun dia visitem Viena és una bona eina per conèixer la ciutat. Ja veus fins i tot el comentari de les bones salsixes!

De tornada del meu tour hem anat amb en Jordi a comprar per fer uns sopar pels seus companys. Ja saps com m’agrada quedar be a l’hora de fer cuina però el problema ha estat trobar els ingredients i no he tingut massa temps per voltar per la ciutat i trobar botigues adients per la meva cuina. He fet una sopa de nuvi (sui-gèneris) amb un calded que s’assentava be atenent el fred que feia. He fet una safata de canapès tambè (suigeneris) amb els patés de pebrot i remolatxa. Altres amb bocinets de pa sucats amb tomàquet i un pernilet d’aquell que t’agrada tant a tu. Uns altres amb mantega, una tàpera i una anxova. Han quedat bonísssims i no vegis quina admiració han demostrat!! Els que els han agradat mes, han dit... el paté de pebrot! El que millor m’ha caigut d’aquests amics és l’Emilio, un tinent coronel! Ves per on! També l’Ana, una noia que treballa pel Ministeri de defensa aquí i el que menys un xicot madrileny que és informàtic i sap desxifrar missatges amb codi! Hem parlat de tot una mica pero la conversa estrella ha passat per la decepció que tot tenim amb la política i especialment els polítics.

Amb en Jordi que és molt endreçat hem ordenat la cuina en un plis plas! I després ben cansats hem anat a dormir.

Dissabte matí hem fet una passejada pel Naschmarkt. M’ha encantat aquest mercat. Hi havia molts productes locals frescos: verdures, peix i carn (de bé, aus, caça, pork i vedella...) i també d’altres més exòtics com formatges de països de l’Est molt atractius a la vista. En Jordi m’ha convidat a dinar en un restaurant de peix. Hem menjat unes ostres y seitons fregits i uns filets de rap arrebossats. Tot regat amb una bon Riesling que es el vi típic d’Austria (de Salzburg, mes cap al oest del país) Mmmmm que bo que estava tot!
En aquest mercat he comprat dos llobarros de biocultura perquè vull ferli un bon soparet demà, diumenge.

A la tarda vespre hem anat a un concert al Musicverein que és el teatre que acull el concert de fi d’any des de fa molts i molts anys! M’ha agradat veure’l en directe. He reconegut detalls que any rera any he vist per la televisió. Els caps dels compositors famosos, les cariàtides daurades, els frisos amb les estàtues ajagudes, les cadires ben arrenglerades, les pintures del sostre, les làmpares de cristall...

Hem passat bones penúries per arribar-hi. Hem estat xerrant amb en Jordi i s’ens ha fet tardíssim. Quan ens hem adonat de l’hora faltaven 10 minuts per començar el concert i encara erem a casa. Ens hem vestit en 2 minuts, hem sortit de casa i hem agafat un taxi. Quan érem dalt ens hem adonat que no portàvem diners. El taxista ens ha dit que acceptava targetes de crèdit. Hem tornat a pujar. Entretant en Jordi anava buscant tots el diners que portava per les butxaques i ha reunit els diners... El taxista ens ha portat al teatre equivocat. Fes la volta i hem arribat uns minuts tard. Per deixar els abrics també ens demanaven diners i ha acabat d’escurar les butxaques... Tota una odissea!!! Ens han dit que entréssim però que ens asseguéssim quan hi hagués una pausa. Just al entrar estaven aplaudint les paraules del director i corrents ens hem assegut! No vegis quin neguit hem passat! Però en Jordi és molt tranquil i m’ha fet sentir tant be tot i les presses! Es un home fantàstic!

No hem pogut comprar el programa perquè ja no ens quedaven diners però hem rigut molt! Hem vist i escoltat “L’infidelitá delusiva” de Haydin que ja buscarem a Internet per confirmar el que hem entès.... esperem! La operetta era divertida i diversa i tant els músics com els cantant molt bons i sembla que s’ho passaven “pipa” fent la “feina” la qual cosa feia tot plegat molt divertit!
En sortir en Jordi ha anat a treure diners amb la tarja i hem anat a un cafè típic de Viena a menjar pastis i un té. Una passada de dolç tot! Massa pel meu gust!

15 de novembre de 2009

En Jordi ha anat a comprar el diari i la llet al Southbahnhof i quan ha tornat m’ha fet una proposta sorpresa. “Qué et sembla si anem a Bratislava?” m’ha dit, “a Eslovaquia”. Un viatge sorpresa! Doncs mira com que m’agraden els imprevistos he decidit acceptar l’oferiment i xino, xano hem anat cap a l’estació i hem agafat el tren cap a Bratislava que només està a 70 Km. M’ha agradat veure el contrast, una ciutat que també va perteneixer al mateix imperi però que degut al règim comunista que va tenir durant molt de temps no va cuidar tant aquests edificis imperials, però te un encant romàntic... com si el temps no hagués passat. És curiós també veure el contrast de l’estètica funcional i a vegades poc gràcil de les cases. Però en general la ciutat es veu plàcida i he fotografiat unes imatges de tardor bellísimes.
Hi havia una exposició de la època dels nazis molt ben muntada. Senzilla i didàctica. Un bon exemple per muntar una exposició!!

De tornada a Viena hem visitat la zona dels museus. Ens ha sorprès un muntatge per la zona amb begudes típiques com el vi calent amb espècies. Que hem begut més per curiositat que no pas per gust. En Jordi sembla que hi està més avesat!

En arribar a casa he fet el peix que vam comprar ahir. El peix ha quedat be però les patates han quedat massa salades (tant dir-nos que la sal no salava i ens hem passat. En Jordi semblava content. Sé com li agrada el peix! I la veritat es que el peix estava molt i molt bo!

Desprès d’escriure’t he anat a dormir i avui dilluns m’he llevat d’hora perquè volia anar al Leoplold Museum abans d’anar a l’aeroport. I hi he anat! He tornat a admirar Schiele i Klimt i ja tot seguit he tornat a casa i he agafat les maletes per anar a l’aeroport. Un altre periple havia acabat.

Aqi tens una sel:lecció de fotografies d'aquest viatge:



La meva ex-alumna i amiga Laia, ha fet un escrit de Viena amb més rigor acàdemic que el meu parlant de la Secessió i l'Art Nouveau. T'enganxo l'enllaç del seu blog "Paleta d'idees" per si tens curiositat algún dia. M'agrada molt com escriu i com composa les seves idees.


A l’avió he tornat a veure els Alps. Un espectacle increïble.

Viena i Bratislava

Aviat t'ho explicaré. Mira aquestes fotografies per anar fent boca.
Vaig pensar molt en tu quan vivia Viena. Em sembla que gaudiries de la ciuta tant o mes que jo.

Galicia

Galicia-Ourense i Santiago de Compostela
27-10-09 al 30-10-09

Estimada Clàudia,

He tornat a Galícia. Tot i que està a l’altre punta de la península m’hi trobo com a casa. Possiblement tindrà a veure amb aquests amics que tinc de fa molts i molts anys; l’Álvaro i la Carmen i els seus fills l’Aida i en Daniel. Ara mateix la família està escampada pel món, aquestes coses que passen i que a nosaltres a vegades, també ens ha passat. Penso que en la distància aprenem a apreciar algunes de les coses que quan estem a prop no ens hi fixem. Te’n adonaràs aviat, quan ara que encara estem a prop pràcticament no ens veiem. Quan sigui lluny per més temps tindràs més ganes de veurem o això espero i amb avidesa esperare que em digis coses al blog o en un mail.

He anat a Ourense a fer feina. He estat treballant amb professors, més ben dit, professores i un professor. Sembla que aquesta professió que he tingut durant tants anys es més pròpia de dones que de homes. Treballo a gust amb els profes. Sobretot perquè estic convençuda de que la nostra professió es “unique and powerful” com deia el meu amic i company en Ramon Ribé i que jo he adoptat gairebé com si fos meva.
.
He treballat a gust i els he fet treballar perquè no crec en les lliçons magistrals. Han acabat la meva part del curs amb feina feta, amb documents recollits i amb idees discutides i amb un guió per elaborar els seus projectes. Tants anys explicant el mateix... i ara tornen els projectes a les aules perquè educadors i polítics s’han adonat que les competències no es poden desenvolupar si no fem sortir l’aprenentatge fora de les quatre parets de les aules.

Aquesta interrelació tan necessària i per a mi de tan sentit comú, no sembla que s’entén fàcilment. Ja veus el mal que han fet tants educadors pensant que el que cal fer es ensenyar tal i com ho han après ells. Ara pensem que alguns ens vam equivocar pero en temps de la República, a l'Institut Escola ja es feia un aprenentatge més significatiu. Després durant la dictadura vam tornar a recitar i memoritzar sense voler saber el perquè de les coses. Incomprensible, oi?

No sé com estàs aprenent a l’escola. M’ho explicaràs? Et fa feliç aprendre? Què t’agrada més? Quina mestra ho fa millor per tu? i per què creus que ho fa millor?

Veig que vaig molt lenta i s’acumulen les experiències però m’agrada explicar-te les coses poc a poc. T’ho he dit, oi? Per viure t’has d’adonar de les coses que fas i fins i tot, aturar-te, pensar-hi. A vegades em fas patir perquè vas una mica tabalot però em consola pensar que la teva tieta Marina també era així i ara sembla que ara que ja és gran, pensa una mica més a poc a poc!

Be doncs, em queda dir-te que vaig passar per Santiago de tornada a casa des d’Ourense. Santiago és una ciutat preciosa. No hi vaig anar per visitar-la, la conec be tot i així vaig gaudir de la companyia del meu amic Àlvaro; la família de qui t'he parlat al començament. Ara l'Álvaro està sol a Santiago. La seva dona Carmen, bona amiga també, esta a Los Angeles; el fill a Barcelona estudiant música a l'ESMUC i la filla a Dinamarca, a Copenhaguen amb una feina precària econòmicament parlant però interessant.

De la Carmen en parlaré un altra dia quan t'escrigui des de Los Ángeles. Aviat!!

I ja acabo perquè tinc una cua de noticies esperant que no sé pas quan acabaré!!

Et poso una sel·lecció de fotos d'aquesta escapada a Ourense perquè vegis les Burgas, que és una font on hi surten aigues termals molt calentes, el riu Miño, algunes escultures que adornen la ciutat, i altres curiositats des de la meva mirada i la fotografia que vaig fer de la catedral de Santiago al vespre abans de que apaguessin els llums. Maca, no et sembla?



T’estimo, petita, bonica!

Formentera

Estimada Claudia,
He estat vivint uns dies en un paradís! Fixa't, i és a prop de casa nostra, a la nostra estimada Mediterrànea. Hi he anat amb unes quantes "dones del Garraf", les que caminem alguns diumenges, recordes?
M'ha agradat la pau i la tranquilita de la illa. M'agradat el seu estat encara un tant salvatge que he pogut observar mentre feiem la volta a la illa a peu! M'hi hagues quedat molts mes dies... i no sé perquè no ho he fet!
Mira aquestes imatges i ho entendràs.

Un dia amb més calma t'ho explicaré a poc a poc.
T'estimo,
Nonna

Berlín

Estimada Claudia,

Ja ho saps, oi? Vaig estar a Berlín gairebé dues setmanes. Ja havia visitat aquesta ciutat feia quatre anys però tot just va ser un cap de setmana llarg i aquesta vegada m'ha fet una bona idea de la ciutat. Un cop aprens a moure't en transport públic, tot canvia. És una ciutat fàcil.
En Gary, el meu amic/amor de la meva adolescència em va convidar al seu apartament de Berlín. Els primers dies vaig estar sola i els últims, va venir de Heiligenhafen i vàrem compartir alguns moments.

No sé si saps que Berlín va estar dividida durant molts anys a causa de la guerra freda entre l'est i l'oest, es a dir entre un regim capitalista i un de comunista. La tieta Marina t'ho explicarà molt be si en vols saber una mica més. La ciutat durant molts anys va estar dividida amb un mur que separava la ciutat en dos parts i amenaçava a tots aquells que des de la part est volien creuar, fins i tot amb la mort. La gent del oest, els capitalistes aconseguien visats per visitar l'altra part de la ciutat per un dia. Avui, tot això és història però encara està ben present en la història de la ciutat. Queden restes del mur perquè la gent recordi aquesta barbaritat que va ser duta a terme per un dels grups dels guanyadors. Els altres, anglesos, francesos i americans compartien l'altra meitat on la vida era molt diferent. Es pot observar en les construccions mes senzilles de l'est i les més sofisticades, burgeses, si vols, de la part oest. De fet la part històrica es troba al Mitte, que es ben be al mig, però dins de l'est.

Quan es va enderrocar el mur l'any 1984 les autoritats Berlineses van fer una crida a les grans empreses del mon perquè apostessin per Berlín. En aquest esperit es va transformar una plaça que estava al costat del Mur i estava derruïda i que ara és un dels exemples mes clar de modernitat arquitectònica i enginyera: la Postdamer Platz. Ja em va fascinar la primera vegada que hi vaig ser i aquesta vegada no m'ha decebut. Tot i moderna és acollidora i receptiva. També hi ha un parc infantil que em va agradar per la proposta estilística. M’agradaria ensenyarte'l algun dia i que em diguessis si és prou divertit. Vaig fer alguna fotografia de la plaça i del parc que podràs veure al final d'aquest escrit.

Em recorda Times Square de Nova York per la projecció internacional no pas per la construcció. Una de les empreses que va apostar per la renovació va ser SONY que té un dels edificis i on s'hi troba el museu del cinema. Quan hi vaig entrar no hi havia ningú i l'entrada, Claudia, la sensació va ser màgica! A la gent no m'agrada explicar-lis el que vaig sentir perquè no es decebessin si hi van algun dia, però, tot i que sé que algun dia hi aniràs, t'ho explico. Quan entres et trobes en una sala totalment emmirallada on es projecten escenes famoses del cinema en grans pantalles. No et canses de mirar-les una i altra vegada, les reconeixes, les gaudeixes i somrius, murri a la teva pròpia mirada que es reflexa en els miralls. Tú formes part d'aquest mon màgic del cel·luloide. Vaig passar en aquest museu més de quatre hores veien bocinets de pel·lícules del cinema alemany amb directors com Lubitch, Lang o actrius com la Marlene Dietrich i altres. També vaig llegir cartes i pensaments de gent que va fugir del regim Nazi a Alemanya. Els que van ser valents i van poder, van fugir de la barbàrie i van denunciar, des de fora i com van pogué, aquesta política malsana.

Els museus formen part de l'encant de la ciutat: el Martin Gropious on hi vaig veure una extraordinària exposició sobre la Bauhaus. La Bauhaous va iniciar a Berlín un moviment artístic que engloba totes les arts i especialment l'arquitectura que pretenia que la bellesa i el disseny entrés a les cases de la gent més senzilla, no només a les cases dels rics. Arquitectes com Mies Van de Rohe, artistes com Kandinsky, Mondrian, i Klee entre molts d'altres hi van formar part. L'exposició estava molt ben montada. Deien que era la primera vegada que es reunien tantes mostres d'aquest moviment avantguardista. M'agrada la seva estètica de formes llises i pràctiques. M'agrada la funcionalitat de les seves obres.

L'altra vegada que hi vaig ser amb en Jordi, vàrem anar a veure la Nefertiti, la reina Egípcia que va servir de model de les proporcions i bellesa femenines. Aquesta imatge estava abans en un museu petit i ara provisionalment es troba al costat d'una estàtua de Cleopatra a L'Altes Museum, es a dir el museu Vell o Antic (Altes Museum) a l'espera de ser traslladada al Neuies Museum que l'estan fent ara mateix. Em va tornar a fascinar, veure-la i m'hi vaig quedar una bona estona amb secreta conversa amb aquesta dona tan important de la historia de les nostres civilitzacions.

No tenia masses ganes de veure el museu dels jueus però en Gary em va insistir que hi anés i la veritat és que no em va saber greu. Tenia por que fos una reivindicació dolguda i ressentida de la historia dels jueus. Potser el sentiment hi era però vaig percebre un altra sensació; la voluntat del poble jueu de posar de manifest la seva constant diàspora que des d'occident hem justificat amb paraules de la Bíblia. Es doncs la voluntat de posar de manifest la història d'un poble en constant moviment i que ha subsistit al llarg dels segles gràcies a un sentit molt fort de comunitat. Admirable, no et sembla?

No vaig veure molts museus, només alguns perquè la pròpia ciutat em va fascinar, el seu dinamisme, la voluntat de la gent de continuar i consolidar un país durant tant de temps dividit i la voluntat de reconstruir del no res una ciutat que va quedar pràcticament arrasada desprès de la segona guerra mundial. També hi han atraccions que els turistes s'hi encanten con el "Checkpoint Charlie" l'antic punt de control de la part americana i on els turistes s'hi fan fotografies amb els suposats soldats anglesos o americans amb les seves banderes (una fantoxada!).

T’haig de dir que l’animeta revolucionaria encara no l’he perdut. Una de les coses se la ciutat que més em va emocionar van ser les manifestacions que vaig viure al voltant de la Porta de Branderburg. Unes manifestacions multitudinàries per temes propers a la població. En una d’elles centenars de gent en tractors i d’altres dempeus protestaven per l’acord pres pel govern Merkel-SPD de crear una planta de rebuig nuclear en una zona agrícola. Em va agradar veure la fermesa de la gent, l’alegria i la convicció dels manifestants disposats a protestar fins el darrer minut del dia. S’hem va fer un nus a la gola de veure’ls.

Et poso una selecció de l'àlbum que he fet de les fotos de Berlín i quan vulguis t'explico més coses... T’estimo petita, bonica!

Estimada Claudia,

Fa uns dies vaig anar a veure un recital d'en Raimon. Et preguntaràs perquè t'ho vull explicar i jo et diré que aquest senyor quan la nonna tenia molts menys anys que ara, menys fins i tot que la teva mare i la teva tieta Marina avui, el vaig sentir cantar i no em va agradar massa. Tenia una veu molt estrident i en aquells temps jo no savia escoltar massa. Mes endavant quan vaig parar atenció a les lletres aquest cantautor es va convertir en un referent del nostre temps. Ens va anar arribant a l'anima. D'aquells temps recordo:

Disset anys
Tots els somnis trencats.
Tots els castells per terra.
Tot alló que hem viscut
tan endins s'ha enfonsat.

Què s'ha fet dels 17 anys?
Què s'ha fet d'aquells ulls,
...

Les seves lletres de protesta, de reflexió, ens arribaven en uns moments que estavem assedegats de significat, de paraules i també d'acció. En Raimón ens proporcionava tot aixó. Eren temps de dictadura, es a dir que no teniem totes les llibertats que poc a poc anem consseguin tot i que encara ens queda molt per fer, et queda molt per fer! Quan va cantar "Diguem no" s'em va fer un nus a la gola. No sé si ho entendràs. Mira que diu:

Diguem no
Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Sentirlo cantar el passat 31 de juliol em va portar un remolí de records. De bons moments passats amb amics d'altres temps quan creiem que podeim canviar el món, que les coses podien ser millor per tots, no només per uns quans. Vaig recordar molts moments viscuts amb el teu avi Jordi perquè ell em cantava o mes ben dit, em recitava aquesta cançó:

Treballaré el teu cos
Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.

I seràs tu el fruit,
seré jo el fruit,
serem junts el fruit.
Tu i jo, terra i força.

I obrirem junts els camins
que la vida ens tanca
desesperançadament.
Ens farem, serem junts.

En l'únic camí nostre
-font i mar, terra i arbre-
l'únic camí cert,
el camí de l'amor,
el difícil camí d'amor
on som junts tu i jo.

Treballaré el teu cos...

Vaig pensar que m'havia ben enredat perque des del record, no tenia la sensació de que ho hagués fet i em vaig posar contenta de no tenir resentiment, només vaig riure, trapella i solitària, cap endins!

Vaig pensar amb la meva amiga Anni, 10 anys mes jove que jo amb qui en aquells moments hi compartia somnis, esperances i una força que m'apropava mes a la seva vitalitat d'aquells moments que no pas a la reflexió pragmática dels nostres companys: en Jordi Serra i en Josep Manel Campillo.

En aquesta canço...

Parlant-me de tu

Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.

La mar de blau, per moments tan ombrosa,
la mar de verd, tan bella i perillosa,
la mar de gris, que es vol majestuosa,
la mar d'acer, tan entremaliosa
va dient-me el teu nom,
va dient-me el teu nom.

hi trobava referents d'una poesia de Tomlinson que durant molts anys em va fascinar. Raimón mes proper em parlava d'un Mediterrani mentre que Tomlinson intentava descriure els moments d'un mar tranbquil i tambe ferotge. Quan el teu anglès sigui una mica més lluit, te l'ensenyaré perquè per mi és la vida!

Vaig gaudir del recital, vaig gaudir dels records i vaig pensar que ho volia compartir amb tu, com tots aquests viatges que m'esperen i alguns que ens esperen...

Petita, bonica... T'estimo,