Estimada Claudia,
He estat vivint uns dies en un paradís! Fixa't, i és a prop de casa nostra, a la nostra estimada Mediterrànea. Hi he anat amb unes quantes "dones del Garraf", les que caminem alguns diumenges, recordes?
M'ha agradat la pau i la tranquilita de la illa. M'agradat el seu estat encara un tant salvatge que he pogut observar mentre feiem la volta a la illa a peu! M'hi hagues quedat molts mes dies... i no sé perquè no ho he fet!
Mira aquestes imatges i ho entendràs.
Un dia amb més calma t'ho explicaré a poc a poc.
T'estimo,
Nonna
Tuesday, 20 October 2009
Sunday, 18 October 2009
Berlín
Estimada Claudia,
Ja ho saps, oi? Vaig estar a Berlín gairebé dues setmanes. Ja havia visitat aquesta ciutat feia quatre anys però tot just va ser un cap de setmana llarg i aquesta vegada m'ha fet una bona idea de la ciutat. Un cop aprens a moure't en transport públic, tot canvia. És una ciutat fàcil.
En Gary, el meu amic/amor de la meva adolescència em va convidar al seu apartament de Berlín. Els primers dies vaig estar sola i els últims, va venir de Heiligenhafen i vàrem compartir alguns moments.
No sé si saps que Berlín va estar dividida durant molts anys a causa de la guerra freda entre l'est i l'oest, es a dir entre un regim capitalista i un de comunista. La tieta Marina t'ho explicarà molt be si en vols saber una mica més. La ciutat durant molts anys va estar dividida amb un mur que separava la ciutat en dos parts i amenaçava a tots aquells que des de la part est volien creuar, fins i tot amb la mort. La gent del oest, els capitalistes aconseguien visats per visitar l'altra part de la ciutat per un dia. Avui, tot això és història però encara està ben present en la història de la ciutat. Queden restes del mur perquè la gent recordi aquesta barbaritat que va ser duta a terme per un dels grups dels guanyadors. Els altres, anglesos, francesos i americans compartien l'altra meitat on la vida era molt diferent. Es pot observar en les construccions mes senzilles de l'est i les més sofisticades, burgeses, si vols, de la part oest. De fet la part històrica es troba al Mitte, que es ben be al mig, però dins de l'est.
Quan es va enderrocar el mur l'any 1984 les autoritats Berlineses van fer una crida a les grans empreses del mon perquè apostessin per Berlín. En aquest esperit es va transformar una plaça que estava al costat del Mur i estava derruïda i que ara és un dels exemples mes clar de modernitat arquitectònica i enginyera: la Postdamer Platz. Ja em va fascinar la primera vegada que hi vaig ser i aquesta vegada no m'ha decebut. Tot i moderna és acollidora i receptiva. També hi ha un parc infantil que em va agradar per la proposta estilística. M’agradaria ensenyarte'l algun dia i que em diguessis si és prou divertit. Vaig fer alguna fotografia de la plaça i del parc que podràs veure al final d'aquest escrit.
Em recorda Times Square de Nova York per la projecció internacional no pas per la construcció. Una de les empreses que va apostar per la renovació va ser SONY que té un dels edificis i on s'hi troba el museu del cinema. Quan hi vaig entrar no hi havia ningú i l'entrada, Claudia, la sensació va ser màgica! A la gent no m'agrada explicar-lis el que vaig sentir perquè no es decebessin si hi van algun dia, però, tot i que sé que algun dia hi aniràs, t'ho explico. Quan entres et trobes en una sala totalment emmirallada on es projecten escenes famoses del cinema en grans pantalles. No et canses de mirar-les una i altra vegada, les reconeixes, les gaudeixes i somrius, murri a la teva pròpia mirada que es reflexa en els miralls. Tú formes part d'aquest mon màgic del cel·luloide. Vaig passar en aquest museu més de quatre hores veien bocinets de pel·lícules del cinema alemany amb directors com Lubitch, Lang o actrius com la Marlene Dietrich i altres. També vaig llegir cartes i pensaments de gent que va fugir del regim Nazi a Alemanya. Els que van ser valents i van poder, van fugir de la barbàrie i van denunciar, des de fora i com van pogué, aquesta política malsana.
Els museus formen part de l'encant de la ciutat: el Martin Gropious on hi vaig veure una extraordinària exposició sobre la Bauhaus. La Bauhaous va iniciar a Berlín un moviment artístic que engloba totes les arts i especialment l'arquitectura que pretenia que la bellesa i el disseny entrés a les cases de la gent més senzilla, no només a les cases dels rics. Arquitectes com Mies Van de Rohe, artistes com Kandinsky, Mondrian, i Klee entre molts d'altres hi van formar part. L'exposició estava molt ben montada. Deien que era la primera vegada que es reunien tantes mostres d'aquest moviment avantguardista. M'agrada la seva estètica de formes llises i pràctiques. M'agrada la funcionalitat de les seves obres.
L'altra vegada que hi vaig ser amb en Jordi, vàrem anar a veure la Nefertiti, la reina Egípcia que va servir de model de les proporcions i bellesa femenines. Aquesta imatge estava abans en un museu petit i ara provisionalment es troba al costat d'una estàtua de Cleopatra a L'Altes Museum, es a dir el museu Vell o Antic (Altes Museum) a l'espera de ser traslladada al Neuies Museum que l'estan fent ara mateix. Em va tornar a fascinar, veure-la i m'hi vaig quedar una bona estona amb secreta conversa amb aquesta dona tan important de la historia de les nostres civilitzacions.
No tenia masses ganes de veure el museu dels jueus però en Gary em va insistir que hi anés i la veritat és que no em va saber greu. Tenia por que fos una reivindicació dolguda i ressentida de la historia dels jueus. Potser el sentiment hi era però vaig percebre un altra sensació; la voluntat del poble jueu de posar de manifest la seva constant diàspora que des d'occident hem justificat amb paraules de la Bíblia. Es doncs la voluntat de posar de manifest la història d'un poble en constant moviment i que ha subsistit al llarg dels segles gràcies a un sentit molt fort de comunitat. Admirable, no et sembla?
No vaig veure molts museus, només alguns perquè la pròpia ciutat em va fascinar, el seu dinamisme, la voluntat de la gent de continuar i consolidar un país durant tant de temps dividit i la voluntat de reconstruir del no res una ciutat que va quedar pràcticament arrasada desprès de la segona guerra mundial. També hi han atraccions que els turistes s'hi encanten con el "Checkpoint Charlie" l'antic punt de control de la part americana i on els turistes s'hi fan fotografies amb els suposats soldats anglesos o americans amb les seves banderes (una fantoxada!).
T’haig de dir que l’animeta revolucionaria encara no l’he perdut. Una de les coses se la ciutat que més em va emocionar van ser les manifestacions que vaig viure al voltant de la Porta de Branderburg. Unes manifestacions multitudinàries per temes propers a la població. En una d’elles centenars de gent en tractors i d’altres dempeus protestaven per l’acord pres pel govern Merkel-SPD de crear una planta de rebuig nuclear en una zona agrícola. Em va agradar veure la fermesa de la gent, l’alegria i la convicció dels manifestants disposats a protestar fins el darrer minut del dia. S’hem va fer un nus a la gola de veure’ls.
Et poso una selecció de l'àlbum que he fet de les fotos de Berlín i quan vulguis t'explico més coses... T’estimo petita, bonica!
Ja ho saps, oi? Vaig estar a Berlín gairebé dues setmanes. Ja havia visitat aquesta ciutat feia quatre anys però tot just va ser un cap de setmana llarg i aquesta vegada m'ha fet una bona idea de la ciutat. Un cop aprens a moure't en transport públic, tot canvia. És una ciutat fàcil.
En Gary, el meu amic/amor de la meva adolescència em va convidar al seu apartament de Berlín. Els primers dies vaig estar sola i els últims, va venir de Heiligenhafen i vàrem compartir alguns moments.
No sé si saps que Berlín va estar dividida durant molts anys a causa de la guerra freda entre l'est i l'oest, es a dir entre un regim capitalista i un de comunista. La tieta Marina t'ho explicarà molt be si en vols saber una mica més. La ciutat durant molts anys va estar dividida amb un mur que separava la ciutat en dos parts i amenaçava a tots aquells que des de la part est volien creuar, fins i tot amb la mort. La gent del oest, els capitalistes aconseguien visats per visitar l'altra part de la ciutat per un dia. Avui, tot això és història però encara està ben present en la història de la ciutat. Queden restes del mur perquè la gent recordi aquesta barbaritat que va ser duta a terme per un dels grups dels guanyadors. Els altres, anglesos, francesos i americans compartien l'altra meitat on la vida era molt diferent. Es pot observar en les construccions mes senzilles de l'est i les més sofisticades, burgeses, si vols, de la part oest. De fet la part històrica es troba al Mitte, que es ben be al mig, però dins de l'est.
Quan es va enderrocar el mur l'any 1984 les autoritats Berlineses van fer una crida a les grans empreses del mon perquè apostessin per Berlín. En aquest esperit es va transformar una plaça que estava al costat del Mur i estava derruïda i que ara és un dels exemples mes clar de modernitat arquitectònica i enginyera: la Postdamer Platz. Ja em va fascinar la primera vegada que hi vaig ser i aquesta vegada no m'ha decebut. Tot i moderna és acollidora i receptiva. També hi ha un parc infantil que em va agradar per la proposta estilística. M’agradaria ensenyarte'l algun dia i que em diguessis si és prou divertit. Vaig fer alguna fotografia de la plaça i del parc que podràs veure al final d'aquest escrit.
Em recorda Times Square de Nova York per la projecció internacional no pas per la construcció. Una de les empreses que va apostar per la renovació va ser SONY que té un dels edificis i on s'hi troba el museu del cinema. Quan hi vaig entrar no hi havia ningú i l'entrada, Claudia, la sensació va ser màgica! A la gent no m'agrada explicar-lis el que vaig sentir perquè no es decebessin si hi van algun dia, però, tot i que sé que algun dia hi aniràs, t'ho explico. Quan entres et trobes en una sala totalment emmirallada on es projecten escenes famoses del cinema en grans pantalles. No et canses de mirar-les una i altra vegada, les reconeixes, les gaudeixes i somrius, murri a la teva pròpia mirada que es reflexa en els miralls. Tú formes part d'aquest mon màgic del cel·luloide. Vaig passar en aquest museu més de quatre hores veien bocinets de pel·lícules del cinema alemany amb directors com Lubitch, Lang o actrius com la Marlene Dietrich i altres. També vaig llegir cartes i pensaments de gent que va fugir del regim Nazi a Alemanya. Els que van ser valents i van poder, van fugir de la barbàrie i van denunciar, des de fora i com van pogué, aquesta política malsana.
Els museus formen part de l'encant de la ciutat: el Martin Gropious on hi vaig veure una extraordinària exposició sobre la Bauhaus. La Bauhaous va iniciar a Berlín un moviment artístic que engloba totes les arts i especialment l'arquitectura que pretenia que la bellesa i el disseny entrés a les cases de la gent més senzilla, no només a les cases dels rics. Arquitectes com Mies Van de Rohe, artistes com Kandinsky, Mondrian, i Klee entre molts d'altres hi van formar part. L'exposició estava molt ben montada. Deien que era la primera vegada que es reunien tantes mostres d'aquest moviment avantguardista. M'agrada la seva estètica de formes llises i pràctiques. M'agrada la funcionalitat de les seves obres.
L'altra vegada que hi vaig ser amb en Jordi, vàrem anar a veure la Nefertiti, la reina Egípcia que va servir de model de les proporcions i bellesa femenines. Aquesta imatge estava abans en un museu petit i ara provisionalment es troba al costat d'una estàtua de Cleopatra a L'Altes Museum, es a dir el museu Vell o Antic (Altes Museum) a l'espera de ser traslladada al Neuies Museum que l'estan fent ara mateix. Em va tornar a fascinar, veure-la i m'hi vaig quedar una bona estona amb secreta conversa amb aquesta dona tan important de la historia de les nostres civilitzacions.
No tenia masses ganes de veure el museu dels jueus però en Gary em va insistir que hi anés i la veritat és que no em va saber greu. Tenia por que fos una reivindicació dolguda i ressentida de la historia dels jueus. Potser el sentiment hi era però vaig percebre un altra sensació; la voluntat del poble jueu de posar de manifest la seva constant diàspora que des d'occident hem justificat amb paraules de la Bíblia. Es doncs la voluntat de posar de manifest la història d'un poble en constant moviment i que ha subsistit al llarg dels segles gràcies a un sentit molt fort de comunitat. Admirable, no et sembla?
No vaig veure molts museus, només alguns perquè la pròpia ciutat em va fascinar, el seu dinamisme, la voluntat de la gent de continuar i consolidar un país durant tant de temps dividit i la voluntat de reconstruir del no res una ciutat que va quedar pràcticament arrasada desprès de la segona guerra mundial. També hi han atraccions que els turistes s'hi encanten con el "Checkpoint Charlie" l'antic punt de control de la part americana i on els turistes s'hi fan fotografies amb els suposats soldats anglesos o americans amb les seves banderes (una fantoxada!).
T’haig de dir que l’animeta revolucionaria encara no l’he perdut. Una de les coses se la ciutat que més em va emocionar van ser les manifestacions que vaig viure al voltant de la Porta de Branderburg. Unes manifestacions multitudinàries per temes propers a la població. En una d’elles centenars de gent en tractors i d’altres dempeus protestaven per l’acord pres pel govern Merkel-SPD de crear una planta de rebuig nuclear en una zona agrícola. Em va agradar veure la fermesa de la gent, l’alegria i la convicció dels manifestants disposats a protestar fins el darrer minut del dia. S’hem va fer un nus a la gola de veure’ls.
Et poso una selecció de l'àlbum que he fet de les fotos de Berlín i quan vulguis t'explico més coses... T’estimo petita, bonica!
Friday, 14 August 2009
Estimada Claudia,
Fa uns dies vaig anar a veure un recital d'en Raimon. Et preguntaràs perquè t'ho vull explicar i jo et diré que aquest senyor quan la nonna tenia molts menys anys que ara, menys fins i tot que la teva mare i la teva tieta Marina avui, el vaig sentir cantar i no em va agradar massa. Tenia una veu molt estrident i en aquells temps jo no savia escoltar massa. Mes endavant quan vaig parar atenció a les lletres aquest cantautor es va convertir en un referent del nostre temps. Ens va anar arribant a l'anima. D'aquells temps recordo:
Disset anys
Tots els somnis trencats.
Tots els castells per terra.
Tot alló que hem viscut
tan endins s'ha enfonsat.
Què s'ha fet dels 17 anys?
Què s'ha fet d'aquells ulls,
...
Les seves lletres de protesta, de reflexió, ens arribaven en uns moments que estavem assedegats de significat, de paraules i també d'acció. En Raimón ens proporcionava tot aixó. Eren temps de dictadura, es a dir que no teniem totes les llibertats que poc a poc anem consseguin tot i que encara ens queda molt per fer, et queda molt per fer! Quan va cantar "Diguem no" s'em va fer un nus a la gola. No sé si ho entendràs. Mira que diu:
Diguem no
Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.
Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Sentirlo cantar el passat 31 de juliol em va portar un remolí de records. De bons moments passats amb amics d'altres temps quan creiem que podeim canviar el món, que les coses podien ser millor per tots, no només per uns quans. Vaig recordar molts moments viscuts amb el teu avi Jordi perquè ell em cantava o mes ben dit, em recitava aquesta cançó:
Treballaré el teu cos
Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.
I seràs tu el fruit,
seré jo el fruit,
serem junts el fruit.
Tu i jo, terra i força.
I obrirem junts els camins
que la vida ens tanca
desesperançadament.
Ens farem, serem junts.
En l'únic camí nostre
-font i mar, terra i arbre-
l'únic camí cert,
el camí de l'amor,
el difícil camí d'amor
on som junts tu i jo.
Treballaré el teu cos...
Vaig pensar que m'havia ben enredat perque des del record, no tenia la sensació de que ho hagués fet i em vaig posar contenta de no tenir resentiment, només vaig riure, trapella i solitària, cap endins!
Vaig pensar amb la meva amiga Anni, 10 anys mes jove que jo amb qui en aquells moments hi compartia somnis, esperances i una força que m'apropava mes a la seva vitalitat d'aquells moments que no pas a la reflexió pragmática dels nostres companys: en Jordi Serra i en Josep Manel Campillo.
En aquesta canço...
Parlant-me de tu
Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.
La mar de blau, per moments tan ombrosa,
la mar de verd, tan bella i perillosa,
la mar de gris, que es vol majestuosa,
la mar d'acer, tan entremaliosa
va dient-me el teu nom,
va dient-me el teu nom.
hi trobava referents d'una poesia de Tomlinson que durant molts anys em va fascinar. Raimón mes proper em parlava d'un Mediterrani mentre que Tomlinson intentava descriure els moments d'un mar tranbquil i tambe ferotge. Quan el teu anglès sigui una mica més lluit, te l'ensenyaré perquè per mi és la vida!
Vaig gaudir del recital, vaig gaudir dels records i vaig pensar que ho volia compartir amb tu, com tots aquests viatges que m'esperen i alguns que ens esperen...
Petita, bonica... T'estimo,
Monday, 27 July 2009
Asturies 24-28 de juliol, 2009
Estimada Claudia,
He marxat a Oviedo per celebrar l'aniversari de noces d'uns amics de Nova York: la Jody i en Bernardo. Em feia molta il·lusió veure els meus amics però també els amics dels meus amics que molts ja coneixía. Erem 96 persones i han fet una festa preciosa. Tot el dia des de la 1 del mitgdia fins la 1 de la nit!
Quan hem arribat ens tenien preparart un aperitiu a la terraça del restaurant. Fixat quin lloc!
Mentre beviem i menjaben cosetes típiques de la regió han anat arribant la gent. Quantes alegries! Gent que no veia de molt de temps; la Julia, que et va regalar un gran peluix de color rosa quan vas venir a Nova York, recordes? la seva filla Ainoa, la Rita amb la seva nena que s'ha fet molt gran, la Linda, de qui vaig voler llogar el pis a Brooklyn i que va estar a casa nostra a Sitges amb la seva filla adoptada, les 3 Amparos, la Concha, en Bill, la Rosa... quantes sorpreses!!! i quanta gent que no havia pogut venir i parlava de gent que estava allà! Despres de l'aperitiu hem anat a un saló on ens han ofert un dinar. Una crema de "andaricas del Cantábrico". un "Hojaldrado de ternera asturiana confitada amb pure d'aroma de pomes. Un gelat molt vistós, que es deia "Peñasanta", cafés y licors i tot amb vinets de Rioja i del Penedés (un Sumarroca! com a casa). Durant el dinar anavem parlant amb la gent i jo començava a explicar el meu projecte i diuen que ja m'esperen amb impaciència. Quantes cases a Nova York! Masses! M'agradaria tenir-ho més repartit!
Del saló del restaurant hi havia unes vistes a la Cordillera Cantábrica i als pics d'Europa impressionants. Mira:
Després de dinar en Bernardo i la Jody han fet uns discursos molt emotius. Ella en anglès, mentre en Bernardo anava projectant en una pantalla el que la Jody deia en castellà i després en Bernardo en castellà i anaven projectant el que deia en anglès. Tenien a tots els que estavem allà presents. Han fet un PPT amb fotografies d'ells amb moments viscuts amb nosaltres. Ha sigut molt maco i jo m'he emocionat al veure les fotos tant a Nova York com quan ells dos van venir a Sitges.
Tot seguit ens han fet ballar i jo no en tenía masses ganes perquè encara em fa mal el braç però la Julia, tant sí com no m'ha fet ballar i l'Ainoa també ens ha seguit. Però la veritat es que ha costat molt d'animar. Es nota que ens hem fet una mica grans!
Fet i fet ja eren les 9 del vespre i aleshores hem sortit al jardí on ens esperaven mes begudes y un sopar de pica-pica amb embotits asturians, formatges, truites de patata, empanada de "Comanga", croquetes casolanes... tot estaba bonissim i per postre arròs amb llet i canyella que és molt típic i casadiellas que es un pastisset de farina farcit de ametlles, avellanes i una salseta dolça, imagino que amb mel i quelcom més.
Després més ball... jo ja no podía mes i al cap d'una estona he marxat amb la Concha que ara ja viu a Madrid i he conegut la seva filla Anna (mira, com la teva mare!) La Concha tambe em vol veure a Madrid i l'hi he dit que no fallaré perqué tambe tinc una escola que vull anar a veure. Hem anat al seu Hotel i ens hem pres una camomila que ens feia bona falta després de tant de beure i menjar!
Al arribar a casa en Leonardo encara m'estava esperant amb el programa del dia següent per discutir. Jo em moria de son pero éll impertérrit, m'explicava els plans...
I aquests son: Al mati vam agafar el tren cap a Gijón que és una altra ciutat asturiana que esta a la costa, no com a Oviedo que esta una mica a l'interior. Gijón es una ciutat potser una mica més gran i molt maca, sobretot per la presncia del mar i d'aquest passeitg tan bonic al costat del mar Cantàbric...
Aqui hem recollit dues amigues seves (la Emilia i la Mercedes, que jo ja coneixia i hem marxat a la platja de San Antonio. Quina meravella aquesta costa! Ens hem banyat primer a aquesta platja:
Jo em pensava que l'aigua estaria molt freda, pero nomes estava fresqueta, bastant fresqueta que després de les calors que havia passat a Sitges em semblava un gran plaer! Hem xerrat, pres el sol i aigua i mes aigua y tot seguit, cminant per la costa hem anat a la platja de las Cuevas que també es molt maca. M'ha recordat la platja de las Catedrales a Galicia. Mira com n'es de bonica:
Va ser un dia preciós. Despres de les banyades vam anar a casa de la Concha, una amiga d'en Leonardo a dinar. Entre tots haviem portat coses i tot estava bonissim!
despres de dinar vam mandrejar en aquesta casa estirades a l'herba. Una veritable delicia i s'ens va fer tardissim!
Hem retornat a Gijón passades les 10 del vespre i a les 10:30pm agafavem el bus cap a Oviedo.
L'endemà dilluns em vaig llevar tranquil·lament i vaig anar a comprar formatges asturians que tenen molta fama. També vaig comprar "verdines" les mongetes seques especials per fer "faves amb almejes" perquè pugui fer un bon plat pel teu pare i que estigui content.
Al mitgdia em vaig trobar amb en Daniel, el fill de la meva amiga gallega en Daniel que està fent un curs de música (o musicologia) al conservatori de Oviedo. Estava fascinat per la lliçó magistral que li havia donat el seu profe un estudiós que va molt més enllà de la técnica pura i dura. Havia aprofitat per explicar la història personal de Schubert a partir de la seva interpretació. Tot un geni de qui ell en sabía captar l'esència. Vam esperar a Leonardo a la plaça del viatjant i vam anar a dinar tots tres al restaurant "Punto y coma". Un classic d'Oviedo.
Cap a les 8 del vespre ens hem trobat amb una altra amiga ben curiosa d'en Leonardo: La Concha que havia estat directora del grup de Ballet de Oviedo. Havia viatjat molt i era una dona interessant. M'hagués agradat tenir més temps però despres de sopar en una altre lloc típic amb sidra i altres plats de la regió ens hem retirat a dormir. Aquest matí el meu vol sortia aviat i tenia d'agafar l'autobus cap a l'aeroport a les 7 del matí.
Ara ja soc a casa i he fet mil coses més abans d'acabar aquesta carta.
Fins la propera Clàudia, t'estimo molt!
La Nonna
He marxat a Oviedo per celebrar l'aniversari de noces d'uns amics de Nova York: la Jody i en Bernardo. Em feia molta il·lusió veure els meus amics però també els amics dels meus amics que molts ja coneixía. Erem 96 persones i han fet una festa preciosa. Tot el dia des de la 1 del mitgdia fins la 1 de la nit!
Quan hem arribat ens tenien preparart un aperitiu a la terraça del restaurant. Fixat quin lloc!
Mentre beviem i menjaben cosetes típiques de la regió han anat arribant la gent. Quantes alegries! Gent que no veia de molt de temps; la Julia, que et va regalar un gran peluix de color rosa quan vas venir a Nova York, recordes? la seva filla Ainoa, la Rita amb la seva nena que s'ha fet molt gran, la Linda, de qui vaig voler llogar el pis a Brooklyn i que va estar a casa nostra a Sitges amb la seva filla adoptada, les 3 Amparos, la Concha, en Bill, la Rosa... quantes sorpreses!!! i quanta gent que no havia pogut venir i parlava de gent que estava allà! Despres de l'aperitiu hem anat a un saló on ens han ofert un dinar. Una crema de "andaricas del Cantábrico". un "Hojaldrado de ternera asturiana confitada amb pure d'aroma de pomes. Un gelat molt vistós, que es deia "Peñasanta", cafés y licors i tot amb vinets de Rioja i del Penedés (un Sumarroca! com a casa). Durant el dinar anavem parlant amb la gent i jo començava a explicar el meu projecte i diuen que ja m'esperen amb impaciència. Quantes cases a Nova York! Masses! M'agradaria tenir-ho més repartit!
Del saló del restaurant hi havia unes vistes a la Cordillera Cantábrica i als pics d'Europa impressionants. Mira:
Després de dinar en Bernardo i la Jody han fet uns discursos molt emotius. Ella en anglès, mentre en Bernardo anava projectant en una pantalla el que la Jody deia en castellà i després en Bernardo en castellà i anaven projectant el que deia en anglès. Tenien a tots els que estavem allà presents. Han fet un PPT amb fotografies d'ells amb moments viscuts amb nosaltres. Ha sigut molt maco i jo m'he emocionat al veure les fotos tant a Nova York com quan ells dos van venir a Sitges.
Tot seguit ens han fet ballar i jo no en tenía masses ganes perquè encara em fa mal el braç però la Julia, tant sí com no m'ha fet ballar i l'Ainoa també ens ha seguit. Però la veritat es que ha costat molt d'animar. Es nota que ens hem fet una mica grans!
Fet i fet ja eren les 9 del vespre i aleshores hem sortit al jardí on ens esperaven mes begudes y un sopar de pica-pica amb embotits asturians, formatges, truites de patata, empanada de "Comanga", croquetes casolanes... tot estaba bonissim i per postre arròs amb llet i canyella que és molt típic i casadiellas que es un pastisset de farina farcit de ametlles, avellanes i una salseta dolça, imagino que amb mel i quelcom més.
Després més ball... jo ja no podía mes i al cap d'una estona he marxat amb la Concha que ara ja viu a Madrid i he conegut la seva filla Anna (mira, com la teva mare!) La Concha tambe em vol veure a Madrid i l'hi he dit que no fallaré perqué tambe tinc una escola que vull anar a veure. Hem anat al seu Hotel i ens hem pres una camomila que ens feia bona falta després de tant de beure i menjar!
Al arribar a casa en Leonardo encara m'estava esperant amb el programa del dia següent per discutir. Jo em moria de son pero éll impertérrit, m'explicava els plans...
I aquests son: Al mati vam agafar el tren cap a Gijón que és una altra ciutat asturiana que esta a la costa, no com a Oviedo que esta una mica a l'interior. Gijón es una ciutat potser una mica més gran i molt maca, sobretot per la presncia del mar i d'aquest passeitg tan bonic al costat del mar Cantàbric...
Aqui hem recollit dues amigues seves (la Emilia i la Mercedes, que jo ja coneixia i hem marxat a la platja de San Antonio. Quina meravella aquesta costa! Ens hem banyat primer a aquesta platja:
Jo em pensava que l'aigua estaria molt freda, pero nomes estava fresqueta, bastant fresqueta que després de les calors que havia passat a Sitges em semblava un gran plaer! Hem xerrat, pres el sol i aigua i mes aigua y tot seguit, cminant per la costa hem anat a la platja de las Cuevas que també es molt maca. M'ha recordat la platja de las Catedrales a Galicia. Mira com n'es de bonica:
Va ser un dia preciós. Despres de les banyades vam anar a casa de la Concha, una amiga d'en Leonardo a dinar. Entre tots haviem portat coses i tot estava bonissim!
despres de dinar vam mandrejar en aquesta casa estirades a l'herba. Una veritable delicia i s'ens va fer tardissim!
Hem retornat a Gijón passades les 10 del vespre i a les 10:30pm agafavem el bus cap a Oviedo.
L'endemà dilluns em vaig llevar tranquil·lament i vaig anar a comprar formatges asturians que tenen molta fama. També vaig comprar "verdines" les mongetes seques especials per fer "faves amb almejes" perquè pugui fer un bon plat pel teu pare i que estigui content.
Al mitgdia em vaig trobar amb en Daniel, el fill de la meva amiga gallega en Daniel que està fent un curs de música (o musicologia) al conservatori de Oviedo. Estava fascinat per la lliçó magistral que li havia donat el seu profe un estudiós que va molt més enllà de la técnica pura i dura. Havia aprofitat per explicar la història personal de Schubert a partir de la seva interpretació. Tot un geni de qui ell en sabía captar l'esència. Vam esperar a Leonardo a la plaça del viatjant i vam anar a dinar tots tres al restaurant "Punto y coma". Un classic d'Oviedo.
Cap a les 8 del vespre ens hem trobat amb una altra amiga ben curiosa d'en Leonardo: La Concha que havia estat directora del grup de Ballet de Oviedo. Havia viatjat molt i era una dona interessant. M'hagués agradat tenir més temps però despres de sopar en una altre lloc típic amb sidra i altres plats de la regió ens hem retirat a dormir. Aquest matí el meu vol sortia aviat i tenia d'agafar l'autobus cap a l'aeroport a les 7 del matí.
Ara ja soc a casa i he fet mil coses més abans d'acabar aquesta carta.
Fins la propera Clàudia, t'estimo molt!
La Nonna
Thursday, 23 July 2009
Roma
Estimada Claudia,
No voldria per res del mon que oblidessis cap detall d'aquest viatge que tant t'ha o més aviat, ens ha fascinat. Ja sé que curosament vas portar el teu diari al dia per explicar als teus pares les cuites diaries de la nostra expedició.
Però no t'oblidis de tu...
-intentant entrendre que hi havia hagut darrere les runes, fent i refent fins que vam trobar el llibre que et va desvetllar molts dels teus dubtes.
-meravellada davant (valgui la redundància) la meravella del Panteó; per dins i per fora i curiosa pel forat de la cúpula que vas fotografiar sense reixir massa.
-incrédula del fred (que no en va fer pas massa) a les catacombes de sant Climent
-fascinada i interessada amb les històries dels Sants, els apostols i les Mares de Dèu de tantes esglèsies...
-deleitan-te amb les pizzes, la pasta de tantes menes i els frutti di mare que ens cruspiem a les trattories populars dels barris que varem descobrir.
-refrescan-te a les fonts petites i grans d'aquesta ciutat eterna.
i encara, com et meravellaven els núvols sota teu mentre volavem cap a Roma.
És tant bonic ensenyar-te... és tan bonic veure't gaudir!
T'estimo molt,
Nonna
No voldria per res del mon que oblidessis cap detall d'aquest viatge que tant t'ha o més aviat, ens ha fascinat. Ja sé que curosament vas portar el teu diari al dia per explicar als teus pares les cuites diaries de la nostra expedició.
Però no t'oblidis de tu...
-intentant entrendre que hi havia hagut darrere les runes, fent i refent fins que vam trobar el llibre que et va desvetllar molts dels teus dubtes.
-meravellada davant (valgui la redundància) la meravella del Panteó; per dins i per fora i curiosa pel forat de la cúpula que vas fotografiar sense reixir massa.
-incrédula del fred (que no en va fer pas massa) a les catacombes de sant Climent
-fascinada i interessada amb les històries dels Sants, els apostols i les Mares de Dèu de tantes esglèsies...
-deleitan-te amb les pizzes, la pasta de tantes menes i els frutti di mare que ens cruspiem a les trattories populars dels barris que varem descobrir.
-refrescan-te a les fonts petites i grans d'aquesta ciutat eterna.
i encara, com et meravellaven els núvols sota teu mentre volavem cap a Roma.
És tant bonic ensenyar-te... és tan bonic veure't gaudir!
T'estimo molt,
Nonna
Wednesday, 24 June 2009
Estimada Clàudia...
Començo aquest Blog perquè vull compartir amb tu primerament aquells fragments de felicitat que he viscut a les aules.
Aquest document "Fragments de Felicitat" conté la meva història com a mestra.
I axí començarem... i anirem fent.
Aquest document "Fragments de Felicitat" conté la meva història com a mestra.
I axí començarem... i anirem fent.
Subscribe to:
Posts (Atom)
