RDT Campus

Us he explicat moltes coses i cosetes de la vida del campus però no us hi he portat a passejar. Avui us demanaré que m’acompanyeu i us aniré ensenyant aquesta vida quotidiana dins d’aquest oasi, dins d’aquesta bombolleta a l’Índia (gràcies Sani) en el campus nº 1 de la FVF (Fundació Vicens Ferrer), el RDT (Rural Development Trust).

Per mi comença el dia a les 6 del matí quan el crit a l’oració dels Musulmans i els tantras dels Hindús, una mica més tard, em desperten. Diuen que t’hi acostumes però en tres setmanes que ja porto aquí, només no els he sentit un dia. Quan els sento em poso el coixí de l’altre llit a sobre l’orella i mandrejo una mica més. Al voltant de 2/4 de 7 em llevo. Dilluns, dimecres i divendres fem ioga amb la Maria, una menorquina de Ciutadella, entranyable i valenta que esta acomplint el seu somni aquí, a Anantapur. Aquí la teniu plenament concentrada:

Si encara voleu saber més coses d’on som i què fem a la FVF podeu consultar el seu blog “La Ciutat de l’Infinit” que és més professional que el meu. Ella és periodista però, com ja us he dit, ens fa classes de ioga a nosaltres (els voluntaris i cooperants que volem), als indis i a les índies. També és profe de català i hauríeu de veure com parlen català els indis gràcies a la seva tasca. I està escrivint un llibre sobre Vicens Ferrer amb anotacions i apunts que el mestre va deixar a mitges. Imagineu-vos el seu repte! Aquí estem les dues a apadrinament.

Tornant al nostre dia a dia, aquí teniu una imatge del que pot passar a la nostra classe de ioga; els gossos del campus es troben a gust entre nosaltres i es barregen amb la nostra classe. La Maria ens diu que venen a posar a prova la nostra capacitat de concentració i us ho ben asseguro que ho fan.

Fins i tot es barallen i fan xivarri al mig del cercle que fem! Fem ioga 3 dies a la setmana durant més d’una hora i seguidament anem a la cantina a esmorzar que és variat i divers.

Els dies que no tinc ioga amb tots sota el magnífic arbre, en faig a la meva habitació i incorporo algunes de les coses que ens ensenya la Maria a la taula que faig des de fa molts anys. Aquí teniu la meva estora que em vaig comprar per les ocasions, a punt de posar-m’hi.

Darrerament m’estic acostumant als esmorzars indis... les “dosa”, que son una mena de creps molt fines fetes de maneres diferents i que ells barregen amb una salsa picant i algunes verdures. Les fan amb farines i barreges diferents i tenen noms diversos també... M’encanten els “idli” que son com uns pastissos de sèmola compacte que es suquen en una salsa picant.

Avui n’he menjat i la salsa estava molt més picant que l’altra dia. També he provat els “muti”, però no m’agraden tant. Això és una bola d’arròs mesclat amb diferents massala i que es barreja amb iogurt.
Del costat europeu sempre hi ha fruita que també en menjo. Ara mateix plàtans, pomes, taronges, pinya (dolcíssima!) raïm i síndria. Aviat vindran els mangos, i diuen que embogirem de lo bons que son. Ja us ho diré. A aquest costat també hi ha pa de motlle per fer torrades, tomàquets que la gent ralla per fer pa amb tomàquet, formatge (no massa desitjable) mantega i melmelada. Molts dies també ens fan truites i gairebé sempre tenim suc natural d’alguna fruita. Hi ha iogurt a les dues bandes i si menjo indi, sempre acabo amb una mica de iogurt perquè calma el picant i et deixa una sensació molt agradable a la boca.

Després d’esmorzar, vaig a “casa” i si ja hi soc, em faig una bona dutxa tot i barrejant l’aigua calenta i la “freda” a les galledes per no escaldar-me.

En acabar la dutxa, comença un altre ritual diari. La crema per tot el cos! El sol constant, les flitades contra els mosquits a la nostra pell dues o tres vegades al dia t’assequen la pell de mala manera aquí. Tinc la sensació que tornaré com una pansa! I no deixo de flitar-me davant les observacions de la pròpia Anna Ferrer, “Nuria, cuídate que tenemos Malaria y Dengue en el Campus!” i com podreu comprendre he pensat que ja em faré un bany de llet de burra per re-hidratar-me quan torni però que cada dia em flito les vegades que calgui! Continua la toilette amb tònic i crema protectora a la cara i a les parts descobertes del cos. Finalment la ritual col·locació del “vindi” o tercer ull que si no me’l poso totes les índies protesten. Ara ja vaig de punjabi sempre durant el dia. Noto que d’ença que el porto em parlen més, em fan bromes, em conviden a dinar, em porten flors i “vindis”, espècies perquè les provi i em diuen perquè les fan servir i com les barregen per fer les diferents “massalas” o combinats d’espècies . Quan torno de l’escola, generalment, em torno a dutxar i aleshores em vesteixo “normal” (per nosaltres i vosaltres, no pas pels indis!) per anar a sopar.

Caminar pel campus a segons quines hores és un veritable plaer!

Ara mateix aquí encara és hivern, les fulles dels arbres cauen i cobreixen arreu, però fa calor. Encara és suportable però quan vaig a l’escola a la tarda el sol pica i penso que d’aquí a uns dies no es podrà suportar. Hauré d’anar amb sombrilla pel carrer!

Surto de casa a les 9, 9:15 i faig una escapada a la biblioteca (si funciona internet!) a veure si m’heu enviat algun correu o m’heu posat algun comentari al blog (que em fa moltissima il·lusió trobar-vos i quan no us trobo, marxo moixa a les oficines d’apadrinament per ajudar als traductors mentre no acabem de començar aquest projecte que tinc que endegar als hipotètics alumnes de l’administració i que estan aquest mes enfrescats amb els pressupostos.

Hi ha quatre oficines d’apadrinament on hi treballen uns 50 traductors. Alguns parlen be el castellà però la majoria no en sap massa i fans construccions raríssimes que nosaltres hem d’ajudar a millorar i sovint canviar del tot. Aquí es tradueixen les cartes del nens apadrinats del telugu al castellà. Aquí teniu algunes fotos d’aquest espai perquè ho veieu...

De moment, mentre no comenci les classes del projecte, em passo els matins en aquesta oficina i els ajudo tan com puc a fer el que calgui: a vegades a plegar cartes, a posar-les dins els sobres, enganxar segells mentre molts em van cridant perquè no saben com explicar el que els nens diuen. Els traductors son les persones que van al camp a buscar les cartes y també acompanyen als visitants o els padrins a veure els diferents projectes de la fundació i a veure els nens que han apadrinat. Tots ells son entranyables! Mentre estic a la oficina passa una senyora amb un termo que ens ofereix cafè o “chai” que és el te que preparen aquí amb llet i sucre. Un pecat! Però està bonissim i cada dia en prenc un gotet. D’aquesta oficina marxo a la 1:30 i vaig a la cantina a dinar,

Es menja be al campus. Aquell pronòstic que em vàreu fer del basmati a tota hora, us haig de dir que us vau equivocar. Si be es cert que sempre hi ha arròs blanc per barrejar amb les diferents salses o preparats de verdures (a la part india MOLT picants!! a la part europea mes suportables... ) ens fan moltes coses més. Truites de patata, pizzes casolanes, de tant en tant pollastre i/o peix, verdures arrebossades, verdures amb patates, pèsols, llenties, cigrons... El menjar es variat i les postres també.

I sempre hi ha fruita! De tant en tant amanides però no de fulla verda que no tenen enciams! Tomàquets, cogombre, menta, algun cereal i altres fulles d’espècies com el curry que no te res a veure amb el que coneixem a casa. Com podreu entendre no em moro de gana. Això si! No he provat l’alcohol d’ença que he arribat i la boleta de la panxa... continua!

Després de dinar marxo a la meva habitació o a la biblioteca

(el que está a la biblioteca, l'Alejandro, és el meu veí d'habitació i profe de castellà, de Sevilla, molt simpàtic el noi!)

a acabar de mentalitzar-me per anar a fer les meves classes a Tarakottala Shool. Per anar-hi haig de sortir de l’oasi i ficar-me de pler en el merder de la barriada de l’escola. L’escola de la meva vida! Qui m’ho havia de dir que acabaria donat classes descalça a nens asseguts a terra! I lo feliç que soc! Només espero aquestes hores encara que acabi destrossada i rebentada! Ara ja he començat a trobar-los el pols. Us afegeixo l’enllaç amb el blog que he fet de l’escola per si teniu curiositat i us poso algunes fotos més que em va fer una de les periodistes del Campus i el seu xicot que em va venir a veure a la classe. Curiosament em sento com quan vaig començar a fer projectes. Amb una pissarra desastrosa i un guix. Ni tant sols tinc esborrador! Amb uns nens que no han treballat mai comunicativament i que son d’allò mes receptius. Que no entenen el que vols dir però que estant disposats a repetir les coses tantes vegades com faci falta fins que entenguin. Es un plaer! M’agafen de la ma, em toquen, se m’acosten... Ja estic mentalitzada per si un dia arribo amb polls a “casa”! Poc a poc em van entenent, poc a poc comencen a ser ells... sense canviar l’estructura d’escola, deixant que s’aixequin quan els pregunto (tal i com em va dir en Moncho Ferrer) però insistint amb que aprenguin a comunicar-se! I fent-me tant propera com sé!
Aquí el dia que em van guarnir fins i tot amb les arrecades!!

I aquí teniu les fotos de l’escola que va fer la Marta! Son precioses, mireu!

Aqui em vaig emportar un atlas del campus com el que feia servir jo! Per situar-los Àfrica respecte a l’Índia. Quan veig com em miren... com escolten, com gaudeixen!

Hem començat un projecte, com en els vells temps... Cal explicar l’entorn per la gent que no el coneix, perquè la gent que estimo em vulgui venir a veure i així, diuen “no marxaràs mai!” Jo els dic que també voldria que expliquéssim als nens del meu país com son les seves escoles, les cases, el campus, vist a través dels seus ulls, el menjar que mengen i sobretot voldria que els expliquessin com, amb tant poc, son tant feliços! I com amb tants entrebancs tenen tantes ganes de tirar endavant i ser persones fortes i sàvies per fer servei a la seva comunitat. Em tenen el cor robat! Si els nostres nens de l’E.S.O. només poguessin entendre...

Les dues hores que passo a l’escola van més de pressa cada dia. Avui, dissabte he passat la tarda preparant material per les classes i em sembla que ja veig el camí. Més endavant us explicaré si em funciona!

Quan acabo l’escola surto rodejada de criatures, algunes s’agafen a la meva ma, per una carretera polsosa i extremadament sorollosa. Afegiria que creuar-la és cada dia un repte i un risc que aprenc a “torejar”. Cada dia ensopego amb mes coses estranyes. L’altre dia hi havia un senyor ja vellet sobre un catre al costat de la carretera. Ningú li feia cas i a mi em semblava fluix i malalt. No sabia que fer... En arribar al campus li vaig preguntar a la Shiva que és una de les traductores que parla millor el castellà. Ella em va dir que això era normal en la seva cultura i que quan arribés l’estiu encara en veuria més de llits al carrer. Aquest curt trajecte del campus a l’escola i a l’inrevés és una lliçó de vida cada dia. Arribo al campus amb algunes criatures que també hi viuen i m’acompanyen fins la biblioteca que és on em quedo perquè si els digués on visc no em deixarien tranquil·la. Quan marxen vaig a la meva habitació i em faig una dutxa que em deixa nova i em canvio de roba. Generalment aleshores, quan ja és fosc i només sopem els voluntaris i cooperants a la cantina em poso roba occidental, em trec el “vindi” i em torno a flitar perquè no em piquin els mosquits.

Tot seguit, el sopar, una mica de xerrameca amb els companys (que semblo la mare de tots!!!) i discretament em retiro a la meva habitació o vaig una estona als ordinadors.

Divendres i dissabte també treballem en aquest país, però jo no tinc escola i no estic tant cansada. Aleshores aprofitem per anar al centre de la ciutat cap el tard amb el rickshaw. Avui hi hem anat i tinc la sensació que ja no m’ha angoixat tant com en dies endarrera. Li deia a la Virginia. “Creo que ya estoy vacunada contra el impacto de Anantapur”. Aqui teniu a la Virginia, l'altra profe de castellà:

Mai t’acabes de sorprendre’t però avui m’ha agradat veure com ja m’orientava i fins i tot trobava alguna de les botigues on m’hi havien portat. He anat al “súper” i m’he comprat te vert i alguna infusió més. M´he comprat una crema biològica de safrà per la cara, un raspall per rentar les meves Sheckers que estaven plenes de pols. He fet còpies de les fotos del dinar a casa de la Rhada per donar-les-hi i hem tornat la Virginia i jo, apretades al darrera d’un richshaw amb un Indi al mig de les dues, i jo, amb les cames aixecades perquè el tubo d’escape em donava en plena cama. Una aventura! Ah! Hi hem comprat cervesa per sopar aquest vespre. És a dir que per primera vegada, d’ença que soc aquí, provaré l’alcohol.

Hem arribat a la nostra bombolleta i la pau ens ha amarat. La lluna plena ahir i avui estava preciosa. M’hagués agradat compartir-la amb vosaltres, tant immensa, tant vermella, tant màgica! Hi havia alguns núvols. He mirat el cel esperançada pensant que podria ploure i tots ho agrairíem, però em sembla que no plourà. Fa calor i és hivern... els indis ara tenen fred. No sé com serà la calor més endavant; potser m’hi aniré acostumant.

He arribat a casa i una bona dutxa m’ha deixat nova. He posat el punjabi blanc i negre a la galleda en remull i sabó. Quan torni de sopar, li faré una bona fregada i l’estendré per tenir-lo per demà diumenge (és el més fresquet que tinc) que anem a Puttaparthy. I demà ja us explicaré de què va! Sorpresa!!!