De dona a dona...

Esperem els diumenges amb candeletes i gairebé sempre necessitem descansar perquè les setmanes son denses i plenes de treball, també d’emocions però aquest diumenge ha estat especial perquè algunes (la Maria, la Sat Hari, la seva mestra de ioga,

uns catalans, la Mercè i en Ferran, amics dels Amell i Cuatrecases,

l'Engràcia, la Marta, alguns més i una parella de Santander i jo hem anat a veure el projecte “de dona a dona” i com moltes de les coses que estic vivint a l’Índia, ha estat molt emocionant!!

Ens van fer una benvinguda preciosa. Així que vam baixar del cotxe ens van donar flors, ens van posar el vindi fet amb cúncuma que es una pols vermella que dissolen amb una mica d’aigua i te’l planten al mig del front, ens van posar una polsera feta amb fulles i flors... i la flor al cap, que no falti!!!

Al terra, amb terres de colors, ens havien escrit la benvinguda...
37

I tot seguit ens van fer entrar en un espai, que és com una sala “multi-propòsits” on diferentes dones ens van anar explicant el que feien i la Rama, una de les millors traductores del Campus, ens ho va anar explicant en castellà perquè hi havia gent de Santander, o si no ho hagués fet en Català que el parla força be!!

oi que és maca? (Asseguda, al seu costat hi podeu veure la Sat Hari, que és la mestre de la Maria. Ahir vam fer una meditació amb ella i avui la classe... es una passada de dona!)

Aquí teniu les dones assegudes a terra, igual que a l’escola, seuen a terra amb una facilitat increïble! I a nosaltres ens van posar cadires, per descomptat! Va ser molt intens perquè encara que no les entenia quan parlaven en Telugu, em vaig adonar del que representava per elles aquest projecte. Els que teniu contacte amb la fundació, sabreu que és un dels projectes on es pot aportar uns diners de manera regular de la mateixa manera que el programa d’apadrinament i quan en veus els resultats penses que quina bona aportació és! Entre les dones veureu que n’hi ha una a primera fila que es distingeix perquè porta un sari verd; és la llevadora del poble. Desprès de les explicacions, la Maria, (ara ja sabeu qui vull dir... la meva profe de ioga!) va veure que tenia moltes ganes de xerrar i li va demanar que ens expliques la seva feina.

Va ser molt divertit com va obrir el seu botiquin i ens va anar explicant perquè servia cada cosa que hi guardava tancat amb un candau!!!

Les dones ens van explicar moltes coses, una d’elles ens va dir que en temps de sequera, les dones que es quedaven amb els seus fills anaven als terratinents a demanar-lis que els deixessin munyir les búfales per tenir llet pels seus fills. Perquè eren dàlits o intocables no els deixaven perquè deien que si tocaven els pits de les búfales per munyir-les, s’assecarien i no donarien llet. Així que ara, que han vist que només era una superstició perquè les seves búfales donen molta llet, es senten més respectades per tothom! No us podeu imaginar amb quina dignitat ho explicaven...

En acabar ens van demanar que féssim una “puja” que és una ofrena que és fa als deus. Elles fan l’ofrena a Vicens Ferrer que eleven a la categoria de deu, per la quantitat de beneficis que ha nodrit a aquesta regió. L’ofrena consisteix en encendre unes llànties, encendre incens i trencar un coco, que s’ofereix després. A mi em va tocar trencar el coco i algun dels catalans em va fer la foto però l’hi haig de demanar...

Aquest projecte de “Dona a dona” és va iniciar a la Fundació per fer sostenibles les zones al camp en períodes de sequera que és quan la gent tenia d’emigrar a altres llocs per guanyar-se el pa per la família. (També es va iniciar el projecte d’ecologia que ja us en he parlat) Aquestes migracions portaven altres conseqüències; els marits, que eren els que marxaven per una temporada, tornaven a casa amb malalties venèries i molts d’ells amb SIDA. La FVF va crear unes organitzacions de dones per tirar endavant les famílies amb un sistema de micro-crèdits que la fundació posa inicialment a fons perdut perquè poguin endegar diversos negocis que els donin una certa autonomia. El poblat que hem visitat és a uns 30 Km del nostre campus, a prop de Bathalapalli, on hi ha una d’aquestes comunitats de dones que van muntar un negoci de barretes d’incens. Aquí les teniu amb els seus saris blaus de la comunitat fent-nos una demostració.

A l’Índia hi ha demanda d’incens i n’envien per tot el país. Amb aquests diners van començar a estalviar 10 rupies al mes que son 0,6 cèntims d’éuro! Fins que en van tenir prou per posar uns diners a plaç fixe al banc i ara treballen amb els interessos d’aquests diners. Ultimament ja poden estalviar 50 rupies que son gairebé un euro al mes. Amb el rèdit d’aquests diners han muntat altres negocis, com per exemple la compra de búfalas, de les que venen la llet o en fan iogurt i en treuen un bon profit.

Altres dones han comprat un quiosc per vendre “xuxes” i altres cosetes com xampú, incens, llumins, etc.

Unes altres han muntat un negoci de roba...

El poblet es petit i precios. Estava net, endreçat, feia goig de veure. Ens hi hem estat passejant acompanyats de gent i criatures que sembla que tingui un imant per totes elles. Quan han sabut que era la “English Teacher” se m’han agafat de la ma i no m’han deixat en tota l’estona.

Em vist a la gent contenta i feliç!

Per acabar les nenes del poble ens han fet una dansa i han cantat una cançó. Tenen tanta gracia movent-se...

Ens hem preguntat on eren els homes del poble... perquè només hem vist els petits – homes i un de gran que dormia en un catre fora de la casa. La força d’aquestes dones és admirable! És ben cert que les dones son el motor del mon i de la vida! En aquesta petita comunitat ens ho han demostrat. Hi n’hi ha unes quantes més!!!