Festa de les dones a BKS

Les setmanes passen volant. Ja fa dos mesos que soc aquí! Tinc la sensació que durant la setmana ja he establert certes rutines (l’ajut als traductors, les classes a l’escola, la cerca i preparació de materials...) que fan que tot vagi més de pressa encara. El dia a dia no ens fa oblidar el tipus de projectes en els que estem involucrats, el que signifiquen, el que representen dins d’aquesta gran comunitat on estem treballant amb gust i amb ganes però quan fem una cosa especial encara ens adonem més del que representa tot això. Aquest va ser el cas de dissabte dia 26 que vam celebrar una festa extraordinària amb 700 dones, totes elles vinculades amb els projectes de la Fundació V.F.
Celebràvem el dia de la dona i la festa només era per a elles. Tots els homes es van quedar als seus llocs de treball en els diferents Campus i van intentar paliar les seves penes amb un dinar que es van fer portar d’un restaurant a la oficina tots junts. Aquest matí ens ensenyaven les fotos i els hi he demanat una, però em sembla que no s’ho van passar tan be! Què en dieu?

La festa de les dones es va celebrar al campus de Bukkaraya Samudran (BKS). Els darrers dies arreu ja es notava l’atrafegament d’algunes de les traductores que formaven part de la comissió organitzadora. Totes em demanaven si ja tenia a punt el sari, si m’havia comprats els “bangels” (els braçalets que porten elles!) i les arracades i si tenia a punt el collaret, i el “vindi” que havia de ser especial... i sobretot que no m’oblides les flors!) Ja m’havia fet el sari nou, aquesta vegada meu. Un blau turquesa preciós! No sé si apreciareu be el color a les fotos però va ser un èxit total! El dissabte vaig anar a casa de la Maya a les 7 del matí i em va ajudar a posar el sari perquè jo sola no me’n surto i ella em va comprar i col·locar les flors. Aquesta feina de buscar-nos algú que ens ajudés ho vam haver de fer totes les occidentals que anem ben perdudes quan ens toca el sari! Em sembla que vaig ser la primera en sortir pel campus amb el sari posat tant d’hora però no em va sobrar temps. Ja a casa em vaig col·locar el vindi especial, el collaret, els braçalets i unes arracades que me van regalar uns visitants catalans, perquè no podia pas anar sense arracades!!!
Ja totes arreglades vam pujar al BUS escolar que ens va portar a Bukkaraya i fèiem tant de goig... Aquí em teniu amb la Maria

i us en poso alguna més... l’Anna Sevilla i l’Helena...

I les super-belles! La Blanca, de Madrid, la Esther, d’un poble de Granada (jo la trobo preciosa!!) Ella està al costat de l’Alba del Toro, que és una dona invident extraordinària, de Barcelona. Es profe de nens cecs i és una autèntica canya! M’explicava l’altre dia que vol anar a fer la volta al mon però que està creant un vincle tant fort amb els seus alumnes que no sap si podrà marxar... És maquíssima!

Vam arribar a Bukkaraya i els jocs ja havien començat. Hi havia tantes dones! I tant extraordinàriament maques! El color imperava! Les carpes senzilles però precioses. I tantes, tantes, tantes dones... Precioses totes elles!

Algunes de les nostres van participar en els jocs i fins i tot la fantàstica Helena Cardellach, va guanyar una de les carreres amb el got d’aigua sobre el cap! Un altre joc va ser fer un gran cercle i ens anaven passant un garrot/vara que s’havia de picar dos cops a terra, si mentre picaves a terra tocaven el xiulet, quedaves eliminat. Em van eliminar a la primera volta! I és que pel joc soc poc afortunada!

Aquí teniu a la Mònica en plena acció, una altra de les companyes del campus molt trempada! I podeu veure a l’Erica i a l’Helena mes endarrera.

Vaig anar trobant a les meves dones, les traductores... i clar es volien fer fotos

Aqui em teniu amb la Niru, la Satya i la Sreedevi. Totes em repassen així que em veuen arribar a apadrinament, especialment la Niru que sempre va “de punta en blanco”:
“Núria, t’has deixat el vindi, vine que te’n poso un. On has deixat el collaret? I els “bangles”?” Ja no em diuen res de les arracades perquè els hi dic que em fan al·lèrgia si no son d’or i que no tinc diners per comprar-me les d’or. Amb això, callen! Però aquest dissabte me’n vaig posar unes de plata i ara ja veureu el mareig quan arribi a la oficina cada matí!
Aquí us poso a la Maya, (guapíssima ella!) la que em va possar el sari i la Maheswari.

I aquí amb la Suda, la Rama, la Niru, l’Anapurna, jo, la Prassi (una altra bellesa!!!) i la Maria. Darrera la Rama hi podreu veure la Sat Hari.

I aqui les dues super belleses, la Vijaya i la Prassi amb la Maria

A l’entrada de l’auditori es feia una ofrena de flors a Vicenç

i quan vam entrar, que ens reservaren alguns seients del davant. L’auditori estava pler de dones de gom a gom!

Va iniciar l’acte l’Anna Ferrer amb una “puja”, es a dir una ofrena, tal i com es fa aquí. Va dir unes poques paraules i van començar alguns dels discursos de gent diversa en Telugu que no vam entendre massa.

Després se’m va acabar la pila i no vaig poder fer mes fotos, es a dir que les que posi ara son préstecs de les meves amigues, sobretot de l’Helena que va fer un veritable “book” de la Festa i també alguna de l’Ana una granadina estupenda! Aqui la teniu!

Tot seguit el dinar! No us he pogut fer fotos del dinar però va ser, per mi, una nova experiència. A les occidentals ens van portar a la cantina de Bukkaraya, amb els homes. Les gairebé set-centes dones ho van fer assegudes a terra, sota les carpes. A la cantina, no em vaig sorprendre quan no vaig veure coberts. I vaig pensar que aquest dia era la meva estrena total! Havia de pastar l’arròs amb el “sambar” (la salsa) i el iogurt i havia de menjar-ho amb els dits, només de la ma dreta, fent pilotes d’arròs ben pastat! Algunes de les meves companyes ja havien passat per l’experiència, d’altres ens estrenàvem. Els esmorzars (idli, dosa, chappatti, puri... els menjo amb els dits però encara no m’havia atrevit amb l’arròs. La veritat es que me’n vaig sortir però no es que gaudís en excés! Imagineu-nos tant ben posades totes... No vam fer fotos a l’hora de menjar perquè anàvem ben pringades! Però penso que ho havíem d’haver fet!

Desprès de dinar vam tornar a l’auditori i aquesta vegada vaig deixar les autoritats de les primeres files per anar amb les meves traductores a les darreres files. Aquesta va ser la millor decisió del dia. Hi vam anar amb la Maria i la Sat Hari que ja hi era. Alló si que va ser un festival!!! A primera hora van tenir una xerrada d’un fisio que els va recomanar exercicis i postures per sobreposar-se a l’estrès. Elles es queixaven de que ho havia d’haver fet més pràctic i menys teòric. Imagineu-vos nosaltres que no enteníem res... Tot seguit van començar les danses i les representacions! I aquí es va començar a deixar anar la cosa! Tot ho havien preparat les diferents dones... Les Akkas del nostre campus, les que escombren el campus, van fer un ball que va ser un èxit total!! Les havíem vist assajar prop de les nostres habitacions i quan van començar la resta del públic van començar a picar de mans, a ballar des del públic a xiular amb xiulets... Un guirigall de por! Jo pensava com d’impensable era que elles haguessin actuat així si entre el públic hi haguessin hagut homes. Es van alliberar tant que feia goig de veure. Jo em vaig afegir a les traductores i vaig començar a ballar...

Entre ball i ball anaven cridant a gent important perquè repartís els premis dels jocs del matí, de les representacions, d’algunes de les coordinadores... i no us podeu imaginar la meva sorpresa quan després de cridar a tres de nosaltres que ja porten molt de temps a l’Índia, em van cridar perquè donés uns premis! Ho tindríeu que haver vist!!! Des de gairebé la darrera fila vaig haver de creuar tota aquella multitud de dones que anaven xiulant d’emoció, sobretot les traductores fins arribar a l’escenari per donar els premis! La veritat es que em vaig emocionar! Demà farà dos mesos que soc aquí i m’hi trobo tant be que per mi ha estat un reconeixement que em triessin, com a VIP del campus 1, per lliurar aquests modestos premis. L’Helena va anar seguint el meu itinerari. La noia estava fascinada i bocabadada! Ella em va fer aquestes fotos:

En algun moment vam fer algunes fotografies amb les nostres posant! Jo em sentia una mica ridícula fent el numeret però vaig pensar que no volia ser “the odd one out” i em vaig afegir al número, tot i que una mica més discreta que la resta.

Aquesta vegada em va semblar que no em van posar tant be el sari. Les dones aquí ensenyen la panxa, la tinguin grossa o petita i jo tot i que diuen que la meva ha minvat una mica, no m’agrada ensenyar-la i ja no sabia d’on treure la roba del plec per tapar-me... L’Helena capficada em fer-me posar amb ella, amb la Maria, sola... em va fer fotografies per parar “un tren” aquí en teniu algunes.

Tornant a casa amb el bus escolar pensava amb la força i els canvis que totes aquestes dones han aconseguit. Controlar la violència de gènere, ajudar-se amb les dents amb un despreniment exemplar, crear llocs de treball per aquelles que les famílies patien separacions o malalties, tenir negocis al seu nom i fins i tot cases... en totes les seves representacions anaven fent gal·la dels seus petits èxits, de tot allò que han reeixit i elles, totes ben unides, continuen lluitant, continuen creient i efectivament ho fan sota la protecció de la Fundació que les ajuda de manera exemplar. Transformen, com deia Vicens, la societat en humanitat i ser partícip, en certa mesura d’aquest projecte em fa sentir útil i humana. Tan senzill com això i tant gran.