Un bany de multituds!

Els dissabtes per la tarda tinc "certa" via lliure amb la feina i em dedico a buscar materials per les classes de la setmana, actualitzar el blog de l’escola i pensar en la feina de manera més global. El dia a dia no m’ho permet!
Vaig fer part de la feina, desesperant-me amb certa resignació, perquè la xarxa anava lentíssima i per baixar dos vídeos m’hi vaig passar un munt d’estona. Però aquest era un dissabte pler d’activitats arreu ja que al Campus hi havia un concurs de preguntes i respostes de diferents alumnes d’escoles diverses relacionades amb la Fundació, entre ells alguns dels meus alumnes de Tarakottala. Per acabar, el darrer dia d’escola d’aquesta setmana les meves alumnes de 8e em van demanar fervorosament i insistent que assistís al festival de la seva escola (Mokshith High School) que es feia dissabte, es a dir ahir. Imagineu-vos quin “overbooking”!
El concurs de respostes i preguntes hi vaig ser poca estona. Just vaig arribar quan uns músics tocaven uns tambors en un recés dels nens i la Marta, una pallassa estupenda de Barcelona, s’hi va afegir amb l’acordió.

però només arribar al lloc els alumnes ja se’m van penjar (literalment) i no em van deixar anar fins que vam anar a l’altre escola a submergir-nos en un bany de multituds!

La trobada era important i m’hagués hagut de posar el sari però encara no tinc la brusa feta i em vaig posar un dels meus punjabis. Just arribar em van clavar la “banderilla”. Una rodona feta amb cintes brillants grogues i vermelles amb una fotografia d’un altre Sai Baba, un dels seus santons, més seriós que el de Puttaparthy i segons sembla l’autèntic. Em vaig sentir com una vaca de fira però, com sempre, em vaig deixar fer. Hi havíem arribat en cotxe amb gent important del Campus (jo no ho entenia massa perquè l’escola estava molt a prop però després em vaig assabentar de la importància de la gent amb la qui vaig arribar!)

La primera part de la festa van ser discursos i més discursos (en telugu, clar!) de tota aquesta gent i encara més! Després van donar premis als nens que havien tret millors notes (cap dels meus!) i tot seguit va començar la veritable festa amb els balls dels diferents cursos. Amb la Maria, que també es va escapar una estoneta, no sabíem si mirar a l’escenari a o la multitud de criatures que, en dos bàndols (nens en un costat, nenes al l’altre!) estaven asseguts a terra a la gran esplanada davant de l’escenari. No sé si sabré transmetre totes les sensacions que vaig tenir però ho intentaré. Els espectacles de més èxit eren els balls que imitaven a un artista molt famós de les pel·lícules de “teluwood”, es a dir la versió de la zona del “bollywood”.

Aquelles criatures embogien al só de la música i moviments “raperos”, de hip hop i d’altres estils que no sé reconèixer, però que em semblaven de lo més atrevit! Els colors, com sempre eren increïbles! Les nenes amb els seus vestits de princeses es transformaven, cridaven, xisclaven, aixecaven mocadors...

Ens vam quedar bocabadades! Totes anaven carregades de flors al cap. El gessamí que porten fa una olor deliciosa que apaivagava absolutament la pudor d’una claveguera que estava a prop.

Us imagineu els contrastos? Un cop van haver desfilat per l’escenari tots el meus alumnes vaig decidir de marxar.

la princesa del vestit taronja es una de les meves alumnes de 13 anys!!!!

En vaig anar trobant d’altres entre el públic...

Eren gairebé les 10 del vespre i vaig pensar que em tancarien la cantina i no podria sopar. Aquesta escapada em va proporcionar encara més plaers mentre anava trobant gent amb la qui treballo; traductors, Akkas del campus, altres profes... tots amb les seves famílies i tots volien, presentar-me els marits o les dones, els fills i altres familiars i acompanyar-me al campus perquè no marxés sola. Em vaig adonar que m’apreciaven i em tractaven com un dels seus o diria que millor i amb un respecte i reconeixement extraordinaris per la feina que estic fent. Es tant gratificant que no sé si us ho acabo d’explicar perquè m'entengueu...

He decidit avui, un diumenge seré, posar-vos les fotografies del festival (tot i que no son molt bones!) que fa uns dies vam tenir a l’auditori del campus amb els nens de Kuderu, que son discapacitats. Alguns sords, altres cecs, altres amb paràlisi cerebral que van fer un espectacle molt i molt digne i em vaig emocionar moltissim de veure la feina que fan els companys al campus de Kuderu. Vaig pensar amb l’Anna, la meva filla i sé que hagués gaudit de l’experiència i de la importància que es dona des de la Fundació a la tasca que s’està fent amb aquests nens. Tots els que hi treballen estant molt i molt contents i els resultats que assoleixen son admirables! Aquí ho teniu!

Les nenes amb paràlisi cerebral ens van cantar una cançó sobre les verdures i vam riure molt mentre cantaven i aixecaven enlaire cada una de les verdures perquè les reconeguéssim.

Els nens sords ens van delectar amb un ball d’una estètica preciosa! Dos d’ells eren fills d’un mestre de l’escola on treballo i estava molt content de que els hi fes fotos!

Les nenes cegues, en un duo en grups, ens van oferir una altra cançó amb moltíssima força.

Per acabar... la guinda! Una parella van fer un ball típic de la regió. La gràcia amb la que es movien em semblava impossible d’imitar!

Res a veure, oi, Anna? Em deien ahir els diners que costa a la Fundació cada nen d’aquests... Us en faríeu creus, però el que assoleixen es indescriptible! I això ens fa feliços a tots!

També us vull afegir unes fotos d’una experiència nova d’aquesta setmana. Divendres després de la classe d’Anglès que dono als voluntaris (que per cert va ser, segons les seves paraules “una classe sofisticada y de nivell”. Vam treballar dos poemes!!) vam organitzar un sopar amb els alumnes i tots aquells que si volguessin apuntar, però no vam córrer massa la veu per no fer un sopar massiu . Vam ser 8 molt ben avinguts. Vam anar a un restaurant “Spicy Touch” que em va recordar els restaurants indis americans i anglesos.

Aqui teniu a l’Erica de Granollers, la Sue de Mallorca, l’Alejandro de Sevilla, la Marta de Madrid (la meva nena preferida!) jo, la Cristina d’Eivissa (little sister! Una dona molt potent!), la Maria de Menorca (que es fa estimar i de qui ja us he dit moltes coses...)

L’Helena Cardellach de Terrasa, de cap de taula, que va fer la foto anterior, la meva amiga i confident. Una dona de seny que sap trobar solucions i respostes a tot, en fi, una dona increïble! (Lligada i ben lligada al sac dels amics de sempre!)

El toc final va ser quan alguns dels cambrers ens van dir que havien estat nens apadrinats de la fundació i que feien de cambrers com a treball parcial però que estaven estudiant! Ens vam fer fotos amb ells i la Marta que esta a “comunicació” els va dir que els faria una entrevista per posar a la revista de la Fundació! si la deixen... perquè per fer les coses aquí, sempre s’ha de demanar permís!

Aquestes coses emocionen perquè fa molt poquet els dàlits no tenien masses oportunitats de tirar endavant i ara veus com dia a dia les coses van canviant, t’ho trobes fins i tot quan vas a sopar al restaurant!
El sopar, boníssim tot, ens va costar 200 rúpies que son una miqueta més de 3€ per cap... Sorprenent, oi? Això si, no hi havia ni vi ni cerveça!

Per acabar una de les visites a Anantapur amb l’Helena aquest matí. Ens hem sorprès de comprovar lo be que ens movíem per aquesta caòtica ciutat i jo, especialment, m’he sentit vacunada de l’angoixa dels primers dies. Després de les nostres compres: forro per les bruses dels saris, cremeta pels peus, coixins per l’Helena... Hem tornat molt i molt acalorades i assedegades amb un autorickshaw (el privat) i hem demanat al conductor que ens atures en una botiga de vins per comprar unes cerveses. Estaven totes tancades! I el xofer ens ha dit que hi havien eleccions i que en època d’eleccions no es podia ni vendre ni comprar alcohol. Us ho podeu imaginar? Amb l’Helena hem xerrat. Sempre xerrem; sap escoltar molt i molt be, sobretot quan les coses tornen al seu lloc i tot torna a venir de cara. Ara el vent bufa a favor a Anantapur i ben segur que sabrem aprofitar-ho.
En arribar al campus amb les nostres compres la Patricia de Delhi ens ha fet aquesta foto: