Comiats beneïts amb pluja!

Divendres va ploure a Anantapur! Semblava un miracle impossible, No us podeu imaginar la sensació de desert que tenim. Jo no havia vist ploure d’ençà que vaig arribar i diuen que no ho fa mai si no és en època de pluges, a l’època del monzó que és d’agost a octubre.
Feia un vent estrany i evidentment vam mirar el cel estranyats dient-nos que semblava que arribaria la pluja. Tot seguit ens vam oblidar del cel i del vent i vam marxar a meditació que ara la fem a divendres alterns i jo he hagut de canviar la classe d’anglès amb els voluntaris als dimarts per no sol·lapar-nos i perquè jo mateixa gaudeixo de la meditació que la Maria, de manera tant especial, ens organitza pels indis i occidentals, al marge de les classes de ioga. Quan havíem acabat la primera part de la meditació els llamps i els trons es van fer més evidents. La sala de l’auditori es va quedar a les fosques i vam sentir el soroll de l’aigua com començava a caure amb força. L’Alejandro, que estava al meu costat amb va dir: “Esta lloviendo! Yo salgo!” li vaig demanar que s’esperés un momentet i que deixés acabar la meditació. Tots estàvem impacients per sortir i saltar sota la pluja. Aquesta vegada no hi va haver temps per fer la foto de grup, que la Maria tant diligentment organitza a la fi de les sessions però us en poso d’una altra vegada perquè ens veieu tant deliciosament barrejats i també algunes fotos que ella ens ha fet durant les sessions.

En acabar vam sortir tots a la una! Els més agosarats es van deixar xopar sota l’aigua, jo que començo a ser una mica gran només una estona, perquè no em venia de gust de refredar-me. Així doncs, de nosaltres uns quants, i dels indis la mes agosarada de tots, la ShivaKumari que jo li dic la “terrabastall” perquè és potent com un terratrèmol i d’una espontaneïtat poc habitual entre els indis. És fantàstica!

Va ploure molta estona. I vam gaudir del so de la pluja i de la fresca que tant de falta ens feia. A l’hora de sopar ens va venir de gust de fer un soparet més íntim amb la Maria i la Sue a casa meva. No perdo l’hàbit, només que aquí va ser molt més fàcil perquè vam anar a la cantina, vam agafar unes crepes de verduretes, i molta fruita: el super-deliciós mango, un meló de mel, síndria, raïm, plàtans... La Maria va portar un tresor amagat (pernil!!!!) i la Sue un altre (formatge!!!!) aquests ingredients son molt apreciats perquè aquí no n’hi ha i quan algú va a la “pell de brau” o en ve, la gent li fa encàrrecs. Aquest és el cas de les dues convidades! Vam estar molt be, el soparet va ser deliciós i la conversa tranquil·la i sucosa, com a mi m’agraden i a elles també! Jo trobo a faltar a l’Helena que ha anat de viatge amb en Marçal, el seu xicot i a la Marta que ha anat a Espanya per renovar el visat i la Cristina que ha anat de vacances a Eivissa... tot i així vam gaudir i vam poder menjar assegudes al voltant de la taula, que vaig tenir de buidar i preparar abans de que vinguessin! Això és un veritable luxe a les nostres cases! Aquí ens teniu!

Sopàvem i anàvem sentint la pluja que no parava. Era tot un plaer! Ven avançada la nit vam plegar les veles i vam anar a dormir, encara amb el so de la insistent pluja.

L’endemà em vaig despertar a les 7 del matí amb ganes de donar un tomb pel campus amb la màquina de retratar entre mans. Ja havia parat de ploure i el campus estava especialment fresc i inusual. Hi havia tolls d’aigua arreu! Em semblava un miracle...

Després del tomb vaig anar a l’habitació a trure’m el “nighty” (us ho he explicat lo del “nighty”?) Us ho explico en un petit incís. El “nighty” es un vestit que les índies es posen quan arriben al vespre a casa després de rentar-se. Nosaltres ens hi hem ben habituat. Us poso la foto estrella amb les meves “filles adoptives” preferides, l’Helena i la Marta. També us en poso una més amb la Maria, una nit de "feeling nighty" perquè us en feu cabal!

Be doncs, em vaig arreglar per anar a la feina (punjabi blanc i negre amb el mocador i sobretot el vindi!!) quan vaig arribar a la cantina per esmorzar em vaig trobar a la Lakshmi que és una de les akkas que treballa al campus, amb la seva mare Ramaka i jo dono classes a la seva neta/neboda, la Manjula. La vaig veure trista i li vaig demanar qué li passava. Em va dir que s’havia mort el seu pare. La vaig abraçar i li vaig dir que què podia fer per ella. Em va demanar que a les 11 anés a casa seva pel funeral i que ho digués a la Maria. En sortir de la cantina la Maria ja ho sabia. Vaig demanar a les índies d’apadrinament què es feia en aquests casos i em van alliçonar. Calia comprar flors, una garlanda, com és costum aquí, La Shiva i la Sujata em van demanar un cotxe perquè un xofer m’acompanyes a buscar les flors i em van donar un seguit de consells per no fer el ridícul. El xofer va ser molt amable i fins i tot va negociar el preu de les flors per mi que em va resultar molt més fàcil que no pas tenir de regatejar. La veritat és que no tenia pas el “mood” per fer-ho. Em va agradar veure la part vella d’Anantapur en un dia de cada dia, a plena llum i en acció. A aquestes hores no l’havia vist mai perquè sempre estic treballant. Llàstima que no em podia entretenir perquè havia d’anar al funeral, però m’hi hagués quedat fent fotos... Vam tornar al campus i encara vaig tenir temps de corregir un parell de cartes dels traductors. La Niru em va dir que m’anés a canviar les sabates i que em poses les de goma del dit! Perquè em caldria descalçar en algun moment del funeral. De seguida ja tenia la Maria a punt i vam anar a la casa de la Lakshmi. L’experiència cultural del funeral va ser molt forta. La Maria i jo observàvem amb molt de respecte, tal i com ens havien dit però no vam gosar fer fotografies. En els ritus hindús, com be sabeu, cremen els morts. Les castes mes baixes, els dàlits i els tribals no ho fan. Ells els enterren, tal i com ho fem nosaltres, però no posen els morts en una caixa, sinó que els posen en una llitera que han fet amb pals i fulles de palmera. Col·loquen el difunt embalsamat i embolicat amb una tela de lli o cotó molt fina, mostrant la seva cara i tot seguit el guarneixen amb flors que la gent va col·locant sobre el difunt, sempre sense tapar-li la cara. Vam estar una bona estona just davant de la casa, dretes primer, assegudes després amb tots el veïns, familiars i amics que participaven del condol, rodejant el difunt i anant-lo omplin de flors. Al cap d’una bona estona va començar la comitiva que transportava el difunt a les espatlles anant cap el cementiri. No hi van deixar anar a la pobre Manjula, la meva alumna, que la van fer quedar a casa. Abans d’entrar al cementiri, es van aturar i els seus fills el van cridar pel nom com a darrera prova de que estava definitivament mort. En veure que no responia tothom va esclatar en un plor i van trencar una olla de fang plena d’arròs. En busco el significat i em diuen que això es fa per pacificar l’ànima del difunt, perquè no es quedi en aquesta vida com un fantasma sinó que passi al regne de Yama, el deu de la mort. D’arribada al cementiri la fossa estava cavada. El gendre, casat amb la filla gran del difunt i l’únic fill van preparar la fossa amb herbes, pols groga i vermella, un coco pel seu viatge i per fora, varetes d’incens, sals o quelcom per mantenir el foc cremant. Queia un sol de justícia i no hi havia cap arbre per alleugerar-nos de la calor! Un cop preparada la fossa van retirar les flors del fèretre, el van deslligar de la llitera i amb una cura extraordinària el van col·locar dins. Un cop dins el van destapar del seu sudari i li van col·locar unes herbes que la Lakshmi em va explicar el significat però que no vaig entendre. Tot seguit, tots els presents, vam tirar un grapat de terra dins la fossa de manera simbòlica i un homes el van anar cobrint del tot amb la terra que seguidament van cobrir amb totes les flors. Acte seguit van començar els darrers rituals: passar per davant de la tomba i deixar una moneda, tirar un incens al foc perquè perduri i fer un gestos que vaig imitar tant be com vaig poder, després d’haver-me descalçat. Acabats aquests rituals, les dones ens vam retirar i des de lluny vam observar els rituals que van fer els homes. Un d’ells amb una gran gerra de fang es passejava al voltant de la tomba i a cada volta un dels altres li feia un foradet a la gerra que aleshores vessava i ell deixava anar el rajolí per sobre de la tomba. Així fins a tres vegades. Després, nosaltres dues vam tornar al campus i la família va anar al temple.

En arribar vaig anar a apadrinament perquè hi havia molta feina amb les cartes del programa “De dona a dona”. La Mamatha em va dir que després del funeral havia d’anar a casa i banyar-me de cap a peus i rentar-me la roba. Tot seguit, havia de tocar i resar al deu. Ja em teníeu preocupada pensant a quin deu havia de resar i en absència d’una imatge de Ganesh, Vishnu o Lakshmi que son els més coneguts, vaig triar a Rama de qui tenia una imatge a la meva habitació. Això ho fan per desitjar un bon viatge al mort fins a la propera reencarnació. Y aquí s’acabà el primer comiat que us he volgut explicar de manera especial i que vaig viure al costat de la Maria amb qui m’hi sento més segura perquè ella ja porta mes temps que jo i sap com moure’s millor entre els indis.

Per la tarda de dissabte, tot i que és el meu dia per preparar les classes de la setmana, vaig anar a apadrinament a continuar ajudant-los amb les cartes. Al acabar tenia un mal de cap que no sabia si em venia de la solana que havia agafat durant el funeral o per la quantitat de cartes que vaig corregir! El cas és que em vaig anar a fer una bona dutxa, la tercera del dia i vaig anar a la cantina a preparar una crema catalana que l’Alejandro m’havia demanat per la seva festa de comiat.

Hi passa molta gent pel campus, i fins i tot hi ha dies que no et ve de gust de xerrar amb tothom perquè això és un constant anar i venir i és com si no et volguessis enganxar amb ningú. Per primera vegada d’ençà que estic aquí que em fa mal la partença d’algú. L’Alejandro ha estat un bon company, un bon veí, un bon professional, un bon alumne d'anglès, un bon professor de francès i un bon amic. Ha estat un personatge especial sense necessitat d’estar-hi enganxada totes les hores del dia. Els moments que hem compartit sempre han estat agradables. He gaudit de la seva sensibilitat, hem compartit converses de cinema, de literatura i d’art i també de la vida, de les nostres parelles, dels nostres problemes... No em resolt res però sé que és una d’aquelles persones que em vindrà a veure a Sitges o que en algun moment jo l’aniré a veure on decideixi viure, sigui on sigui. És entranyable!

S’havien barallat diverses coses a fer pel seu comiat i finalment vam decidir que cuinaríem nosaltres i menjaríem tots junts a la cantina. Els dies de cada dia també ho fem però a torns i mai tots junts. Les mallorquines, la Cris i la Marina van ser les més participatives, a apart del propi Alejandro que van preparar una gran “spaguetada” i jo que vaig fer la crema catalana per les 27 persones! L’Anjali i la Lakshmi (aqui les teniu!! a que son precioses, i tant dolçes!!)

ens van ajudar i les vam convidar a sopar amb nosaltres però no van voler perquè la crema catalana porta ous, van dir, i el dissabte no mengen proteïnes per la seva religió hindú.

Va ser agradable. I les grans masses de tots que acostumen a angoixar-me, no em van sobrepassar aquesta vegada. Imagino que era per l’Alejandro, que em cau millor que molts altres i que es un cavaller que ha sabut estar be amb tothom sense estrafer-se gens.

En acabar el sopar vam intercanviar unes paraules de comiat quan ja no quedava ningú a la cantina i ens vam prometre una amistat perdurable, per no dir “eterna” que el mot fa certa por. Encara hi vaig tornar a parlar just abans de deixar el campus a la 1:30 de la matinada... i aquest matí, des de la meva habitació, he vist la seva buida i m’he posat trista, però m’he tornat a imbuir d’aquesta filosofia hindú que tant ens acompanya i he pensat en aquest viatge iniciàtic que ara es proposa fent més d’un mes de viatge per l’Índia, la majoria d’ells en tren observant, gaudint i patint, però sobre tot vivint i m’he posat contenta per ell!