Ugadi a Humpi!

No m’havia adonat de lo be que et poden fer sentir les escapades. Això de treballar de dilluns a dissabte et deixa esgotat però l’esforç que cal fer per poder-te escapar també és considerable. Així va ser l’escapada del passat cap de setmana aprofitant la festa d’Ugadi que va ser dilluns i vam tenir dos dies de festa.

La festa d’Ugadi es la celebració de l’any nou a les regions d’Andra Pradesh i Karnataka. Es celebra el primer dia del calendari de la lluna, es a dir amb la lluna nova. La gent neteja les cases, fa els “rangoli” davant de les seves portes, es regalen sarees nous, preparen menjars diversos entre ells una famosa salsa que es diu Ugadi Pachchadi i té propietats curatives i vol significar que la vida no és un viatge senzill. Que totes les coses; les penes, les alegries, l’èxit, el desencant han de rebre la mateixa importància. Totes les experiències s’han de tractar igual ja que ens fan aprendre alguna cosa nova cada vegada i ens prepara per la resta. Aquesta manera de fer els fa desenvolupar una actitud positiva cap a la vida. La gent també, aquests dies, es fa propòsits i resen als deus per demanar-los benestar i prosperitat. Nosaltres també ho vam fer a Humpi!

Aquests dos dies, tota la gent del campus celebraven l’Ugadi i nosaltres ens vam escapar a Humpi. Els companys em deien que era un lloc bonic, que m’agradaria, que era molt turístic i aquesta darrera definició em feia certa por perquè m’imaginava un lloc envaït, i recordar Sitges amb gent em fa tanta angunia com ser jo la que envaeixi l’espai dels indis. Intentaré explicar-vos fil per randa, per no perdre’m res.

El nostre tren cap a Hospit, ciutat de parada prèvia a Humpi, des d’Ananatapur sortia a la 1:30 de la matinada. Com sempre (em diuen) va sortir amb retard i ens vam haver d’esperar tirats per terra...

El meu bitllet estava en “stand by”, es a dir que no tenia llitera i m’havia d’espavilar per poder jeure o asseure’m en algun lloc. L’Helena, ànima caritativa, em va deixar compartir la seva llitera i així, capiculades vam fer el viatge sense dormir massa be.

La meva primera experiència en tren em va sorprendre. No em va sorprendre que estès brut, com és habitual. Al final t’acostumes a tenir uns paràmetres de neteja diferents dels que tenim a casa. Em va sorprendre l’aglomerament i respecte de la gent. Imagino que vam tenir sort perquè com a tot arreu, hi ha d’haver de tot. Vam arribar a l’estació de Hospit a les 7 del matí i d’allà vam negociar els preu dels rickshaw per anar fins a Humpi. En total hi vam anar 23 persones dels diferents campus. Això era la desbandada!

D’arribada, com era molt d’hora no podíem anar als hotelets que havíem reservat i els coneixedors del lloc van proposar a uns quants d’anar al “Paradise Garden” per esmorzar. Quan hi vam arribar vaig entendre què era el paradís! Quin lloc! Allà vam deixar les motxilles i ens vam descalçar per entrar en un recinte que estava amb unes ràfegues, cobertes amb cobrellits d’aquells que coneixem be, a terra, totes elles amb un coixí i taules de marbre negre al costat. Ens vam anar instal·lant un a un i poc després, sense pressa, va aparèixer el cambrer, un Indi del Punjab, més proper, físicament a un tailandès o un camboià, que va prendre nota del que volíem per esmorzar. Va trigar una molt bona estona a portar-nos tot el que havíem demanat però entretant vam anar gaudint del lloc. Hi havia un pobre noi (em sembla que francès!) que se li va acabar la pau quan vam arribar.

No és que fóssim molt sorollosos però mes de 15 persones que hi vam anar de cop, fan gatzara! L’esmorzar va ser deliciós. Les creps o “pancakes” de canyella em van temptar. Les van servir amb mel i també vam demanar una macedònia de fruites del temps amb un te de gingebre deliciós!

Vam passar-hi unes quantes hores i gairebé tots, poc a poc, vam anar quedant fregits...
Aqui teniu a l’Helena, la Marta, l’Alejandro i la Cristina... com a petita mostra.

Jo no podia dormir i em vaig dedicar a captar algunes imatges de la gent i del lloc, que em semblava, com ja us he dit... PARADISIAC!

Amb arbres carregats de mangos...

I aquí teniu el parsimoniós cambrer que no tenia cap pressa en portar-nos el menjar i menys en fer-nos fora!

El gran grup es va dividir en dos grups més petitons: els que es quedaven a la banda del riu Tungabhandra al poble, i els que anaven a la banda més profana, lluny del temple gran per poder menjar carn (en els llocs sagrats no es menja carn i Humpi és un lloc sagrat) i beure alcohol (cervesa, bàsicament). Jo em vaig quedar al poble amb a gent que hi tinc millor “rollo” i deixo per una altra vegada l’altre paradís perquè en dos dies escassos no podia fer massa més. Al voltant de les 11 del matí el nostre grupet, unes 10 persones, vam anar cap al Shanti Guest House. Habitació amb bany i una altra vegada la neteja molt millorable, però t’acostumes fins i tot a relativitzar... Vaig demanar coixineres netes i vaig utilitzar el meu sac de seda per posar-lo sobre el llençol... i llestos!

La ubicació era perfecte. Hi havia un pati al terrat de la casa deliciós amb gronxadors i sillons de mimbre per seure i fer la xerradeta amb els companys que mitigava les hores d’espera entre nosaltres. De la nostra habitació, es veia el gran temple de Virupaksha!!

Tot i que vam anar a la nostra, vam intentar fer els àpats junts, per fer comunitat! A vegades això és més difícil del que us pugueu imaginar. Però a la banda del poble ens ho vam muntar molt be.

i vam beure el suc del coco i vam menjar la seva carn TENDRE!!!, res a veure amb el coco que tenim a casa! Bonissim!!!

El poblet esta pler de botiguetes i una altra vegada em sentia “passarell”, com deia el meu pare. Imagino que la majoria de la gent del poble viuen del turisme.

Hi ha moltes coses caprixoses. Vaig comprar pantalons per la Claudia i la seva mare. “Lunguis” pels gendres i una brusa molt maca per la Marina.

L’encant de Humpi, però no resideix només en les seves botigues i la natura que l’envolta. Els temples son preciosos. Vam fer una visita al temple principal que es veu des de tot arreu.

Allà dins no et deixen fer fotografies, només de l’entrada. Llàstima perquè m’haguéssiu vist fent cua amb els indis per posar-me llet de coco a la boca i al cap davant de la deessa!! El recintes del temple son molt grans i hi vam haver d’entrar descalços. Les pedres cremaven! Jo no entenc com els indis son capaços de caminar descalços, no només sobre les pedres tant calentes, sinó també per la terra amb les pedretes. Jo vaig patir moltissim!

Els dos dies van passar volant. I ara en una petita distància recordo els moments més màgics a la posta del sol als turons de Hemakuta.

Les fotos de l’espai parlen per si soles. Aquí vaig conversar amb un marrec que em volia vendre coses mentre contemplava tant meravellós espectacle. Li vaig regatejar el preu, com es costum i em va deixar una llibreta i unes postal mes barates. Al cap d’una estona em torna i em diu que l’hi he donat diners demés! Em va sorprendre tant que vam estar parlant una bona estona els dos dies que vaig gaudir de la posta de sol en aquest indret tant màgic! I ja l’hagués apadrinat! El noi havia deixat els estudis perquè feien falta diners per tirar endavant la família. Li vaig dir que tornés a l’escola, perquè era llest, molt espavilat, molt sensible i extremadament guapo! No li vaig fer cap fotografia i ara em sap greu, però ell em va dir que tornes a l’agost perquè aleshores veuria la veritable Índia a Humpi i que amb ell el trobaria en aquell lloc a l’hora de la posta de sol!

Van ser unes converses molt agradables i vaig constatar el que estic llegint a les cartes que tradueixen del Telugu dels nens apadrinats.

Les hores al Paradise Garden van estar molt aprofitades... Hi tornaria, ara mateix, amb persones que estimo per tornar a gaudir... Us conviden les imatges que em va fer l’Helena? Ella com sempre amatent als reportatges!!


Per tornar cap a Anantapur vam patir una mica per arribar primer a Hospit. Els rickshaws ens demanaven més del doble del que ens havien demanat per arribar a Humpi, però ens deien que hi havia celebracions arreu i que caldria fer tombs per arribar a l’estació. No us podeu imaginar quin patir! Finalment el tren va venir amb una mica de retard i tots hi érem! Aquesta vegada tenia la llitera per mi sola però no per massa estona ja que a les 2 de la matinada arribàvem a Anantapur.

I avui que us escric i ja hi ha més coses per explicar però la calor no em deixa córrer. Aquests 40º-43º em deixen absolutament aplatanada i no és fàcil fer-ho tot. Haureu d’esperar...!