Apadrinaments

Un dels projectes estrella de la Fundació Vicenç Ferrer (FVF) es el d’Apadrinaments i la seva oficina “The Sponsorship Office” es un dels motors més importants dels que es mouen aquí. Hi han 160.000 criatures apadrinades. Aquest departament regit per Tippeyswamy compta amb 90 traductors. Les seves feines son traduir les cartes dels apadrinats del Telugu al castellà, traduir les cartes que arriben dels padrins al Telugu, acompanyar als padrins, quan venen a Anantapur; a comprar els regals per les criatures i la família, acompanyar els padrins al camp a veure els seus apadrinats, i als visitants del campus i padrins a veure els diferents projectes de la FVF. Van al camp a reunir-se amb els coordinadors - organitzadors de zona per saber coses dels nens apadrinats de manera més directa, fer fotografies, posar-ho tot en sobres, posar segells i enviar les cartes, la tarjeta de Nadal i les fotografies als padrins...

Segur que em deixo alguna cosa però us ben asseguro que es un muntatge molt ben pensat que entreté als traductors durant tot l’any i que ha permès fer quantitat de coses a la zona com son Hospitals, escoles, obrir llibretes d’estalvis als nens apadrinats, donar-los els uniformes i el material escolar i cobrir altres necessitats...

Sé que alguns dels que em llegiu amb regularitat sou padrins i d’entre tots la Marina Almiñana i la Rosa Maria Matas, la Rosi, les dues em van demanar que anés a veure les seves apadrinades. Quina experiència més maca! No sabeu com us ho agraeixo per mil raons que seguidament aniré detallant...

La Bhavani, una de les traductores més simpàtiques em va acompanyar una tarda a comprar els regals per les famílies. Aqui teniu les compres!

A casa de la Vennela, l’apadrinada de la Rosi, son 4: la mare, dues filles; la Manjula i la Vennela i en Hari, el nen. El pare va morir fa uns anys per un problema de ronyó.

El dia de la visita havíem d’anar a la regió de Bathalapalli del districte d’Anantapur, el poble es deia Vepakunta i estava a una hora del Campus. Em va acompanyar la Farida, una de les traductores, també molt agradable i que em va anar guiant amb tot el que havia de fer. Jo la trobo molt maca. Mireu:

Només arribar, la Vennela em va posar cúrcuma groga a les galtes (per donar-me bona sort) i curcuma vermella al front, enmig de les seies i em va col·locar una garlanda de flors al coll. Aqui em teniu amb la Vennela.

Ens van fer seure en unes cadires al porxo de la casa on ens acompanyaven molta més gent del poble.

Aqui teniu a la mare de la Vennela i el seu germà petit.

Primer vam tenir una conversa sobre la noia; de com han anat els estudis de 9e curs i ara ja està apunt de començar el 10. Després de 10è, començarà el batxillerat i després em diu que vol ser mestre de matemàtiques. Els seus professors que també ens van venir a veure em van dir que era molt bona estudiant i molt, molt llesta! També ens van dir que la germana gran que no hi era havia anat a fer un examen i que els estudis li anaven molt be. El nen estava anant a una escola privada perquè la seva cunyada l’estava ajudant perquè ho fes. La mare, pertany a un Shanga, o grup de dones de la Fundació i esta rebent ajut del programa de nutrició de la FVF i ara té consciència, per les reunions que fan amb les dones, de que ha de fer estudiar a les nenes i no només al nen. Tot seguit la Vennela va cantar unes cançons en Telugu i altres van cantar i ballar.

Ens van oferir galetes, i la Vennela me les va posar a la boca, com es costum aquí.

Vam beure el suc d’un coco i tot seguit vam anar a fer un tomb pel poble. El poble era petit, però molt endreçat.

Mentre fèiem el tomb la Vennela m’anava explicant coses i va venir la seva millor amiga d’un altre poble a veure-la. Va estar molt contenta i es que quan els anem a veure tot el poble es una festa. Jo li vaig dir que la seva “padrina” m’havia dit que la vindria a veure ben aviat i que era una dona molt forta i molt maca. Va somriure i em va dir: “I hope she comes”. Es a dir Rosi, que ja no pots fer esperar més aquesta noia tant preciosa perquè et conegui!

Al dia següent vam anar a veure la Radhamma, la nena apadrinada de la Marina Almiñana. No ho vam poder fer el mateix dia perquè les direccions dels pobles i les regions eren oposades. Aquest dia em va acompanyar en Rama Murthy, un traductor molt discret i una mica tímid. Aquí el teniu:

És el més prim dels dos. L'altre és el xofer, el millor de tots els que he conegut aquí: prudent cuidadós, amable... Perquè no us podeu imaginar què és la conducció a l'Índia. No sé si em donarà temps de fer un post!
Em feia por que en Rama Murthy no sabés comunicar-se be però va ser molt amable i comunicatiu (ja en tinc un més que em diu "mama") i la visita va durar gairebé tot el dia per la distància (mes de tres hores en cotxe des del campus). Vam sortir més d’hora que el dia abans i el viatge a Kalyandurg va ser preciós. El dia abans havíem anat direcció sud de Anantapur i aquest dia anàvem nord. És una zona que Vicens Ferrer i va començar a treballar-hi fa 40 anys! i el lloc que havia estat un desert es verd pels cultius i els arbres que hi han plantat i amb les plujes dels darrers dies encara es veia més verd! En arribar a Kalyandurg, on hi ha un Hospital de la FVF ens vam aturar a fer un te i unes galetes i encara ens quedava una mitja hora més de camí. Prop de l’Hospital hi ha un pantà que dona a l’espai un aire molt més suau que el paisatge que rodeja a Anantapur. Jo estava feliç de veure l’aigua. Enyoro tant la mar!

Quan vam arribar a Nagireddipalli, el poblet de la Radhamma també ens estaven esperant amb les garlandes de flors i la cúrcuma. Ja em vaig deixar empastifar més serenament. La nena és molt bonica i molt menuda, tota la família son baixets. La Radhamma, només arribar em va agafar de la ma i no em va deixar anar fins dues hores després que marxàvem. La pobrisona estava tremolant de nervis quan vaig arribar i em venien ganes d’aixecar-la enlaire amb els braços i abraçar-la! Vam estar al porxo on vam fer fotos i dins la casa on ens van oferir sucs, coco i galetes.

La Rhadamma va cantar i altres nens del poble. Els mestres i el coordinador també van venir i vam anar a fer un tomb pel poble que també estava molt polit.

Vam veure un senyor que feia mantes amb un teler i ens va explicar que s’hi passa un dia per fer una manta i que la manta val 600 rupies que son 10€ aproximadament. En van fer entrar a la casa perquè veiéssim el fus on filaven la llana. Vam anar a l’escola de la FVF i allà els nens s’estaven preparant pel curs vinent ara que son vacances perquè maig i juny son els mesos de més calor. Ens vam quedar una estona amb tots el nens i alguns en un anglès “comprensible” em van fer un munt de preguntes. Què be m’hi trobo a l’escola! Com m’agraden els nens i les nenes amb ganes d’aprendre i aquí, si que en tenen ganes! Les nenes es veien molt espavilades i totes i tots volien continuar estudiant per ser mestres, polítics, arquitectes o enginyers... Donava gust de veure’ls!

En tornar a casa vaig parlar una mica més amb els pares que em van explicar que la Bhulakshmi, una de les germanes de 18 anys, es casaria dintre de poc i que per això havia deixat d’estudiar. Li vaig dir que estava segura que la padrina de la Radhamma, la Marina, no voldria que la nena deixés d’estudiar tant aviat, que fessin un esforç i que la deixessin continuar estudiant. El pare, en Hanumanthappa i la mare, la Neelakka, amb sis fills, 4 nenes i dos nens han tingut de treballar molt per ells i ara diuen que “ja es hora de que els fills treballin per nosaltres”. Els dos més grans ja estan casats i per la casa rondava el net que jo vaig trobar que s’assemblava amb la Radhamma quan era petita, en les fotos que vaig veure a la seva fixa.

Va arribar l’hora de partir, i em va saber greu però el traductor em va senyalar el rellotge i em va dir que era hora de dinar i que havíem de marxar. I com el dia abans, la família ens va donar un plàtan a cada un de nosaltres com a símbol de prosperitat i perquè sapiguem que serem sempre ben rebuts.

Marina, hauràs de venir! Ja pots començar a fer guardiola! Tots son adorables i tant hospitalaris! Que et trenquen el cor.

De tornada ens vam tornar a aturar a l’hospital de Kalyandurg per dinar. Ho vaig fer amb els indis i em va tocar fer-ho amb la ma, pastant l’arròs amb els dits. Ara ja ho faig millor que quan vaig arribar!

No podeu imaginar quina satisfacció tan gran produeix veure els efectes de l’apadrinament. Com aquesta aportació, per nosaltres gairebé simbòlica, significa tant per ells.

Gràcies Rosi i Marina per deixar-me gaudir de les vostres apadrinades. És un goig immens! En parlarem ben aviat.