Una tarda a casa de la Neeraja

Diumenge 24 d’abril de 2011

Aquesta es la Neraaja el dia de la dona...

Una altra vegada s’acumulaven les tasques... haviem d’anar a Bangalore, hi havia una festa de”Feria d’Abril” en un dels campus i la Neeraja (el nom curt “Niru”) ens havia convidat a la Maria i a mi a berenar a casa seva la tarda del diumenge. Si us haig de ser sincera, anar a casa de la Neeraja és el que més de gust em venia... però quan ens convida algú no ho podem dir a ningú perquè elles es sentirien obligades a convidar a mes gent, per això hem de dissimular.
No va ser fàcil rebutjar la invitació per anar a casa de l’Alba i la Esther que eren les amfitriones. Vaig dir que estava preparant el meu viatge, que tenia feina a preparar la darrera setmana de classe a l’escola i que durant la setmana no tinc temps, es a dir que m’havia de quedar al campus gairebé sola. Be, amb la Maria, que té l’art d’amagar-se amb una discreció envejable, i alguns visitants despenjats.
L’anada a Bangalore es va “gafar” per un tema del cotxe que ens hi havia d’acompanyar i jo, en el fons de la meva ànima, vaig estar molt contenta!

Va arribar doncs l’hora i no ens va ser difícil a la Maria i a mi de sortir del campus sense ser vistes per gent comprometedora. Vam agafar un rickshaw fins a Iron Bridge i d’allà van anar a la pastisseria que em va dir la Maria. Impressionants el dolços que fan per aquestes terres. Benauradament no soc llaminera perquè si no tornaria amb uns quants quilets de més!

Vam comprar un sortit de pastissos i un ou de xacolata pel fill de la nostra amfitriona i vam agafar un altre rickshaw per anar a casa de la Neeraja. En Malli, un traductor amic de la Neeraja i de la Maria (també meu, però ben segur que menys!!! O si no, donem temps al temps!!) ens va estar trucant per assegurar-se que anàvem ben encaminades. En agafar el rickshaw la Maria el va trucar i li vam donar el mòbil al conductor amb qui en Malli va negociar trajecte i preu. En un no res ens va plantar a casa de la Neeraja.

Ens esperava a la porta el seu sogre, en Konda Reddy, i de seguida vam veure la nostra amiga que ens va sortir a rebre amb un “nighty” i sense ulleres... estava preciosa. Només entrar ens va oferir un got d’aigua que vam acceptar amb ulls clucs. Ens va oferir aigua fresca i aquest és un símbol, el de tenir nevera, de progrés de la família. A dins la casa ens vam trobar la sogra, la Saraswathi, una dona un xic estirada que es conservava molt be i a la mare del sogre. El marit de la Neeraja va morir quan ella estava embarassada del seu únic fill, en Sai, i ara ja te 11 anys. Un nen preciós que aquí el teniu amb el seu avi.

Ens van ensenyar una foto del marit, que era de molt bon veure! Com si tots volessin que ell formés part d’aquesta reunió. I el que son els costums... la Neeraja que em va explicar que tot i que s’havia casat per amor (ja sabeu que la majoria de casaments son concertats per les famílies) ha estat condemnada a passar la seva vida amb els seus sogres. Ens diu que la seva vida és el seu fill, que el seu sogre és una bellísima persona però la seva sogra... De fet, ja he comentat que es veu una mica estirada i tot i que la Neeraja es molt discreta, ben segur que ha de patir-la.

Vaig estar parlant amb el sogre en anglès que tot i que la Niru m’havia dit que tenia bon anglès, em va costar entendre’l. Aquest anglès indi costa un munt i poc a poc m’hi vaig acostumant però quan conec algú nou m’hi haig d’habituar. Ens van ensenyar la casa que em va recordar la casa de l’hort de Godall quan era més senzilla que ara. L’entorn també em recordava les terres de l’Ebre però sense riu, la terra molt seca però amb vegetació. La Niru ens va portar a la seva habitació i ens va ensenyar el seu armari...

tot endreçat, pler de colors com tot a l’Índia! I ens va ensenyar les fotografies de quan era jove amb el seu marit.

Quina parella tant maca feien! Maquissims els dos! Ens va ensenyar les fotos del casament, del viatge de noces i dels aniversaris del seu nen que no va arribar a conèixer el seu pare. Em va fer molta llàstima perquè la Niru és una dona intel·ligent i preparada i s’ha quedat fent de traductora quan en realitat hagués pogut fer una feina més gratificant per ella mateixa.

Se la veia molt contenta de que restéssim allà i això amb va fer molt feliç. Tot seguit ens va oferir una macedònia de fruites amb una crema com de vainilla. En acabar ens va ensenyar la resta de la casa i va venir una de les seves millors amigues que va voler que anéssim a casa seva. Em va agradar molt conèixer la seva amiga, la Sunitha, una profe de matemàtiques, com la meva amiga, vaja!

Vaig pensar que tenia un bon puntal ben a prop de casa seva. Em va semblar una dona decidida que tenia les idees molt clares i això de que jo fos una dona tant independent, li va agradar molt.
A casa de la Sunitha tenien gronxadors al menjador - estar

i al jardí. Em vaig quedar astorada i vaig recordar els meus somnis de tenir un gronxador a la galeria de casa dels pares, quan érem petits. No em vaig poder estar de gronxar-me en tots ells i després de gronxar les meves nenes postisses: la Maria i la Neeraja. Mireu que be ens ho vam passar.

Aquí tinc molts fills i filles entre els voluntaris i els indis feríem una família increïble! Es a dir, família de debò que ja ho sabeu que ara tinc un gran estol de fills, filles i nets! Però no t’amoïnis Clàudia que no me’ls emportaré de viatge a tots!

Vam anar a casa de familiars de la Neeraja i de gent del barri. Tothom ens va rebre amb un gran somrís. Si estava tant be en aquelles cases tant menudes i tant hospitalàries!

Em passa sovint, i crec que deu ser per això que m’hi trobo tant be en aquesta part del mon a l’Índia, que recordo la meva infància. Les reunions familiars que a casa eren memorables amb família i veïns inclosos, els carrers sense asfaltar, les bonhomia de la gent. En general gaudint del plaer de les coses senzilles que sembla que darrerament la gent ha perdut el nord a casa nostra i aquí em fa por que el perdin, però de moment té un encant entranyable. M’hi trobo tant a gust!

En tornar a casa de la Neeraja després del passeig ens va tornar a oferir fruita. Aquesta vegada síndria que la van macerar amb sucre, com si fos préssec amb vi! Tot ho fan tan dolç!

De cop ens vam adonar que ja eren les 8 del vespre! I vam dir que ja era hora de marxar. El sogre, aquest senyor tant ben plantat ens va anar a buscar un rickshaw i també va negociar el preu fins al Campus. Abans de sortir de casa però, la Saraswathi va sortir amb dos petits recipients de plata on hi havia les pols de cúrcuma de color groc i la vermella que no sé de qué és.

La dona ens va estampar el “vindi” vermell al front per desitjar-nos la bona sort. Vam sortir de la casa i ens sentíem beneïdes i santificades i tant contentes perquè la divina providencia, com diu la Maria, ens havia ben regalat amb una tarda preciosa.