Cartes per la Clàudia i la Tània

La Clàudia ja no está sola...

2012-01-23T15:23:00.000-08:00

Estimada Clàudia,
T'escric per dir-te el que ja saps, que tens una cosineta que acaba de nèixer i com molt be saps estem tots contents i feliços.

Aquí tenim a la Tània! Sembla, de moment, que es vol menjar el mon. Ha sortit amb ganes de viure i estic segura que les tres ens avindrem molt i que tindrem moltes coses per explicar-nos, per riure i per gaudir.
Aquí la tens amb la seva mare, que tot i que cansada, sembla molt feliç.

I aquí amb la nonna a les poques hores de nèixer

D'ara en endavant compartireu el Blog. Ja saps que és molt petita i que et necessita perquè tu llegeixis el que us explico i li facis entendre com t'he estimat, com t'estimo i com l'estimo a ella també!

Petites boniques... us estimo,

Els casaments a l'India

2011-08-19T03:03:00.000-07:00

Em deien els companys que quan arribés el mes de maig ens convidarien a algun casament i així ha sigut. Dues persones, de l’oficina d’apadrinament ens van convidar als casaments de les seves filles; un dijous dia 5 i l’altre diumenge dia 8.

No havia vist mai la cerimònia d’un casament hindú. Carregada de rituals donen un aire tant diferent a la festa que jo he quedat bocabadada!

Els dos casaments els he viscut de maneres diferents. Totalment inexperta de què representen cadascun dels actes he hagut de llegir i preguntar per entendre-ho. Es a dir que us aniré explicant el que bonament he après de les cerimònies que fan a Andra Pradesh que es l’estat on estic vivint.

Aquí, en aquesta part de l’Índia els casaments son encara concertats, son els pares qui busquen les parelles pels seus fills. I ells ho defensen dient que els llaços que hi ha en els matrimonis concertats son més sòlids perquè les famílies hi son implicades.

El primer casament el vaig viure només unes hores perquè era dia de treball i vaig haver de tornar a l’oficina d’apadrinament que hi havia molta feina.

Aquí ens teniu la Shiva, la Sujata i jo davant de l'oficina d'apadrinament després del casament:

I aquí amb la Niraja:

Es va fer en un gran pavelló, construït per ocasions festives. Fora de l’espai hi posen una gran carpa de colors on hi serveixen el menjar, si el pavelló no es prou gran. Em vaig comprar un sari més senzill aquesta vegada perquè el casament de diumenge dia 8 era més important i no volia suar el sari que ja coneixeu. Fa tanta calor que quan miro a la xarxa les vostres temperatures em sembla mentida que us puguem doblar! Hi ha dies que no pots més a les hores del migdia però malgrat la calor, ho vaig aguantant!

Aquí teniu algunes de les fotografies del primer dia que no en vaig fer masses perquè aquest dia estava moixa i anava amb presses.

El segon casament va ser més complert perquè passava dins el campus i la invitació es feia extensiva a veure i participar en els rituals que precedeixen al casament.

M’expliquen que és l’astròleg de la família qui decideix la data del casament de la parella, basat en les estrelles i això es fa perquè el casament sigui benaurat i beneit des del primer moment. D’aquest fet en diuen el “Muhurtam”. Així doncs, es com es fixa la data que no es una qualsevol.

El dia abans del casament, vam anar a casa de la núvia per participar del “Pendlikoothuru”. La Bhavani se’m va emportar i no sap ella com li estic d’agraïda. Quan vam arribar ens van fer seure al menjador on hi havien cadires al voltant i em van fer seure. De seguida va venir una dona de la família que va començar a fregar quatre rajoles del terra amb una pasta marró i tot seguit una altra dona va començar a enquadrar les rajoles amb la mateixa pols blanca que fan els “rangoli”.

Va dividir el quadre en dues diagonals de cantó a cantó, formant quatre parts i a cada espai hi va fer un dibuix. Després van posar a sobre del dibuix uns grans d’un cereal (em sembla que era blat) i hi van posar una petita banqueta de fusta on la núvia si va asseure. I aquí van començar els rituals que consistien en empastifar la núvia amb pasta de cúrcuma groga i altres coses. Cada convidat a la cerimònia anava passant pel davant, posava les mans a la palangana on era la pasta i li fregava els braços, els peus i la cara. Diuen que també es fa a casa del nuvi i ho fan perquè l’endemà tinguin la pell ben fina. A la núvia també li posàvem el vindi amb cúrcuma vermella, li posàvem flors de gessamí a la trena, i li tiràvem arròs (que significa abundància) tres vegades sobre els genolls, les espatlles i el cap i finalment ella ens oferia unes fulles d’una planta que la gent gran mossega per tenir bon gust. Com veieu vaig participar de la festa tot i que anava amb un dels meus punjabis més senzill. També em van convidar a dinar aquest dia però vaig declinar la invitació perquè la Nirmala s’havia ofert a posar-me el “mehendi”, les pintures amb hena, per anar al casament l’endemà. La veritat es que la Nirmala va fer una tasca molt laboriosa amb la meva ma esquerra, no us sembla?

Només amb aquesta ma perquè era hora de dinar i jo ja em veia sense poder menjar, ja que has d’estar 3 hores deixant assecar la hena abans de rentar-te les mans!

Al vespre fan un altre ritual el “Kashi Yatra” que consisteix en fer una comèdia on el nuvi demostra que ja no te ganes de gaudir dels plaers del matrimoni i marxa de casa. El germà de la núvia el va a buscar i el convenç perquè no se’n vagi i s’avingui al matrimoni.

El casament te lloc l’endemà i abans d’arribar al recinte on tindrà lloc la cerimònia passen per nombroses proves; a les seves cases els dos fan un bany purificador, els unten amb olis i la família fa una pregaria per demanar que tinguin saviesa i felicitat i el nuvi fa una “puja” (ofrena) a Ganesh que és el deu de l’abundància, la feina i la seguretat familiar.

Tot seguit es l’oncle patern de la núvia qui la porta al “Mandapam” o recinte on es celebrarà la cerimònia del casament. El primer acte és el “Kanyadaan” quan la família lliura la núvia a la responsabilitat del nuvi. Fins que no s’acaba tota la cerimònia els nuvis no es poden veure i estan separats per una cortina. Entretant els pares de la núvia renten els peus al nuvi, considerat com un “avatar” del deu.

El Brahmàn, o gran sacerdot recita fragments dels “Vedas” i la parella es frega les mans l’un a l’altre amb una pasta feta de llavors de comí i de “jaggery” i aquest ritus, el Jeelakarra-Bellamu, es porta a terme per comunicar que la unió de la parella és inseparable.

En el “Sumangali” 10 dones casades acompanyen a la núvia, algunes d’elles aguanten plates que tenen arròs i pols de (tumeric) i les altres tenen uns llums d’oli. L’arròs simbolitza abundància i les llums enceses simbolitzen la llum.

Quan comença la cerimònia del casament el nuvi fa tres nusos al “Mangalsutra” que és el collaret d’uns fils de color safrà que porten dues anelles d’or i que el nuvi posa al voltant del coll de la núvia. La “Mangalsutra” representa la unió física, mental i espiritual de la parella, i els testimonis, tots els convidats els tiren arròs perquè ja els consideren casats i els volen desitjar sort i abundància.

Durant una bona estona els nuvis es van tirant arròs i altres grans l’un a l’altre en quantitats insospitades!

Seguidament comença el ritu del “Saptapadi” que alguns camines al voltant d’un foc i els altres surten fora del recinte per buscar unes estrelles que sempre troben, encara que sigui de dia. En aquest moment la punta de la cua del sari de la núvia es lliga a la punta del “dhoti” (camisa) del nuvi.

Quan s’asseuen al seu sofà, ja casats comencen a desfilar els convidats que els ofereixen els regals i es fan fotografiar amb els nuvis i finalment el banquet que no te res a veure amb els nostres banquets de casament. Hi ha uns grans taulells amb menjar que et van servint segons demanes i que t’asseus on pots i amb qui vols i menges amb els dits els menjars típics de l’ocasió.

Es evident que continua per ells la festa que de començament a final dura tres dies. M’expliquen que antigament els casaments duraven 3 mesos!!! Pobres nuvis, em feien una mica de llàstima tot i que de tant en tant se’ls veia somriure.

Va ser una experiència única. Em vaig sentir molt acollida i ben rebuda pel pare de la núvia, que és qui em va convidar, la resta de la família i tots els traductors que em sembla que ja son part de la meva família.

Dos dies després del casament En Ricard, el Martí i jo vam anar a casa de la núvia a portar-li el regal. Li vam comprar un saree precios entre els companys (6 en total) que vam anar al casament. La rebuda d’aquella gent va ser increïble. Ens van oferir dolços i un snack. A l’hora de marxar em van col·locar el vindi i la cúrcuma groga a la galta. Despres em van donar la roba per fer-me una brusa de saree, unes flors de gessamí, que me les van col·locar al cap i una poma. Símbol de que sempre serem ben rebuts en aquella casa. Cada dia coses noves per flipar, per sorprendre’m!!!

Apadrinaments

2011-05-08T10:17:00.000-07:00

Un dels projectes estrella de la Fundació Vicenç Ferrer (FVF) es el d’Apadrinaments i la seva oficina “The Sponsorship Office” es un dels motors més importants dels que es mouen aquí. Hi han 160.000 criatures apadrinades. Aquest departament regit per Tippeyswamy compta amb 90 traductors. Les seves feines son traduir les cartes dels apadrinats del Telugu al castellà, traduir les cartes que arriben dels padrins al Telugu, acompanyar als padrins, quan venen a Anantapur; a comprar els regals per les criatures i la família, acompanyar els padrins al camp a veure els seus apadrinats, i als visitants del campus i padrins a veure els diferents projectes de la FVF. Van al camp a reunir-se amb els coordinadors - organitzadors de zona per saber coses dels nens apadrinats de manera més directa, fer fotografies, posar-ho tot en sobres, posar segells i enviar les cartes, la tarjeta de Nadal i les fotografies als padrins...

Segur que em deixo alguna cosa però us ben asseguro que es un muntatge molt ben pensat que entreté als traductors durant tot l’any i que ha permès fer quantitat de coses a la zona com son Hospitals, escoles, obrir llibretes d’estalvis als nens apadrinats, donar-los els uniformes i el material escolar i cobrir altres necessitats...

Sé que alguns dels que em llegiu amb regularitat sou padrins i d’entre tots la Marina Almiñana i la Rosa Maria Matas, la Rosi, les dues em van demanar que anés a veure les seves apadrinades. Quina experiència més maca! No sabeu com us ho agraeixo per mil raons que seguidament aniré detallant...

La Bhavani, una de les traductores més simpàtiques em va acompanyar una tarda a comprar els regals per les famílies. Aqui teniu les compres!

A casa de la Vennela, l’apadrinada de la Rosi, son 4: la mare, dues filles; la Manjula i la Vennela i en Hari, el nen. El pare va morir fa uns anys per un problema de ronyó.

El dia de la visita havíem d’anar a la regió de Bathalapalli del districte d’Anantapur, el poble es deia Vepakunta i estava a una hora del Campus. Em va acompanyar la Farida, una de les traductores, també molt agradable i que em va anar guiant amb tot el que havia de fer. Jo la trobo molt maca. Mireu:

Només arribar, la Vennela em va posar cúrcuma groga a les galtes (per donar-me bona sort) i curcuma vermella al front, enmig de les seies i em va col·locar una garlanda de flors al coll. Aqui em teniu amb la Vennela.

Ens van fer seure en unes cadires al porxo de la casa on ens acompanyaven molta més gent del poble.

Aqui teniu a la mare de la Vennela i el seu germà petit.

Primer vam tenir una conversa sobre la noia; de com han anat els estudis de 9e curs i ara ja està apunt de començar el 10. Després de 10è, començarà el batxillerat i després em diu que vol ser mestre de matemàtiques. Els seus professors que també ens van venir a veure em van dir que era molt bona estudiant i molt, molt llesta! També ens van dir que la germana gran que no hi era havia anat a fer un examen i que els estudis li anaven molt be. El nen estava anant a una escola privada perquè la seva cunyada l’estava ajudant perquè ho fes. La mare, pertany a un Shanga, o grup de dones de la Fundació i esta rebent ajut del programa de nutrició de la FVF i ara té consciència, per les reunions que fan amb les dones, de que ha de fer estudiar a les nenes i no només al nen. Tot seguit la Vennela va cantar unes cançons en Telugu i altres van cantar i ballar.

Ens van oferir galetes, i la Vennela me les va posar a la boca, com es costum aquí.

Vam beure el suc d’un coco i tot seguit vam anar a fer un tomb pel poble. El poble era petit, però molt endreçat.

Mentre fèiem el tomb la Vennela m’anava explicant coses i va venir la seva millor amiga d’un altre poble a veure-la. Va estar molt contenta i es que quan els anem a veure tot el poble es una festa. Jo li vaig dir que la seva “padrina” m’havia dit que la vindria a veure ben aviat i que era una dona molt forta i molt maca. Va somriure i em va dir: “I hope she comes”. Es a dir Rosi, que ja no pots fer esperar més aquesta noia tant preciosa perquè et conegui!

Al dia següent vam anar a veure la Radhamma, la nena apadrinada de la Marina Almiñana. No ho vam poder fer el mateix dia perquè les direccions dels pobles i les regions eren oposades. Aquest dia em va acompanyar en Rama Murthy, un traductor molt discret i una mica tímid. Aquí el teniu:

És el més prim dels dos. L'altre és el xofer, el millor de tots els que he conegut aquí: prudent cuidadós, amable... Perquè no us podeu imaginar què és la conducció a l'Índia. No sé si em donarà temps de fer un post!
Em feia por que en Rama Murthy no sabés comunicar-se be però va ser molt amable i comunicatiu (ja en tinc un més que em diu "mama") i la visita va durar gairebé tot el dia per la distància (mes de tres hores en cotxe des del campus). Vam sortir més d’hora que el dia abans i el viatge a Kalyandurg va ser preciós. El dia abans havíem anat direcció sud de Anantapur i aquest dia anàvem nord. És una zona que Vicens Ferrer i va començar a treballar-hi fa 40 anys! i el lloc que havia estat un desert es verd pels cultius i els arbres que hi han plantat i amb les plujes dels darrers dies encara es veia més verd! En arribar a Kalyandurg, on hi ha un Hospital de la FVF ens vam aturar a fer un te i unes galetes i encara ens quedava una mitja hora més de camí. Prop de l’Hospital hi ha un pantà que dona a l’espai un aire molt més suau que el paisatge que rodeja a Anantapur. Jo estava feliç de veure l’aigua. Enyoro tant la mar!

Quan vam arribar a Nagireddipalli, el poblet de la Radhamma també ens estaven esperant amb les garlandes de flors i la cúrcuma. Ja em vaig deixar empastifar més serenament. La nena és molt bonica i molt menuda, tota la família son baixets. La Radhamma, només arribar em va agafar de la ma i no em va deixar anar fins dues hores després que marxàvem. La pobrisona estava tremolant de nervis quan vaig arribar i em venien ganes d’aixecar-la enlaire amb els braços i abraçar-la! Vam estar al porxo on vam fer fotos i dins la casa on ens van oferir sucs, coco i galetes.

La Rhadamma va cantar i altres nens del poble. Els mestres i el coordinador també van venir i vam anar a fer un tomb pel poble que també estava molt polit.

Vam veure un senyor que feia mantes amb un teler i ens va explicar que s’hi passa un dia per fer una manta i que la manta val 600 rupies que son 10€ aproximadament. En van fer entrar a la casa perquè veiéssim el fus on filaven la llana. Vam anar a l’escola de la FVF i allà els nens s’estaven preparant pel curs vinent ara que son vacances perquè maig i juny son els mesos de més calor. Ens vam quedar una estona amb tots el nens i alguns en un anglès “comprensible” em van fer un munt de preguntes. Què be m’hi trobo a l’escola! Com m’agraden els nens i les nenes amb ganes d’aprendre i aquí, si que en tenen ganes! Les nenes es veien molt espavilades i totes i tots volien continuar estudiant per ser mestres, polítics, arquitectes o enginyers... Donava gust de veure’ls!

En tornar a casa vaig parlar una mica més amb els pares que em van explicar que la Bhulakshmi, una de les germanes de 18 anys, es casaria dintre de poc i que per això havia deixat d’estudiar. Li vaig dir que estava segura que la padrina de la Radhamma, la Marina, no voldria que la nena deixés d’estudiar tant aviat, que fessin un esforç i que la deixessin continuar estudiant. El pare, en Hanumanthappa i la mare, la Neelakka, amb sis fills, 4 nenes i dos nens han tingut de treballar molt per ells i ara diuen que “ja es hora de que els fills treballin per nosaltres”. Els dos més grans ja estan casats i per la casa rondava el net que jo vaig trobar que s’assemblava amb la Radhamma quan era petita, en les fotos que vaig veure a la seva fixa.

Va arribar l’hora de partir, i em va saber greu però el traductor em va senyalar el rellotge i em va dir que era hora de dinar i que havíem de marxar. I com el dia abans, la família ens va donar un plàtan a cada un de nosaltres com a símbol de prosperitat i perquè sapiguem que serem sempre ben rebuts.

Marina, hauràs de venir! Ja pots començar a fer guardiola! Tots son adorables i tant hospitalaris! Que et trenquen el cor.

De tornada ens vam tornar a aturar a l’hospital de Kalyandurg per dinar. Ho vaig fer amb els indis i em va tocar fer-ho amb la ma, pastant l’arròs amb els dits. Ara ja ho faig millor que quan vaig arribar!

No podeu imaginar quina satisfacció tan gran produeix veure els efectes de l’apadrinament. Com aquesta aportació, per nosaltres gairebé simbòlica, significa tant per ells.

Gràcies Rosi i Marina per deixar-me gaudir de les vostres apadrinades. És un goig immens! En parlarem ben aviat.

Una tarda a casa de la Neeraja

2011-05-01T11:11:00.000-07:00

Diumenge 24 d’abril de 2011

Aquesta es la Neraaja el dia de la dona...

Una altra vegada s’acumulaven les tasques... haviem d’anar a Bangalore, hi havia una festa de”Feria d’Abril” en un dels campus i la Neeraja (el nom curt “Niru”) ens havia convidat a la Maria i a mi a berenar a casa seva la tarda del diumenge. Si us haig de ser sincera, anar a casa de la Neeraja és el que més de gust em venia... però quan ens convida algú no ho podem dir a ningú perquè elles es sentirien obligades a convidar a mes gent, per això hem de dissimular.
No va ser fàcil rebutjar la invitació per anar a casa de l’Alba i la Esther que eren les amfitriones. Vaig dir que estava preparant el meu viatge, que tenia feina a preparar la darrera setmana de classe a l’escola i que durant la setmana no tinc temps, es a dir que m’havia de quedar al campus gairebé sola. Be, amb la Maria, que té l’art d’amagar-se amb una discreció envejable, i alguns visitants despenjats.
L’anada a Bangalore es va “gafar” per un tema del cotxe que ens hi havia d’acompanyar i jo, en el fons de la meva ànima, vaig estar molt contenta!

Va arribar doncs l’hora i no ens va ser difícil a la Maria i a mi de sortir del campus sense ser vistes per gent comprometedora. Vam agafar un rickshaw fins a Iron Bridge i d’allà van anar a la pastisseria que em va dir la Maria. Impressionants el dolços que fan per aquestes terres. Benauradament no soc llaminera perquè si no tornaria amb uns quants quilets de més!

Vam comprar un sortit de pastissos i un ou de xacolata pel fill de la nostra amfitriona i vam agafar un altre rickshaw per anar a casa de la Neeraja. En Malli, un traductor amic de la Neeraja i de la Maria (també meu, però ben segur que menys!!! O si no, donem temps al temps!!) ens va estar trucant per assegurar-se que anàvem ben encaminades. En agafar el rickshaw la Maria el va trucar i li vam donar el mòbil al conductor amb qui en Malli va negociar trajecte i preu. En un no res ens va plantar a casa de la Neeraja.

Ens esperava a la porta el seu sogre, en Konda Reddy, i de seguida vam veure la nostra amiga que ens va sortir a rebre amb un “nighty” i sense ulleres... estava preciosa. Només entrar ens va oferir un got d’aigua que vam acceptar amb ulls clucs. Ens va oferir aigua fresca i aquest és un símbol, el de tenir nevera, de progrés de la família. A dins la casa ens vam trobar la sogra, la Saraswathi, una dona un xic estirada que es conservava molt be i a la mare del sogre. El marit de la Neeraja va morir quan ella estava embarassada del seu únic fill, en Sai, i ara ja te 11 anys. Un nen preciós que aquí el teniu amb el seu avi.

Ens van ensenyar una foto del marit, que era de molt bon veure! Com si tots volessin que ell formés part d’aquesta reunió. I el que son els costums... la Neeraja que em va explicar que tot i que s’havia casat per amor (ja sabeu que la majoria de casaments son concertats per les famílies) ha estat condemnada a passar la seva vida amb els seus sogres. Ens diu que la seva vida és el seu fill, que el seu sogre és una bellísima persona però la seva sogra... De fet, ja he comentat que es veu una mica estirada i tot i que la Neeraja es molt discreta, ben segur que ha de patir-la.

Vaig estar parlant amb el sogre en anglès que tot i que la Niru m’havia dit que tenia bon anglès, em va costar entendre’l. Aquest anglès indi costa un munt i poc a poc m’hi vaig acostumant però quan conec algú nou m’hi haig d’habituar. Ens van ensenyar la casa que em va recordar la casa de l’hort de Godall quan era més senzilla que ara. L’entorn també em recordava les terres de l’Ebre però sense riu, la terra molt seca però amb vegetació. La Niru ens va portar a la seva habitació i ens va ensenyar el seu armari...

tot endreçat, pler de colors com tot a l’Índia! I ens va ensenyar les fotografies de quan era jove amb el seu marit.

Quina parella tant maca feien! Maquissims els dos! Ens va ensenyar les fotos del casament, del viatge de noces i dels aniversaris del seu nen que no va arribar a conèixer el seu pare. Em va fer molta llàstima perquè la Niru és una dona intel·ligent i preparada i s’ha quedat fent de traductora quan en realitat hagués pogut fer una feina més gratificant per ella mateixa.

Se la veia molt contenta de que restéssim allà i això amb va fer molt feliç. Tot seguit ens va oferir una macedònia de fruites amb una crema com de vainilla. En acabar ens va ensenyar la resta de la casa i va venir una de les seves millors amigues que va voler que anéssim a casa seva. Em va agradar molt conèixer la seva amiga, la Sunitha, una profe de matemàtiques, com la meva amiga, vaja!

Vaig pensar que tenia un bon puntal ben a prop de casa seva. Em va semblar una dona decidida que tenia les idees molt clares i això de que jo fos una dona tant independent, li va agradar molt.
A casa de la Sunitha tenien gronxadors al menjador - estar

i al jardí. Em vaig quedar astorada i vaig recordar els meus somnis de tenir un gronxador a la galeria de casa dels pares, quan érem petits. No em vaig poder estar de gronxar-me en tots ells i després de gronxar les meves nenes postisses: la Maria i la Neeraja. Mireu que be ens ho vam passar.

Aquí tinc molts fills i filles entre els voluntaris i els indis feríem una família increïble! Es a dir, família de debò que ja ho sabeu que ara tinc un gran estol de fills, filles i nets! Però no t’amoïnis Clàudia que no me’ls emportaré de viatge a tots!

Vam anar a casa de familiars de la Neeraja i de gent del barri. Tothom ens va rebre amb un gran somrís. Si estava tant be en aquelles cases tant menudes i tant hospitalàries!

Em passa sovint, i crec que deu ser per això que m’hi trobo tant be en aquesta part del mon a l’Índia, que recordo la meva infància. Les reunions familiars que a casa eren memorables amb família i veïns inclosos, els carrers sense asfaltar, les bonhomia de la gent. En general gaudint del plaer de les coses senzilles que sembla que darrerament la gent ha perdut el nord a casa nostra i aquí em fa por que el perdin, però de moment té un encant entranyable. M’hi trobo tant a gust!

En tornar a casa de la Neeraja després del passeig ens va tornar a oferir fruita. Aquesta vegada síndria que la van macerar amb sucre, com si fos préssec amb vi! Tot ho fan tan dolç!

De cop ens vam adonar que ja eren les 8 del vespre! I vam dir que ja era hora de marxar. El sogre, aquest senyor tant ben plantat ens va anar a buscar un rickshaw i també va negociar el preu fins al Campus. Abans de sortir de casa però, la Saraswathi va sortir amb dos petits recipients de plata on hi havia les pols de cúrcuma de color groc i la vermella que no sé de qué és.

La dona ens va estampar el “vindi” vermell al front per desitjar-nos la bona sort. Vam sortir de la casa i ens sentíem beneïdes i santificades i tant contentes perquè la divina providencia, com diu la Maria, ens havia ben regalat amb una tarda preciosa.

Sant Jordi a Anantapur

2011-04-24T10:12:00.000-07:00

El dia a dia és tant intens de feina i emocions que vaig oblidar que era la diada de Sant Jordi! Però al matí, mentre estava ajudant a la Shuda i en Ravishankar a reduir algunes de les cartes que estan escrivint va venir en Lluís, que és un Tarragoní que col·labora amb la Fundació des de fa molt de temps, i ens va portar roses per totes les índies i per les voluntàries i cooperants. Tot i que el senyor em sembla una mica estrafolari, val a dir que el detall em va agradar moltissim. Aquí teniu les roses d'Ananpapur!

Des de casa, el mateix dia, només es va recordar la sempre ben disposada i detallista número 1, la Horten! I em va enviar aquesta rosa!

Després de queixar-me a la família la Marina m’ha enviat aquesta, beneïda sigui!

Gairebé quan arriba la nit de l’endemà m’arriba la preciosa rosa tant bellament elaborada de la Clàudia!

I les exòtiques flors del meu estimat!

N’he trobat a faltar, però la intensa visita a casa de la Neeraja, de la seva família i amics, aquesta tarda m’ha fet oblidar les rancúnies. Aviat us explicaré els detalls... Entretant, amb un punt de cúrcuma vermella al front, signe de la bona sort que ens han posat a la Maria i a mi els nostres hostes, i des de l’Índia només vull dir-vos que us estimo i que aviat us ho explicaré de viva veu...

Comiats beneïts amb pluja!

2011-04-17T02:48:00.000-07:00

Divendres va ploure a Anantapur! Semblava un miracle impossible, No us podeu imaginar la sensació de desert que tenim. Jo no havia vist ploure d’ençà que vaig arribar i diuen que no ho fa mai si no és en època de pluges, a l’època del monzó que és d’agost a octubre.
Feia un vent estrany i evidentment vam mirar el cel estranyats dient-nos que semblava que arribaria la pluja. Tot seguit ens vam oblidar del cel i del vent i vam marxar a meditació que ara la fem a divendres alterns i jo he hagut de canviar la classe d’anglès amb els voluntaris als dimarts per no sol·lapar-nos i perquè jo mateixa gaudeixo de la meditació que la Maria, de manera tant especial, ens organitza pels indis i occidentals, al marge de les classes de ioga. Quan havíem acabat la primera part de la meditació els llamps i els trons es van fer més evidents. La sala de l’auditori es va quedar a les fosques i vam sentir el soroll de l’aigua com començava a caure amb força. L’Alejandro, que estava al meu costat amb va dir: “Esta lloviendo! Yo salgo!” li vaig demanar que s’esperés un momentet i que deixés acabar la meditació. Tots estàvem impacients per sortir i saltar sota la pluja. Aquesta vegada no hi va haver temps per fer la foto de grup, que la Maria tant diligentment organitza a la fi de les sessions però us en poso d’una altra vegada perquè ens veieu tant deliciosament barrejats i també algunes fotos que ella ens ha fet durant les sessions.

En acabar vam sortir tots a la una! Els més agosarats es van deixar xopar sota l’aigua, jo que començo a ser una mica gran només una estona, perquè no em venia de gust de refredar-me. Així doncs, de nosaltres uns quants, i dels indis la mes agosarada de tots, la ShivaKumari que jo li dic la “terrabastall” perquè és potent com un terratrèmol i d’una espontaneïtat poc habitual entre els indis. És fantàstica!

Va ploure molta estona. I vam gaudir del so de la pluja i de la fresca que tant de falta ens feia. A l’hora de sopar ens va venir de gust de fer un soparet més íntim amb la Maria i la Sue a casa meva. No perdo l’hàbit, només que aquí va ser molt més fàcil perquè vam anar a la cantina, vam agafar unes crepes de verduretes, i molta fruita: el super-deliciós mango, un meló de mel, síndria, raïm, plàtans... La Maria va portar un tresor amagat (pernil!!!!) i la Sue un altre (formatge!!!!) aquests ingredients son molt apreciats perquè aquí no n’hi ha i quan algú va a la “pell de brau” o en ve, la gent li fa encàrrecs. Aquest és el cas de les dues convidades! Vam estar molt be, el soparet va ser deliciós i la conversa tranquil·la i sucosa, com a mi m’agraden i a elles també! Jo trobo a faltar a l’Helena que ha anat de viatge amb en Marçal, el seu xicot i a la Marta que ha anat a Espanya per renovar el visat i la Cristina que ha anat de vacances a Eivissa... tot i així vam gaudir i vam poder menjar assegudes al voltant de la taula, que vaig tenir de buidar i preparar abans de que vinguessin! Això és un veritable luxe a les nostres cases! Aquí ens teniu!

Sopàvem i anàvem sentint la pluja que no parava. Era tot un plaer! Ven avançada la nit vam plegar les veles i vam anar a dormir, encara amb el so de la insistent pluja.

L’endemà em vaig despertar a les 7 del matí amb ganes de donar un tomb pel campus amb la màquina de retratar entre mans. Ja havia parat de ploure i el campus estava especialment fresc i inusual. Hi havia tolls d’aigua arreu! Em semblava un miracle...

Després del tomb vaig anar a l’habitació a trure’m el “nighty” (us ho he explicat lo del “nighty”?) Us ho explico en un petit incís. El “nighty” es un vestit que les índies es posen quan arriben al vespre a casa després de rentar-se. Nosaltres ens hi hem ben habituat. Us poso la foto estrella amb les meves “filles adoptives” preferides, l’Helena i la Marta. També us en poso una més amb la Maria, una nit de "feeling nighty" perquè us en feu cabal!

Be doncs, em vaig arreglar per anar a la feina (punjabi blanc i negre amb el mocador i sobretot el vindi!!) quan vaig arribar a la cantina per esmorzar em vaig trobar a la Lakshmi que és una de les akkas que treballa al campus, amb la seva mare Ramaka i jo dono classes a la seva neta/neboda, la Manjula. La vaig veure trista i li vaig demanar qué li passava. Em va dir que s’havia mort el seu pare. La vaig abraçar i li vaig dir que què podia fer per ella. Em va demanar que a les 11 anés a casa seva pel funeral i que ho digués a la Maria. En sortir de la cantina la Maria ja ho sabia. Vaig demanar a les índies d’apadrinament què es feia en aquests casos i em van alliçonar. Calia comprar flors, una garlanda, com és costum aquí, La Shiva i la Sujata em van demanar un cotxe perquè un xofer m’acompanyes a buscar les flors i em van donar un seguit de consells per no fer el ridícul. El xofer va ser molt amable i fins i tot va negociar el preu de les flors per mi que em va resultar molt més fàcil que no pas tenir de regatejar. La veritat és que no tenia pas el “mood” per fer-ho. Em va agradar veure la part vella d’Anantapur en un dia de cada dia, a plena llum i en acció. A aquestes hores no l’havia vist mai perquè sempre estic treballant. Llàstima que no em podia entretenir perquè havia d’anar al funeral, però m’hi hagués quedat fent fotos... Vam tornar al campus i encara vaig tenir temps de corregir un parell de cartes dels traductors. La Niru em va dir que m’anés a canviar les sabates i que em poses les de goma del dit! Perquè em caldria descalçar en algun moment del funeral. De seguida ja tenia la Maria a punt i vam anar a la casa de la Lakshmi. L’experiència cultural del funeral va ser molt forta. La Maria i jo observàvem amb molt de respecte, tal i com ens havien dit però no vam gosar fer fotografies. En els ritus hindús, com be sabeu, cremen els morts. Les castes mes baixes, els dàlits i els tribals no ho fan. Ells els enterren, tal i com ho fem nosaltres, però no posen els morts en una caixa, sinó que els posen en una llitera que han fet amb pals i fulles de palmera. Col·loquen el difunt embalsamat i embolicat amb una tela de lli o cotó molt fina, mostrant la seva cara i tot seguit el guarneixen amb flors que la gent va col·locant sobre el difunt, sempre sense tapar-li la cara. Vam estar una bona estona just davant de la casa, dretes primer, assegudes després amb tots el veïns, familiars i amics que participaven del condol, rodejant el difunt i anant-lo omplin de flors. Al cap d’una bona estona va començar la comitiva que transportava el difunt a les espatlles anant cap el cementiri. No hi van deixar anar a la pobre Manjula, la meva alumna, que la van fer quedar a casa. Abans d’entrar al cementiri, es van aturar i els seus fills el van cridar pel nom com a darrera prova de que estava definitivament mort. En veure que no responia tothom va esclatar en un plor i van trencar una olla de fang plena d’arròs. En busco el significat i em diuen que això es fa per pacificar l’ànima del difunt, perquè no es quedi en aquesta vida com un fantasma sinó que passi al regne de Yama, el deu de la mort. D’arribada al cementiri la fossa estava cavada. El gendre, casat amb la filla gran del difunt i l’únic fill van preparar la fossa amb herbes, pols groga i vermella, un coco pel seu viatge i per fora, varetes d’incens, sals o quelcom per mantenir el foc cremant. Queia un sol de justícia i no hi havia cap arbre per alleugerar-nos de la calor! Un cop preparada la fossa van retirar les flors del fèretre, el van deslligar de la llitera i amb una cura extraordinària el van col·locar dins. Un cop dins el van destapar del seu sudari i li van col·locar unes herbes que la Lakshmi em va explicar el significat però que no vaig entendre. Tot seguit, tots els presents, vam tirar un grapat de terra dins la fossa de manera simbòlica i un homes el van anar cobrint del tot amb la terra que seguidament van cobrir amb totes les flors. Acte seguit van començar els darrers rituals: passar per davant de la tomba i deixar una moneda, tirar un incens al foc perquè perduri i fer un gestos que vaig imitar tant be com vaig poder, després d’haver-me descalçat. Acabats aquests rituals, les dones ens vam retirar i des de lluny vam observar els rituals que van fer els homes. Un d’ells amb una gran gerra de fang es passejava al voltant de la tomba i a cada volta un dels altres li feia un foradet a la gerra que aleshores vessava i ell deixava anar el rajolí per sobre de la tomba. Així fins a tres vegades. Després, nosaltres dues vam tornar al campus i la família va anar al temple.

En arribar vaig anar a apadrinament perquè hi havia molta feina amb les cartes del programa “De dona a dona”. La Mamatha em va dir que després del funeral havia d’anar a casa i banyar-me de cap a peus i rentar-me la roba. Tot seguit, havia de tocar i resar al deu. Ja em teníeu preocupada pensant a quin deu havia de resar i en absència d’una imatge de Ganesh, Vishnu o Lakshmi que son els més coneguts, vaig triar a Rama de qui tenia una imatge a la meva habitació. Això ho fan per desitjar un bon viatge al mort fins a la propera reencarnació. Y aquí s’acabà el primer comiat que us he volgut explicar de manera especial i que vaig viure al costat de la Maria amb qui m’hi sento més segura perquè ella ja porta mes temps que jo i sap com moure’s millor entre els indis.

Per la tarda de dissabte, tot i que és el meu dia per preparar les classes de la setmana, vaig anar a apadrinament a continuar ajudant-los amb les cartes. Al acabar tenia un mal de cap que no sabia si em venia de la solana que havia agafat durant el funeral o per la quantitat de cartes que vaig corregir! El cas és que em vaig anar a fer una bona dutxa, la tercera del dia i vaig anar a la cantina a preparar una crema catalana que l’Alejandro m’havia demanat per la seva festa de comiat.

Hi passa molta gent pel campus, i fins i tot hi ha dies que no et ve de gust de xerrar amb tothom perquè això és un constant anar i venir i és com si no et volguessis enganxar amb ningú. Per primera vegada d’ençà que estic aquí que em fa mal la partença d’algú. L’Alejandro ha estat un bon company, un bon veí, un bon professional, un bon alumne d'anglès, un bon professor de francès i un bon amic. Ha estat un personatge especial sense necessitat d’estar-hi enganxada totes les hores del dia. Els moments que hem compartit sempre han estat agradables. He gaudit de la seva sensibilitat, hem compartit converses de cinema, de literatura i d’art i també de la vida, de les nostres parelles, dels nostres problemes... No em resolt res però sé que és una d’aquelles persones que em vindrà a veure a Sitges o que en algun moment jo l’aniré a veure on decideixi viure, sigui on sigui. És entranyable!

S’havien barallat diverses coses a fer pel seu comiat i finalment vam decidir que cuinaríem nosaltres i menjaríem tots junts a la cantina. Els dies de cada dia també ho fem però a torns i mai tots junts. Les mallorquines, la Cris i la Marina van ser les més participatives, a apart del propi Alejandro que van preparar una gran “spaguetada” i jo que vaig fer la crema catalana per les 27 persones! L’Anjali i la Lakshmi (aqui les teniu!! a que son precioses, i tant dolçes!!)

ens van ajudar i les vam convidar a sopar amb nosaltres però no van voler perquè la crema catalana porta ous, van dir, i el dissabte no mengen proteïnes per la seva religió hindú.

Va ser agradable. I les grans masses de tots que acostumen a angoixar-me, no em van sobrepassar aquesta vegada. Imagino que era per l’Alejandro, que em cau millor que molts altres i que es un cavaller que ha sabut estar be amb tothom sense estrafer-se gens.

En acabar el sopar vam intercanviar unes paraules de comiat quan ja no quedava ningú a la cantina i ens vam prometre una amistat perdurable, per no dir “eterna” que el mot fa certa por. Encara hi vaig tornar a parlar just abans de deixar el campus a la 1:30 de la matinada... i aquest matí, des de la meva habitació, he vist la seva buida i m’he posat trista, però m’he tornat a imbuir d’aquesta filosofia hindú que tant ens acompanya i he pensat en aquest viatge iniciàtic que ara es proposa fent més d’un mes de viatge per l’Índia, la majoria d’ells en tren observant, gaudint i patint, però sobre tot vivint i m’he posat contenta per ell!

Continuen passant coses...

2011-04-13T03:11:00.000-07:00

El passat dissabte 9 d’abril vam celebrar l’aniversari de Vicens Ferrer. L’Anna Ferrer va voler fer una festa diferent i veritablement ho va ser. L’esperit de servei i de treball als campus d’RDT és considerable. Així doncs, tota la gent que en processó ens vam desplaçar fins l’estàtua de Vicens Ferrer a l’entrada d’Anantapur ho teníem clar des de les primeres hores del matí. Tots i totes vam contribuir amb una quantitat de diners. Els indis per alguna altra causa, nosaltres, els blancs del campus vam fer una donació per l’orfenat de Gooty. Amb els diners recollits de tots nosaltres, es van comprar esterilles per dormir, material escolar i altres estris que els feien falta. Un quants privilegiats que els va tocar en sorteig ho van anar a portar. (A mi no em va tocar!)

Abans de sortir del Campus es va fer una “puja” davant de la fotografia de Vicens i l’Anna Ferrer va tallar un pastís simbòlic que va oferir a la Vishala i al seu Fill Moncho.

Tot seguit vam iniciar la marxa. Hi havia més de 600 persones! Totes vestides de blau i/o blanc. La comitiva feia goig de veure!

Quan vam arribar a l’estàtua, els representats de cada departament li van posar aquests collarets de flors que posen sempre que volen agrair alguna cosa. És un collaret que també posen als padrins quan venen a veure els seus nens apadrinats.

Entretant, la resta de mortals fèiem de badocs sota un sol de justícia!

A l’hora de començar la feina ja tornàvem a ser al Campus però abans es va servir un bon esmorzar a dins i fora de la cantina! Les imatges us diran, aquesta vegada, més que les paraules...

Ahir, dia 12 d’abril es celebrà la festa de Rama i també el seu casament amb Sita. Tots els Hindús m’han explicat el significat de la festa. Es veu que és un dels deus que mes estimen perquè diuen que aquest deu representa més que ningú els atributs de la veritat, la cavalleria, la moralitat i diuen que és el fill, pare, i marit ideal i per sobre de tot el rei ideal. La llegenda diu que Rama és la setena reencarnació de Vishnu. Rama va néixer a la terra per aniquilar les forces del mal. És un heroi tribal de l’antiga Índia i la seva història i transformació juntament amb el de la seva dona Sita, s’explica en el conte èpic de “Ramayana”. La Shiva Kumari m'ha enviat un resum del mite i m'explica que aquest dia es fa un joc de bojos on homes han de pujar dalt d'un pal que està untat amb oli. Si rellisquen cauen dins del fang i tos riuen. Sia arriben dalt es troben diners com a recompensa! Em diu que tots els nens saben la historia. Ja veig que em tocarà trobar-ne una versió abreujada per la Clàudia!

Les traductores controlen un munt qualsevol moviment o canvi. Jo em vaig acostumant a ser més observadora i ahir matí, moltes de les que sovint porten punjabi, ahir, portaven sari. Ja us podeu imaginar la insistència de que m’anés a posar el sari. “Perquè Rama és el nostre Deu preferit!” em deien! Jo, com excusa els deia que no me’l sabia posar. No hi ha “peròs que valguin”, em deien que l’anés a buscar que ja me’l posarien elles. En arribar a casa hi havia les Akkas netejant la meva habitació i elles ràpides es van oferir per posar-me’l! Aquí les teniu després de la feina. Oi que son precioses? Estaven totes cofoies de com els hi havia quedat! I la resta d’Akkas badant i beneint-me! En nom de Rama, el seu deu predilecte!

M’he fet fotos amb la Shiva que mai es posa un Sari. Avui estava preciosa i amb en Basha, que és musulmà i no celebra la festa però s’ha volgut retratar amb la seva “mare”, perquè ell, com uns quants més em diuen “mare”!

També amb la Shiva Kumari, que és una de les de punjabi, però avui... s’ha posat el sari. Enteneu la importància de la vestimenta. No m’he pogut resistir... i feia una calor paorosa!

Curtet, però ja en teniu prou. A veure si així em poseu més comentaris la resta de la família i amics, que esteu tots menys l’Anna, molt mandrosos i no em motiveu gens a continuar escrivint...!

Ugadi a Humpi!

2011-04-09T11:20:00.000-07:00

No m’havia adonat de lo be que et poden fer sentir les escapades. Això de treballar de dilluns a dissabte et deixa esgotat però l’esforç que cal fer per poder-te escapar també és considerable. Així va ser l’escapada del passat cap de setmana aprofitant la festa d’Ugadi que va ser dilluns i vam tenir dos dies de festa.

La festa d’Ugadi es la celebració de l’any nou a les regions d’Andra Pradesh i Karnataka. Es celebra el primer dia del calendari de la lluna, es a dir amb la lluna nova. La gent neteja les cases, fa els “rangoli” davant de les seves portes, es regalen sarees nous, preparen menjars diversos entre ells una famosa salsa que es diu Ugadi Pachchadi i té propietats curatives i vol significar que la vida no és un viatge senzill. Que totes les coses; les penes, les alegries, l’èxit, el desencant han de rebre la mateixa importància. Totes les experiències s’han de tractar igual ja que ens fan aprendre alguna cosa nova cada vegada i ens prepara per la resta. Aquesta manera de fer els fa desenvolupar una actitud positiva cap a la vida. La gent també, aquests dies, es fa propòsits i resen als deus per demanar-los benestar i prosperitat. Nosaltres també ho vam fer a Humpi!

Aquests dos dies, tota la gent del campus celebraven l’Ugadi i nosaltres ens vam escapar a Humpi. Els companys em deien que era un lloc bonic, que m’agradaria, que era molt turístic i aquesta darrera definició em feia certa por perquè m’imaginava un lloc envaït, i recordar Sitges amb gent em fa tanta angunia com ser jo la que envaeixi l’espai dels indis. Intentaré explicar-vos fil per randa, per no perdre’m res.

El nostre tren cap a Hospit, ciutat de parada prèvia a Humpi, des d’Ananatapur sortia a la 1:30 de la matinada. Com sempre (em diuen) va sortir amb retard i ens vam haver d’esperar tirats per terra...

El meu bitllet estava en “stand by”, es a dir que no tenia llitera i m’havia d’espavilar per poder jeure o asseure’m en algun lloc. L’Helena, ànima caritativa, em va deixar compartir la seva llitera i així, capiculades vam fer el viatge sense dormir massa be.

La meva primera experiència en tren em va sorprendre. No em va sorprendre que estès brut, com és habitual. Al final t’acostumes a tenir uns paràmetres de neteja diferents dels que tenim a casa. Em va sorprendre l’aglomerament i respecte de la gent. Imagino que vam tenir sort perquè com a tot arreu, hi ha d’haver de tot. Vam arribar a l’estació de Hospit a les 7 del matí i d’allà vam negociar els preu dels rickshaw per anar fins a Humpi. En total hi vam anar 23 persones dels diferents campus. Això era la desbandada!

D’arribada, com era molt d’hora no podíem anar als hotelets que havíem reservat i els coneixedors del lloc van proposar a uns quants d’anar al “Paradise Garden” per esmorzar. Quan hi vam arribar vaig entendre què era el paradís! Quin lloc! Allà vam deixar les motxilles i ens vam descalçar per entrar en un recinte que estava amb unes ràfegues, cobertes amb cobrellits d’aquells que coneixem be, a terra, totes elles amb un coixí i taules de marbre negre al costat. Ens vam anar instal·lant un a un i poc després, sense pressa, va aparèixer el cambrer, un Indi del Punjab, més proper, físicament a un tailandès o un camboià, que va prendre nota del que volíem per esmorzar. Va trigar una molt bona estona a portar-nos tot el que havíem demanat però entretant vam anar gaudint del lloc. Hi havia un pobre noi (em sembla que francès!) que se li va acabar la pau quan vam arribar.

No és que fóssim molt sorollosos però mes de 15 persones que hi vam anar de cop, fan gatzara! L’esmorzar va ser deliciós. Les creps o “pancakes” de canyella em van temptar. Les van servir amb mel i també vam demanar una macedònia de fruites del temps amb un te de gingebre deliciós!

Vam passar-hi unes quantes hores i gairebé tots, poc a poc, vam anar quedant fregits...
Aqui teniu a l’Helena, la Marta, l’Alejandro i la Cristina... com a petita mostra.

Jo no podia dormir i em vaig dedicar a captar algunes imatges de la gent i del lloc, que em semblava, com ja us he dit... PARADISIAC!

Amb arbres carregats de mangos...

I aquí teniu el parsimoniós cambrer que no tenia cap pressa en portar-nos el menjar i menys en fer-nos fora!

El gran grup es va dividir en dos grups més petitons: els que es quedaven a la banda del riu Tungabhandra al poble, i els que anaven a la banda més profana, lluny del temple gran per poder menjar carn (en els llocs sagrats no es menja carn i Humpi és un lloc sagrat) i beure alcohol (cervesa, bàsicament). Jo em vaig quedar al poble amb a gent que hi tinc millor “rollo” i deixo per una altra vegada l’altre paradís perquè en dos dies escassos no podia fer massa més. Al voltant de les 11 del matí el nostre grupet, unes 10 persones, vam anar cap al Shanti Guest House. Habitació amb bany i una altra vegada la neteja molt millorable, però t’acostumes fins i tot a relativitzar... Vaig demanar coixineres netes i vaig utilitzar el meu sac de seda per posar-lo sobre el llençol... i llestos!

La ubicació era perfecte. Hi havia un pati al terrat de la casa deliciós amb gronxadors i sillons de mimbre per seure i fer la xerradeta amb els companys que mitigava les hores d’espera entre nosaltres. De la nostra habitació, es veia el gran temple de Virupaksha!!

Tot i que vam anar a la nostra, vam intentar fer els àpats junts, per fer comunitat! A vegades això és més difícil del que us pugueu imaginar. Però a la banda del poble ens ho vam muntar molt be.

i vam beure el suc del coco i vam menjar la seva carn TENDRE!!!, res a veure amb el coco que tenim a casa! Bonissim!!!

El poblet esta pler de botiguetes i una altra vegada em sentia “passarell”, com deia el meu pare. Imagino que la majoria de la gent del poble viuen del turisme.

Hi ha moltes coses caprixoses. Vaig comprar pantalons per la Claudia i la seva mare. “Lunguis” pels gendres i una brusa molt maca per la Marina.

L’encant de Humpi, però no resideix només en les seves botigues i la natura que l’envolta. Els temples son preciosos. Vam fer una visita al temple principal que es veu des de tot arreu.

Allà dins no et deixen fer fotografies, només de l’entrada. Llàstima perquè m’haguéssiu vist fent cua amb els indis per posar-me llet de coco a la boca i al cap davant de la deessa!! El recintes del temple son molt grans i hi vam haver d’entrar descalços. Les pedres cremaven! Jo no entenc com els indis son capaços de caminar descalços, no només sobre les pedres tant calentes, sinó també per la terra amb les pedretes. Jo vaig patir moltissim!

Els dos dies van passar volant. I ara en una petita distància recordo els moments més màgics a la posta del sol als turons de Hemakuta.

Les fotos de l’espai parlen per si soles. Aquí vaig conversar amb un marrec que em volia vendre coses mentre contemplava tant meravellós espectacle. Li vaig regatejar el preu, com es costum i em va deixar una llibreta i unes postal mes barates. Al cap d’una estona em torna i em diu que l’hi he donat diners demés! Em va sorprendre tant que vam estar parlant una bona estona els dos dies que vaig gaudir de la posta de sol en aquest indret tant màgic! I ja l’hagués apadrinat! El noi havia deixat els estudis perquè feien falta diners per tirar endavant la família. Li vaig dir que tornés a l’escola, perquè era llest, molt espavilat, molt sensible i extremadament guapo! No li vaig fer cap fotografia i ara em sap greu, però ell em va dir que tornes a l’agost perquè aleshores veuria la veritable Índia a Humpi i que amb ell el trobaria en aquell lloc a l’hora de la posta de sol!

Van ser unes converses molt agradables i vaig constatar el que estic llegint a les cartes que tradueixen del Telugu dels nens apadrinats.

Les hores al Paradise Garden van estar molt aprofitades... Hi tornaria, ara mateix, amb persones que estimo per tornar a gaudir... Us conviden les imatges que em va fer l’Helena? Ella com sempre amatent als reportatges!!

Per tornar cap a Anantapur vam patir una mica per arribar primer a Hospit. Els rickshaws ens demanaven més del doble del que ens havien demanat per arribar a Humpi, però ens deien que hi havia celebracions arreu i que caldria fer tombs per arribar a l’estació. No us podeu imaginar quin patir! Finalment el tren va venir amb una mica de retard i tots hi érem! Aquesta vegada tenia la llitera per mi sola però no per massa estona ja que a les 2 de la matinada arribàvem a Anantapur.

I avui que us escric i ja hi ha més coses per explicar però la calor no em deixa córrer. Aquests 40º-43º em deixen absolutament aplatanada i no és fàcil fer-ho tot. Haureu d’esperar...!

Festa de les dones a BKS

2011-03-28T11:05:00.000-07:00

Les setmanes passen volant. Ja fa dos mesos que soc aquí! Tinc la sensació que durant la setmana ja he establert certes rutines (l’ajut als traductors, les classes a l’escola, la cerca i preparació de materials...) que fan que tot vagi més de pressa encara. El dia a dia no ens fa oblidar el tipus de projectes en els que estem involucrats, el que signifiquen, el que representen dins d’aquesta gran comunitat on estem treballant amb gust i amb ganes però quan fem una cosa especial encara ens adonem més del que representa tot això. Aquest va ser el cas de dissabte dia 26 que vam celebrar una festa extraordinària amb 700 dones, totes elles vinculades amb els projectes de la Fundació V.F.
Celebràvem el dia de la dona i la festa només era per a elles. Tots els homes es van quedar als seus llocs de treball en els diferents Campus i van intentar paliar les seves penes amb un dinar que es van fer portar d’un restaurant a la oficina tots junts. Aquest matí ens ensenyaven les fotos i els hi he demanat una, però em sembla que no s’ho van passar tan be! Què en dieu?

La festa de les dones es va celebrar al campus de Bukkaraya Samudran (BKS). Els darrers dies arreu ja es notava l’atrafegament d’algunes de les traductores que formaven part de la comissió organitzadora. Totes em demanaven si ja tenia a punt el sari, si m’havia comprats els “bangels” (els braçalets que porten elles!) i les arracades i si tenia a punt el collaret, i el “vindi” que havia de ser especial... i sobretot que no m’oblides les flors!) Ja m’havia fet el sari nou, aquesta vegada meu. Un blau turquesa preciós! No sé si apreciareu be el color a les fotos però va ser un èxit total! El dissabte vaig anar a casa de la Maya a les 7 del matí i em va ajudar a posar el sari perquè jo sola no me’n surto i ella em va comprar i col·locar les flors. Aquesta feina de buscar-nos algú que ens ajudés ho vam haver de fer totes les occidentals que anem ben perdudes quan ens toca el sari! Em sembla que vaig ser la primera en sortir pel campus amb el sari posat tant d’hora però no em va sobrar temps. Ja a casa em vaig col·locar el vindi especial, el collaret, els braçalets i unes arracades que me van regalar uns visitants catalans, perquè no podia pas anar sense arracades!!!
Ja totes arreglades vam pujar al BUS escolar que ens va portar a Bukkaraya i fèiem tant de goig... Aquí em teniu amb la Maria

i us en poso alguna més... l’Anna Sevilla i l’Helena...

I les super-belles! La Blanca, de Madrid, la Esther, d’un poble de Granada (jo la trobo preciosa!!) Ella està al costat de l’Alba del Toro, que és una dona invident extraordinària, de Barcelona. Es profe de nens cecs i és una autèntica canya! M’explicava l’altre dia que vol anar a fer la volta al mon però que està creant un vincle tant fort amb els seus alumnes que no sap si podrà marxar... És maquíssima!

Vam arribar a Bukkaraya i els jocs ja havien començat. Hi havia tantes dones! I tant extraordinàriament maques! El color imperava! Les carpes senzilles però precioses. I tantes, tantes, tantes dones... Precioses totes elles!

Algunes de les nostres van participar en els jocs i fins i tot la fantàstica Helena Cardellach, va guanyar una de les carreres amb el got d’aigua sobre el cap! Un altre joc va ser fer un gran cercle i ens anaven passant un garrot/vara que s’havia de picar dos cops a terra, si mentre picaves a terra tocaven el xiulet, quedaves eliminat. Em van eliminar a la primera volta! I és que pel joc soc poc afortunada!

Aquí teniu a la Mònica en plena acció, una altra de les companyes del campus molt trempada! I podeu veure a l’Erica i a l’Helena mes endarrera.

Vaig anar trobant a les meves dones, les traductores... i clar es volien fer fotos

Aqui em teniu amb la Niru, la Satya i la Sreedevi. Totes em repassen així que em veuen arribar a apadrinament, especialment la Niru que sempre va “de punta en blanco”:
“Núria, t’has deixat el vindi, vine que te’n poso un. On has deixat el collaret? I els “bangles”?” Ja no em diuen res de les arracades perquè els hi dic que em fan al·lèrgia si no son d’or i que no tinc diners per comprar-me les d’or. Amb això, callen! Però aquest dissabte me’n vaig posar unes de plata i ara ja veureu el mareig quan arribi a la oficina cada matí!
Aquí us poso a la Maya, (guapíssima ella!) la que em va possar el sari i la Maheswari.

I aquí amb la Suda, la Rama, la Niru, l’Anapurna, jo, la Prassi (una altra bellesa!!!) i la Maria. Darrera la Rama hi podreu veure la Sat Hari.

I aqui les dues super belleses, la Vijaya i la Prassi amb la Maria

A l’entrada de l’auditori es feia una ofrena de flors a Vicenç

i quan vam entrar, que ens reservaren alguns seients del davant. L’auditori estava pler de dones de gom a gom!

Va iniciar l’acte l’Anna Ferrer amb una “puja”, es a dir una ofrena, tal i com es fa aquí. Va dir unes poques paraules i van començar alguns dels discursos de gent diversa en Telugu que no vam entendre massa.

Després se’m va acabar la pila i no vaig poder fer mes fotos, es a dir que les que posi ara son préstecs de les meves amigues, sobretot de l’Helena que va fer un veritable “book” de la Festa i també alguna de l’Ana una granadina estupenda! Aqui la teniu!

Tot seguit el dinar! No us he pogut fer fotos del dinar però va ser, per mi, una nova experiència. A les occidentals ens van portar a la cantina de Bukkaraya, amb els homes. Les gairebé set-centes dones ho van fer assegudes a terra, sota les carpes. A la cantina, no em vaig sorprendre quan no vaig veure coberts. I vaig pensar que aquest dia era la meva estrena total! Havia de pastar l’arròs amb el “sambar” (la salsa) i el iogurt i havia de menjar-ho amb els dits, només de la ma dreta, fent pilotes d’arròs ben pastat! Algunes de les meves companyes ja havien passat per l’experiència, d’altres ens estrenàvem. Els esmorzars (idli, dosa, chappatti, puri... els menjo amb els dits però encara no m’havia atrevit amb l’arròs. La veritat es que me’n vaig sortir però no es que gaudís en excés! Imagineu-nos tant ben posades totes... No vam fer fotos a l’hora de menjar perquè anàvem ben pringades! Però penso que ho havíem d’haver fet!

Desprès de dinar vam tornar a l’auditori i aquesta vegada vaig deixar les autoritats de les primeres files per anar amb les meves traductores a les darreres files. Aquesta va ser la millor decisió del dia. Hi vam anar amb la Maria i la Sat Hari que ja hi era. Alló si que va ser un festival!!! A primera hora van tenir una xerrada d’un fisio que els va recomanar exercicis i postures per sobreposar-se a l’estrès. Elles es queixaven de que ho havia d’haver fet més pràctic i menys teòric. Imagineu-vos nosaltres que no enteníem res... Tot seguit van començar les danses i les representacions! I aquí es va començar a deixar anar la cosa! Tot ho havien preparat les diferents dones... Les Akkas del nostre campus, les que escombren el campus, van fer un ball que va ser un èxit total!! Les havíem vist assajar prop de les nostres habitacions i quan van començar la resta del públic van començar a picar de mans, a ballar des del públic a xiular amb xiulets... Un guirigall de por! Jo pensava com d’impensable era que elles haguessin actuat així si entre el públic hi haguessin hagut homes. Es van alliberar tant que feia goig de veure. Jo em vaig afegir a les traductores i vaig començar a ballar...

Entre ball i ball anaven cridant a gent important perquè repartís els premis dels jocs del matí, de les representacions, d’algunes de les coordinadores... i no us podeu imaginar la meva sorpresa quan després de cridar a tres de nosaltres que ja porten molt de temps a l’Índia, em van cridar perquè donés uns premis! Ho tindríeu que haver vist!!! Des de gairebé la darrera fila vaig haver de creuar tota aquella multitud de dones que anaven xiulant d’emoció, sobretot les traductores fins arribar a l’escenari per donar els premis! La veritat es que em vaig emocionar! Demà farà dos mesos que soc aquí i m’hi trobo tant be que per mi ha estat un reconeixement que em triessin, com a VIP del campus 1, per lliurar aquests modestos premis. L’Helena va anar seguint el meu itinerari. La noia estava fascinada i bocabadada! Ella em va fer aquestes fotos:

En algun moment vam fer algunes fotografies amb les nostres posant! Jo em sentia una mica ridícula fent el numeret però vaig pensar que no volia ser “the odd one out” i em vaig afegir al número, tot i que una mica més discreta que la resta.

Aquesta vegada em va semblar que no em van posar tant be el sari. Les dones aquí ensenyen la panxa, la tinguin grossa o petita i jo tot i que diuen que la meva ha minvat una mica, no m’agrada ensenyar-la i ja no sabia d’on treure la roba del plec per tapar-me... L’Helena capficada em fer-me posar amb ella, amb la Maria, sola... em va fer fotografies per parar “un tren” aquí en teniu algunes.

Tornant a casa amb el bus escolar pensava amb la força i els canvis que totes aquestes dones han aconseguit. Controlar la violència de gènere, ajudar-se amb les dents amb un despreniment exemplar, crear llocs de treball per aquelles que les famílies patien separacions o malalties, tenir negocis al seu nom i fins i tot cases... en totes les seves representacions anaven fent gal·la dels seus petits èxits, de tot allò que han reeixit i elles, totes ben unides, continuen lluitant, continuen creient i efectivament ho fan sota la protecció de la Fundació que les ajuda de manera exemplar. Transformen, com deia Vicens, la societat en humanitat i ser partícip, en certa mesura d’aquest projecte em fa sentir útil i humana. Tan senzill com això i tant gran.

De dona a dona...

2011-03-21T07:49:00.000-07:00

Esperem els diumenges amb candeletes i gairebé sempre necessitem descansar perquè les setmanes son denses i plenes de treball, també d’emocions però aquest diumenge ha estat especial perquè algunes (la Maria, la Sat Hari, la seva mestra de ioga,

uns catalans, la Mercè i en Ferran, amics dels Amell i Cuatrecases,

l'Engràcia, la Marta, alguns més i una parella de Santander i jo hem anat a veure el projecte “de dona a dona” i com moltes de les coses que estic vivint a l’Índia, ha estat molt emocionant!!

Ens van fer una benvinguda preciosa. Així que vam baixar del cotxe ens van donar flors, ens van posar el vindi fet amb cúncuma que es una pols vermella que dissolen amb una mica d’aigua i te’l planten al mig del front, ens van posar una polsera feta amb fulles i flors... i la flor al cap, que no falti!!!

Al terra, amb terres de colors, ens havien escrit la benvinguda...
37

I tot seguit ens van fer entrar en un espai, que és com una sala “multi-propòsits” on diferentes dones ens van anar explicant el que feien i la Rama, una de les millors traductores del Campus, ens ho va anar explicant en castellà perquè hi havia gent de Santander, o si no ho hagués fet en Català que el parla força be!!

oi que és maca? (Asseguda, al seu costat hi podeu veure la Sat Hari, que és la mestre de la Maria. Ahir vam fer una meditació amb ella i avui la classe... es una passada de dona!)

Aquí teniu les dones assegudes a terra, igual que a l’escola, seuen a terra amb una facilitat increïble! I a nosaltres ens van posar cadires, per descomptat! Va ser molt intens perquè encara que no les entenia quan parlaven en Telugu, em vaig adonar del que representava per elles aquest projecte. Els que teniu contacte amb la fundació, sabreu que és un dels projectes on es pot aportar uns diners de manera regular de la mateixa manera que el programa d’apadrinament i quan en veus els resultats penses que quina bona aportació és! Entre les dones veureu que n’hi ha una a primera fila que es distingeix perquè porta un sari verd; és la llevadora del poble. Desprès de les explicacions, la Maria, (ara ja sabeu qui vull dir... la meva profe de ioga!) va veure que tenia moltes ganes de xerrar i li va demanar que ens expliques la seva feina.

Va ser molt divertit com va obrir el seu botiquin i ens va anar explicant perquè servia cada cosa que hi guardava tancat amb un candau!!!

Les dones ens van explicar moltes coses, una d’elles ens va dir que en temps de sequera, les dones que es quedaven amb els seus fills anaven als terratinents a demanar-lis que els deixessin munyir les búfales per tenir llet pels seus fills. Perquè eren dàlits o intocables no els deixaven perquè deien que si tocaven els pits de les búfales per munyir-les, s’assecarien i no donarien llet. Així que ara, que han vist que només era una superstició perquè les seves búfales donen molta llet, es senten més respectades per tothom! No us podeu imaginar amb quina dignitat ho explicaven...

En acabar ens van demanar que féssim una “puja” que és una ofrena que és fa als deus. Elles fan l’ofrena a Vicens Ferrer que eleven a la categoria de deu, per la quantitat de beneficis que ha nodrit a aquesta regió. L’ofrena consisteix en encendre unes llànties, encendre incens i trencar un coco, que s’ofereix després. A mi em va tocar trencar el coco i algun dels catalans em va fer la foto però l’hi haig de demanar...

Aquest projecte de “Dona a dona” és va iniciar a la Fundació per fer sostenibles les zones al camp en períodes de sequera que és quan la gent tenia d’emigrar a altres llocs per guanyar-se el pa per la família. (També es va iniciar el projecte d’ecologia que ja us en he parlat) Aquestes migracions portaven altres conseqüències; els marits, que eren els que marxaven per una temporada, tornaven a casa amb malalties venèries i molts d’ells amb SIDA. La FVF va crear unes organitzacions de dones per tirar endavant les famílies amb un sistema de micro-crèdits que la fundació posa inicialment a fons perdut perquè poguin endegar diversos negocis que els donin una certa autonomia. El poblat que hem visitat és a uns 30 Km del nostre campus, a prop de Bathalapalli, on hi ha una d’aquestes comunitats de dones que van muntar un negoci de barretes d’incens. Aquí les teniu amb els seus saris blaus de la comunitat fent-nos una demostració.

A l’Índia hi ha demanda d’incens i n’envien per tot el país. Amb aquests diners van començar a estalviar 10 rupies al mes que son 0,6 cèntims d’éuro! Fins que en van tenir prou per posar uns diners a plaç fixe al banc i ara treballen amb els interessos d’aquests diners. Ultimament ja poden estalviar 50 rupies que son gairebé un euro al mes. Amb el rèdit d’aquests diners han muntat altres negocis, com per exemple la compra de búfalas, de les que venen la llet o en fan iogurt i en treuen un bon profit.

Altres dones han comprat un quiosc per vendre “xuxes” i altres cosetes com xampú, incens, llumins, etc.

Unes altres han muntat un negoci de roba...

El poblet es petit i precios. Estava net, endreçat, feia goig de veure. Ens hi hem estat passejant acompanyats de gent i criatures que sembla que tingui un imant per totes elles. Quan han sabut que era la “English Teacher” se m’han agafat de la ma i no m’han deixat en tota l’estona.

Em vist a la gent contenta i feliç!

Per acabar les nenes del poble ens han fet una dansa i han cantat una cançó. Tenen tanta gracia movent-se...

Ens hem preguntat on eren els homes del poble... perquè només hem vist els petits – homes i un de gran que dormia en un catre fora de la casa. La força d’aquestes dones és admirable! És ben cert que les dones son el motor del mon i de la vida! En aquesta petita comunitat ens ho han demostrat. Hi n’hi ha unes quantes més!!!

Un bany de multituds!

2011-03-13T11:16:00.000-07:00

Els dissabtes per la tarda tinc "certa" via lliure amb la feina i em dedico a buscar materials per les classes de la setmana, actualitzar el blog de l’escola i pensar en la feina de manera més global. El dia a dia no m’ho permet!
Vaig fer part de la feina, desesperant-me amb certa resignació, perquè la xarxa anava lentíssima i per baixar dos vídeos m’hi vaig passar un munt d’estona. Però aquest era un dissabte pler d’activitats arreu ja que al Campus hi havia un concurs de preguntes i respostes de diferents alumnes d’escoles diverses relacionades amb la Fundació, entre ells alguns dels meus alumnes de Tarakottala. Per acabar, el darrer dia d’escola d’aquesta setmana les meves alumnes de 8e em van demanar fervorosament i insistent que assistís al festival de la seva escola (Mokshith High School) que es feia dissabte, es a dir ahir. Imagineu-vos quin “overbooking”!
El concurs de respostes i preguntes hi vaig ser poca estona. Just vaig arribar quan uns músics tocaven uns tambors en un recés dels nens i la Marta, una pallassa estupenda de Barcelona, s’hi va afegir amb l’acordió.

però només arribar al lloc els alumnes ja se’m van penjar (literalment) i no em van deixar anar fins que vam anar a l’altre escola a submergir-nos en un bany de multituds!

La trobada era important i m’hagués hagut de posar el sari però encara no tinc la brusa feta i em vaig posar un dels meus punjabis. Just arribar em van clavar la “banderilla”. Una rodona feta amb cintes brillants grogues i vermelles amb una fotografia d’un altre Sai Baba, un dels seus santons, més seriós que el de Puttaparthy i segons sembla l’autèntic. Em vaig sentir com una vaca de fira però, com sempre, em vaig deixar fer. Hi havíem arribat en cotxe amb gent important del Campus (jo no ho entenia massa perquè l’escola estava molt a prop però després em vaig assabentar de la importància de la gent amb la qui vaig arribar!)

La primera part de la festa van ser discursos i més discursos (en telugu, clar!) de tota aquesta gent i encara més! Després van donar premis als nens que havien tret millors notes (cap dels meus!) i tot seguit va començar la veritable festa amb els balls dels diferents cursos. Amb la Maria, que també es va escapar una estoneta, no sabíem si mirar a l’escenari a o la multitud de criatures que, en dos bàndols (nens en un costat, nenes al l’altre!) estaven asseguts a terra a la gran esplanada davant de l’escenari. No sé si sabré transmetre totes les sensacions que vaig tenir però ho intentaré. Els espectacles de més èxit eren els balls que imitaven a un artista molt famós de les pel·lícules de “teluwood”, es a dir la versió de la zona del “bollywood”.

Aquelles criatures embogien al só de la música i moviments “raperos”, de hip hop i d’altres estils que no sé reconèixer, però que em semblaven de lo més atrevit! Els colors, com sempre eren increïbles! Les nenes amb els seus vestits de princeses es transformaven, cridaven, xisclaven, aixecaven mocadors...

Ens vam quedar bocabadades! Totes anaven carregades de flors al cap. El gessamí que porten fa una olor deliciosa que apaivagava absolutament la pudor d’una claveguera que estava a prop.

Us imagineu els contrastos? Un cop van haver desfilat per l’escenari tots el meus alumnes vaig decidir de marxar.

la princesa del vestit taronja es una de les meves alumnes de 13 anys!!!!

En vaig anar trobant d’altres entre el públic...

Eren gairebé les 10 del vespre i vaig pensar que em tancarien la cantina i no podria sopar. Aquesta escapada em va proporcionar encara més plaers mentre anava trobant gent amb la qui treballo; traductors, Akkas del campus, altres profes... tots amb les seves famílies i tots volien, presentar-me els marits o les dones, els fills i altres familiars i acompanyar-me al campus perquè no marxés sola. Em vaig adonar que m’apreciaven i em tractaven com un dels seus o diria que millor i amb un respecte i reconeixement extraordinaris per la feina que estic fent. Es tant gratificant que no sé si us ho acabo d’explicar perquè m'entengueu...

He decidit avui, un diumenge seré, posar-vos les fotografies del festival (tot i que no son molt bones!) que fa uns dies vam tenir a l’auditori del campus amb els nens de Kuderu, que son discapacitats. Alguns sords, altres cecs, altres amb paràlisi cerebral que van fer un espectacle molt i molt digne i em vaig emocionar moltissim de veure la feina que fan els companys al campus de Kuderu. Vaig pensar amb l’Anna, la meva filla i sé que hagués gaudit de l’experiència i de la importància que es dona des de la Fundació a la tasca que s’està fent amb aquests nens. Tots els que hi treballen estant molt i molt contents i els resultats que assoleixen son admirables! Aquí ho teniu!

Les nenes amb paràlisi cerebral ens van cantar una cançó sobre les verdures i vam riure molt mentre cantaven i aixecaven enlaire cada una de les verdures perquè les reconeguéssim.

Els nens sords ens van delectar amb un ball d’una estètica preciosa! Dos d’ells eren fills d’un mestre de l’escola on treballo i estava molt content de que els hi fes fotos!

Les nenes cegues, en un duo en grups, ens van oferir una altra cançó amb moltíssima força.

Per acabar... la guinda! Una parella van fer un ball típic de la regió. La gràcia amb la que es movien em semblava impossible d’imitar!

Res a veure, oi, Anna? Em deien ahir els diners que costa a la Fundació cada nen d’aquests... Us en faríeu creus, però el que assoleixen es indescriptible! I això ens fa feliços a tots!

També us vull afegir unes fotos d’una experiència nova d’aquesta setmana. Divendres després de la classe d’Anglès que dono als voluntaris (que per cert va ser, segons les seves paraules “una classe sofisticada y de nivell”. Vam treballar dos poemes!!) vam organitzar un sopar amb els alumnes i tots aquells que si volguessin apuntar, però no vam córrer massa la veu per no fer un sopar massiu . Vam ser 8 molt ben avinguts. Vam anar a un restaurant “Spicy Touch” que em va recordar els restaurants indis americans i anglesos.

Aqui teniu a l’Erica de Granollers, la Sue de Mallorca, l’Alejandro de Sevilla, la Marta de Madrid (la meva nena preferida!) jo, la Cristina d’Eivissa (little sister! Una dona molt potent!), la Maria de Menorca (que es fa estimar i de qui ja us he dit moltes coses...)

L’Helena Cardellach de Terrasa, de cap de taula, que va fer la foto anterior, la meva amiga i confident. Una dona de seny que sap trobar solucions i respostes a tot, en fi, una dona increïble! (Lligada i ben lligada al sac dels amics de sempre!)

El toc final va ser quan alguns dels cambrers ens van dir que havien estat nens apadrinats de la fundació i que feien de cambrers com a treball parcial però que estaven estudiant! Ens vam fer fotos amb ells i la Marta que esta a “comunicació” els va dir que els faria una entrevista per posar a la revista de la Fundació! si la deixen... perquè per fer les coses aquí, sempre s’ha de demanar permís!

Aquestes coses emocionen perquè fa molt poquet els dàlits no tenien masses oportunitats de tirar endavant i ara veus com dia a dia les coses van canviant, t’ho trobes fins i tot quan vas a sopar al restaurant!
El sopar, boníssim tot, ens va costar 200 rúpies que son una miqueta més de 3€ per cap... Sorprenent, oi? Això si, no hi havia ni vi ni cerveça!

Per acabar una de les visites a Anantapur amb l’Helena aquest matí. Ens hem sorprès de comprovar lo be que ens movíem per aquesta caòtica ciutat i jo, especialment, m’he sentit vacunada de l’angoixa dels primers dies. Després de les nostres compres: forro per les bruses dels saris, cremeta pels peus, coixins per l’Helena... Hem tornat molt i molt acalorades i assedegades amb un autorickshaw (el privat) i hem demanat al conductor que ens atures en una botiga de vins per comprar unes cerveses. Estaven totes tancades! I el xofer ens ha dit que hi havien eleccions i que en època d’eleccions no es podia ni vendre ni comprar alcohol. Us ho podeu imaginar? Amb l’Helena hem xerrat. Sempre xerrem; sap escoltar molt i molt be, sobretot quan les coses tornen al seu lloc i tot torna a venir de cara. Ara el vent bufa a favor a Anantapur i ben segur que sabrem aprofitar-ho.
En arribar al campus amb les nostres compres la Patricia de Delhi ens ha fet aquesta foto:

Feliç dia de la dona, “Akka”!

2011-03-09T08:36:00.000-08:00

Semblava un crit de guerra des que vaig sortir de la meva habitació aquell matí. M’havia posat el punjabi mes colorat amb el mocador i el meu collaret, l’únic que tinc aquí i que m’encanta! I les Akkas, com les anomenem, les dones que escombren i netegen el campus ja m’ho van desitjar! “Happy women’s day, Akka”. “Akka” vol dir germana en telugu i aquí tothom crida a les dones així! Es a dir que quan vingui la Tere, serà la meva Akka! I no vegis la cara de felicitat que posaran totes!

8 de març de 2011, Ahir...

He anat cap a l’oficina de traducció i les dones estaven totes excitades, felicitant-nos i felicitant-se. He començat a fer tombs per ajudar-los amb les cartes i he anat fent fotos de les dones perquè avui s’havien posat uns Saris preciosos. Mireu-les!

Just arribada, les dones d’un sector han volgut fer-se fotos y aquí en teniu una...

Després de donar un parell de tombs pels diferents sectors, una de les traductores, la Vijaya, m’ha dit: “Núria, hoy, porquè no pones sari?” i jo li he contestat que encara no en tenia cap però que estava a la meva llista de compres. I em diu, que no pot ser, que avui m’havia de posar un sari i m’agafen entre dues, demanen permís al jefe per emportar-se’m. I en un tres i no res em trobo a casa de la Vijaya amb la Maya i entre les dos m’han col·locat un sari.
Posar-se un sari ès tot un ritual. Us enganxo un vídeo perquè en veieu el procés i per tú, Clàudia, que saps anglès practica una mica.

La noia índia del vídeo sap que fer, però jo semblava tonta. No us podeu imaginar com reien les dues mentre... em deixava fer! I no us explico tot el que em van fer... Aquí em teniu amb les dues quan hem sortit de casa de la Vijaya...

...amb la Maya

i amb la Vijaya

Jo en ma vida m’hagués comprat un sari com el que m’han posat, però us haig de dir que quan hem tornat a la oficina allò ha estat la bogeria. S’ha generat un aire festiu, desenfadat, alegre, deliciós! Tothom s’ha quedat bocabadat! Jo no gosava moure’m massa per por de que se’m desmuntes. Imagino que heu vist saris a les pel·lícules, a documentals de l’India, fins i tot a revistes però sabeu ben be què és un sari? Ja haureu vist al vídeo que el sari té tres peces fonamentals el “petticoat” que es una faldilla que es posa a sota i que no es veu, una peça de roba de 5 a 6 metres de llarg i 1 i1/2 m. d’ample i una brusa de màniga curta, també curta que t’arriba per sota el pit i et deixa l’estómac i mitja esquena a l’aire. Doncs be, tota guarnida m’anava passejant per les seccions i totes volien fer-se fotos amb mi, fins i tot algun noi i per fer-les han cridat al fotògraf de la Fundació. Imagineu el merder? Evidentment, una d’elles m’ha posat la flor al cap! Aquesta vegada una roseta molt bonica, però discreta.
Aquí en teniu algunes de les fotos del fotògraf amb gent de diferents seccions...

(Avui quan he arribat a una de les oficines les havien penjat al suro de la secció ampliades!!! Fins i tot m’he posat vermella quan les he vist!)

Més tard he anat a una altra secció i han volgut repetir el passe de models amb unes altres dones:

I després ha arribat el torn al companys. També ens volien fer fotos a la Maria i a mi, que som les dues úniques dels cooperants i voluntaris que portàvem sari.

i amb l’Anna Sevilla, una espècie de “madre superiora” del campus (mana i mana molt i be!!!), també ha volgut que es veies el contrast!!! (aqui l’hora del migdia anava de “relax”. En hores de feina, com a mínim porta in punjabi i a vegades sari!

La Maria i jo som les "blogueres" del campus. Ella encara ha posat més fotos i la seva percepció us completarà encara més aquet dia màgic. Teniu la descripció al seu blog "La Ciutat de l'Infinit"

Jo em sentia com una reina, o més ben dit “reina per un dia!”. La Vijaya m’havia dit que anés a l’escola amb el sari i primer em resistia però davant de totes i moltes insistències ho he fet. Semblava que els alumnes i també els professors haguessin tingut una aparició. He sentit l’altre crit de guerra, el dels alumnes... “Teacher, super!!!” infinites vegades. I he aprofitat per desitjar-los feliç dia de la dona que a molts els he hagut d'explicar de què anava. I ha sigut difícil concentrar-los després a classe per parlar sobre l’informe que havien de fer del campus. Gairebé quan faltaven 10 minuts per acabar he claudicat i hem cantat i ballat al so de la cançoneta “The wheels on the bus” de la Mad Donna.

He tornat al campus i ja sola a l’habitació lentament i pausada m’he anat traient el sari. Em semblava un altre ritual, aquesta vegada en la meva intimitat... entretant somreia i tenia temptacions de pessigar-me la ma per veure si era veritat tot el que havia viscut aquest dia. Potser el més important per mi ha estat veure la dsposició de les dones a canviar coses en aquesta India rural i a fer sentir les seves veus. Elles, ja les heu vist, son fantàstiques! Tenen un esperit de millorar les coses increïbles. Es senten recolzades per la Fundació Vicens Ferrer (FVF) i saben que arribaran lluny. Es admirable!!

Recuperada del somni, vaig rentar totes les peces del sari a ma i aquest matí l’hi he tornat a la Vijaya però ja he demanat a l’Alejandro que m’acompanyi a Anantapur a comprar-me'n un. Ell és el noi sensible i molt “fashion” de la colla, es a dir que espero que m’aconselli be... i aviat em tornareu a veure amb un sari, i aquesta vegada no aniré de “prestat”!

“Teacher, què la sort t’acompanyi”

2011-03-03T06:27:00.000-08:00

Ahir vespre va ser la festa de Mahashrivatri o Shivaratri pels Hindús. Una celebració dedicada a Shiva, el destructor de l’univers, una de les tres divinitats de la religió Hindú. Aquest dia es variable i depèn del cicle de la lluna. Ha de coincidir amb un dia abans de la lluna nova. Possiblement té a veure, en quan a dates, amb el nostre dijous gras, que per vosaltres, avui és aquest dia. També celebren el dia que Shiva i Sati, la divina mare, es van casar. La nit representa el mal, la injustícia, el pecat, la violència i la desgracia i Shiva que és destructor i també alhora creador és capaç de reordenar l’univers amb la seva força. La tradició diu que Shiva, com a símbol de la lluna nova, va aparèixer per salvar el mon de la foscor i la ignorància just abans de que la lluna entri en la seva foscor total. La festa, doncs, comença després de la posta de sol el dia abans de la lluna nova. Els fidels van al temple i fan les seves ofrenes abans de cada lluna nova i dediquen les seves pregaries i ofrenes a Shiva però Mahashivatri és especialment important perquè és la nit que Shiva balla la seva dansa còsmica i amb aquesta dansa és capaç de transformar-ho tot.
Els devots de Shiva dejunen tota la nit mentre estan desperts en algun lloc de culte. A Shiva li ofereixen fruites del temps; cocos, “sapotes” (us en vaig parlar al post de l’Índia rural), raïm, plàtans i verdures d’arrel; pastanagues, patates i alguns cereals durant els rituals i no trenquen el seu dejuni fins la sortida del sol de l’endemà que mengen els oferiments fets a Shiva i ells diuen que aquest és un aliment sagrat. La Maria, la nostra estimada profe de ioga explica el tema de les divinitats índies en el seu blog “La Ciutat de l’Infinit”. Us torno a posar l’enllaç per si en voleu saber més.

A la Fundació, al Campus, teníem festa ahir però jo vaig haver d’anar a l’escola. En arribar vaig notar que l’ambient era diferent que hi havia menys alumnes (aquest era el dia que tinc molts alumnes!) i tots anaven molt arregladets i el profes també arribaven a l’escola amb una parsimònia poc habitual. La mestra em regalà una rosa i me la va posar en mig del cap! Jo pacient, em deixo. Tot seguit em diu “Today, no class, mum!, Today, singing and dancing!” L’altra profe assenteix amb el típic “aha”.

Comencem a admirar els cants i danses del nens que s’ho prenien molt seriosament

Al cap d’una estona se m’acosta una alumna i em diu. “Teacher, you need “Mehendi” for the celebration. You need good luck with you!” Els “mehendi” son les decoracions que et posen a les mans i braços per desitjar-te bona sort. Algunes alumnes m’ho ensenyen:

I tot d’una em trobo que m’estiren els braços i la Padmascree, una alumna de 7e, comença a decorar-me mentre les altres em diuen, “posis la motxilla sinó no podrà posar-se-la fins les 7 de la tarda” (eren les 4:30!). Més pacient encara em deixo fer. Volen fer fotos del procés i elles remenen la motxilla, que tinc penjada a l’esquena, per trobar la càmara i fer fotos a la Padmasree mentre em guarneix.

Durant el procés, els altres alumnes em venen a veure; en grupets, sols, per parelles... es volen fer fotos i tots van repetint. “Teacher super! You are so beautiful! Super, super!!

I la Sonu, una alumna de 6e que no parava de pessigar-me les galtes (s’aprofitava perquè jo no podia fer res) es va voler fer una foto amb mi.

Acabat el show, vaig marxar cap al Campus dreta com una estaca i no vaig poder començar a bellugar els braços i les mans fins les 7 del vespre. Els companys em miraven entre admiració i potser llàstima i tots em volien fer fotos també... al costat de la biblioteca...

al arribar a casa meva...

però jo resignada i fins i tot contenta he anat a l’habitació a treure’m la crosta de hena amb aigua freda perquè així s’havia de fer.

Avui em sento estranya, fins i tot em trobo físicament rara. Em venen a la memòria “flashos” de dues novel·les i pel·lícules que confonc: “Passage to India” de E.M. Forster i “The Sheltering Sky” de Bowles.

M’han agafat ganes de rellegir-les perquè tinc una sensació desconeguda similar a la que vaig tenir en llegir aquestes dues novel·les. Una màgia que se m’escapava de les cultures que desconeixia i en volia saber més, i ara em sento així: entres dos móns, desconcertada.

I de cop i volta em trobo que tinc un garbuix, i el cap no para i penso que el que més m’ajuda a entendre és escriure però avui ni tant sols aconsegueixo ordenar les idees i em venen tantes ganes d’acabar amb les mentides, amb les coses a mitges, i començar de nou sense entrebancs, buscant gent que m’acompanyi netament en aquesta ruta que és molt més senzilla del que creieu a occident, sense manies, sense pors... Em trobareu críptica potser, però qui vulgui entendre, m’entendrà. El meu esforç personal aquests darrers dies ha estat immens, m’he assecat, he tingut un desgast considerable i només necessito trobar-me per saber on vull anar. La hena, tindrà efectes desconeguts? De moment, intensos els “mehendi” es mostren a les meves mans, una mica menys als meus braços. Quants dies duraran els seus efectes?

No patiu, no he embogit! (encara)

L'encant i desencant de Puttaparthy

2011-02-26T22:11:00.000-08:00

Ahir dissabte va ser un dia estrany. Em vaig despertar a les 5:30 de la matinada amb ganes d’anar al lavabo. En tirar la “cadena” em vaig adonar que el WC estava embussat! Em va neguitejar tant la idea que no vaig poder tornar a dormir! Em vaig asseure davant de l’ordinador amb la intenció de redactar d’una vegada el viatge a Puttaparthy... no sé perquè em fa tanta mandra! Suposo que és perquè el lloc em va resultar tant artificial i les poques imatges que tinc no acompanyen massa el que us vull explicar perquè no et deixen fer fotos al recinte o, per dir-ho correctament, al Ashram del Sri Sathya Sai Baba.

El Sai Baba quan tenia 14 anys va dir que era la reencarnació d’un “sant” baró que va morir l’any 1918. Diuen que quan va complir 75 anys l’any 2000 va muntar una parafernàlia impressionant al mes pur estil de “Las Vegas” i que va sortir per l’Ashram muntat en un elefant ricament adornat. Hollywood no ho hauria fet millor! Tot al seu voltant és immens! El seu cabell Afro, el gran nombre de devots d’arreu del mon de les més estranyes i diverses procedències i els diners que a rel de tot això es generen els quals inverteixen en serveis per la zona, com un hospital, escoles i una universitat, entre d’altres. El poblet que rodeja l’Ashram està pler de botigues on es troben les coses més diverses, es a dir una fira al voltant del lloc de culte on només m’hi van deixar entrar, desprès de passar per un detector de metalls i passar la meva motxilla per un scanner, i perquè portava el punjabi amb el seu mocador! Aquest:

Dins del recinte no vaig poder fer cap fotografia. N’hagués fet un munt! Sobretot a les cares posseïdes d’una falsa aura fanàtica que em van deixar bocabadada, no només indis, sinó també occidentals que les seves mirades em resultaven malaltisses i ofegants. A alguns dels meus companys no els van deixar entrar pel mocador i amb aquelles dimensions del lloc de culte, ens vam perdre amb els pocs que van entrar. Quan vaig sortir no els vaig saber trobar i vaig anar a fer un tomb pel poble, em vaig comprar dinar, alguna cosa per picar i un coco per beure’n el suc! M’encanta beure’m el suc dels cocos. Diuen que porten molts minerals i ens convenen perquè al campus només bevem aigua filtrada.
Be doncs la passejada pel poble va ser més “normal”... Si es pot dir normal! El poble esta pler de botiguetes com ja us he dit que per protegir-se del sol hi posen teles. Es agradarble passar per l'ombra amb la temperatura tant alta que feia.

Vaig pensar amb el meu pare i em vaig sentir “passarell” que és com ell anomenava als possibles turistes clients a Sitges. La gent et crida perquè entris a veure els seus productes artesans, t'ofereixen te, et fa seure i et donen unes explicacions impensables. Jo els deia des del primer moment que no els compraria res i em deien que era igual, que entres, que em prengués un te amb ells i que mires els seus productes. Allucinant! Vaig entrar en un taller de joieria on tenien coses precioses, però benauradament el lloc no em va convidar al consum. En una altra botiga em van ensenyar unes caixetes pintades minuciosament amb petits detalls i amb una altra roba de tota mena. Vestits més pensats per la gent d’arreu que no pas per ells, es a dir per turistes! I així pensava en tot allò que veníem a la botiga per la gent del nord, ara m’estaven tornant la pilota!
Mentre em passejava pel poble vaig veure un carregament de dones totes engalanades amb flors en un camió i com sempre em vaig fixar en una nena preciosa...

I vaig veure les típiques carretes amb els bous

i les paradetes de verdura...

Finalment, en un carrer menys transitat vaig entrar en una botiga per comprar-me un coixí per fer ioga i en una altra, quan ja havia decidit tornar al campus, trobes o no els companys, em vaig comprar uns pantalons blancs per fer ioga que la Maria ens diu que fer Kundalini ioga hem d’anar de blanc! Vaig regatejar el preu, tot i que em costa; de 350 rupies a 300 que son 5€ el preu dels pantalons, ja veus ! Després d’aquestes dues meravelloses compres vaig fer via cap a l’estació d’autobusos.

El viatge, amb totes les connotacions que pugui tenir la paraula, va ser la part més interessant de l’experiència. Aquest “viatjar” va tenir per mi dues parts molt interessants i alhora diverses. Ja m’havien dit que calia agafar el transport públic per entendre aquest país. I ara, un cop m’he tret el Sai Baba del damunt i l’abigarrat poble pler de botiguetes començaré a explicar-vos una de les moltes parts de l’essència d’aquest país: el viatge i en aquest cas, l’anada i tornada a Puttaparthy en un autobús de línia. Amb la colleta que anàvem ens vam situar fora del campus a parar tots els autobusos per demanar si anaven a Puttaparthy.

Els cartells estan escrits en telugu i com que no ho entenem, s’han de parar tots fins que n’hi ha un que on el conductor et diu “aha! Puttaparthy!”, movent el cap de dreta a esquerra que mai saps si et diuen que si o que no! L’autobús anava pler i ens vam mirar els uns als altres un tant compungits pensant en les dues hores de viatge que ens esperaven agafant-nos on poguéssim per no caure.

Observar i deixar fer! Això em trastorna! Tot es tan diferent!!! Mentre vaig estar dreta vaig fer algunes fotografies de la gent al bus.

aquest personatge que anava mig adormit em va recordar el mestre de cerimònies, el que organitza els tendalls i les flors al casament a la pel:lícula “Monsoon Wedding"
Les parades als pobles son una autèntica fira. Et venen cocos, pastissos, begudes que la gent compra per la finestra.

Quan ja vam poder seure, l’Alejandro es va trobar amb un nen a la falda i s’ho va prendre amb molta calma i jo diria que satisfacció, no us sembla?

El bus estava, pels nostres estàndards brutíssim, però t’hi acostumes i gairebé diria... “passes” del tot! o no vius.
Amb tanta animació les llargues 2 hores i escaig del viatge es van fer curtíssimes i en un no res ens vam plantar a la "fira" de Puttaparthy.

La tornada va ser una altra experiència. Quan vaig decidir que tornava sense haver trobat el grup em vaig sentir valenta. Vaig anar cap a l’estació d’autobusos i vaig haver d’esbrinar quin era l’autobús que anava a Anantapur. Vaig anar a la guixeta per veure si em calia comprar bitllet abans i també per conèixer l’horari, que sempre és relatiu! No us podeu imaginar quin patir és veure que parlen un anglès, al que poc a poc m’hi vaig acostumant però, que sovint em resulta incomprensible. I evidentment, en aquesta zona rural, no tothom el parla. Vaig estar parlant amb uns indis que em van dir que eren del nord (més eixuts ells!) i em van portar d’una banda a l’altra fins que vam trobar el nostre bus. Un cop a dalt, els indis tenien xerrameca i curiositat per saber d’on era, que feia, quan guanyava... quan els vaig dir que treballava sense cobrar se’n feien creus! I aleshores més i mes preguntes fins que es va acabar el repertori i asseguda al costat de la finestra em vaig dedicar a mirar el paisatge que em va fascinar.

De cami de Puttaparthy a Anantapur hi ha un llac immens i quan el vaig veure em va fer un salt el cor! Fa tants dies que no veia aigua de llac o de mar que em vaig emocionar.

La gent hi rentava la roba, sempre de tants colors!, i es veia estesa a terra que de ben segur s’assecaria en un no res. Feia una calor paorosa.
Les fotografies no son massa bones perquè estan fetes en moviment però penso que us en fareu una idea. A les entrades dels pobles sempre hi ha unes figures immenses de gent i vaig preguntar qui eren. Em van explicar que gairebé sempre son polítics o gent que ha fet be pel poble.

Ara sé que a Vicens Ferrer n’hi han fet una en un poble i em faria gràcia veure-la.

Aquesta tornada em va donar una gran seguretat en mi mateixa. Em va fer perdre la por a mourem tota sola per aquest gran país. A fixar-me en el temps per avisar al conductor de que em parés on calia i que no passes de llarg, a parlar amb la gent quan tu ets l’única blanca de l’autobús, encara que molts cops no els entenguis de res. Els veterans diuen que quan vesteixes com ells tot això es una mica més fàcil, però la pell em traeix i això si que no m’ho puc canviar!

Vaig arribar al RDT Campus satisfeta i contenta d’haver-me sabut desempallegar i malgrat la part turística i negativa al Ashram del Sai Baba em sentia equilibrada i plena. La lluna estava preciosa aquell dia i el campus i el que representava em semblava encara més digne. Quantes coses ha fet Vicens Ferrer! i la seva gent continua sense fer tant de soroll... canviant el paisatge i les vides dels dàlits i els homes i dones tribals. Enteneu el que us vull dir? Hi ha maneres... i espero que no ho canviï ningú!

Un dinar a casa de la Radha

2011-02-26T00:12:00.000-08:00

Ja us vaig dir que havia anat a dinar a casa de la Radha i que ho explicaria al blog anglès de cuina, però he començat a escriure i m’adono que no se trobar el to de l‘escrit per continuar amb la tònica del Blog, es a dir que he decidit explicar-vos, a tots vosaltres, aquest fet que va ser per mi molt especial. Una altra vegada, una lliçó de vida!

De fet la invitació es va fer quan tot just portava al Campus 15 dies; encara no estava “plenament” integrada a la manera de viure, ni de menjar de l’Índia. No es pot dir que ara, a les 4 setmanes ja ho estigui però si que començo a tenir una bona idea dels menjars i d’alguns del rituals que segueixen per preparar el seus menjars.

Em vaig iniciar, més agosaradament que molts dels meus companys que porten molt més temps a l’Índia, amb els esmorzars. No us podeu imaginar les cares de felicitat de les “Acas”, (germanes en telugu) que es fan càrrec del menjador quan demano l’esmorzar indi. Les dosa, el pesarattu, els idli, l’upma, el “lemon rice” o arrós de llimona... tan especials i acompanyats sempre d’una ració de picant, ja sigui pel “sambar” la salsa de verdures que afegeixen a l’arròs o els “chutney” que acostumen a ser salses amb un ingredient estrella: el cacauet. Totes les salses tenen un gust picant fruit de la “massala” que poc a poc m’hi vaig acostumant. La “massala” es una barreja d’espècies que té uns ingredients o altres segons el plat que preparen. Aquesta es una diferència considerable al que nosaltres diem “curri” que li posem aquest combinat directament preparat que trobem en el mon occidental i tots els curris tenen el mateix gust. Aquí és una experiència gustativa constant, ben diferent del que coneixem! Ahir parlava amb un company arquitecte, en Ricard, que és un dels més antics al campus i li deia que tenia por de no trobar gust al menjar després d’aquesta experiència. Ell, que també s’apunta sempre als plats del sector indi, em deia que li passa quan va a Barcelona, que troba els menjars insípids i poc saborosos.

Començo, de la ma de la Radha, a ensenyar-vos aquests processos. Em diu que prepararà una cosa senzilla perquè és tard i tots tenim gana, però el que discretament no em diu és que ja tenia preparades les “massales”, la pasta de gingebre i all, i la massa per fer els “chapatti”. Això ho vaig veient quan comença el procés!

El menú: un pollastre al curri, una amanida de cogombre i pastanaga i chapatti amb ou.

En una cassola va posar ceba a fregir lentament fins a daurar-la.

Quan ja està daurada hi afegeix la pasta de gingebre i all que ja te picada i barrejada

i hi afegeix el pollastre que ja té net i tallat a trocets.

Ho deixa tot uns 10 minuts tapat a foc mig fins que el pollastre fa un suquet. Aleshores hi afegeix fulles de curri fresques que cull directament del seu jardí! (Son boníssimes! Em recorden el cilantre sense ser el mateix! Les posen a molts plats)

Ho torna a deixar una estona hi posa una mica de sal i després hi afegeix la “massala”

M’explica en qué consisteix aquesta vegada:
Coriandre, clau, “fenugreek” o fenogrec (jo n’havia germinat a casa, però no pensava que pogués ser una espècie) i una mica de coco rallat.
A cada afegit espera uns pocs minutets i finalment afegeix pebre vermell picant (res a veure amb el nostre!!) i després de dos minuts hi afegeix 2 vasos d’aigua hi ho deixa durant 10 minuts.
Mentre esperem la Radha m’ensenya l’estri fonamental a la cuina índia, l’olla per fer l’arròs i el rebost amb els sacs d’arròs per tot l’any!

i mentre esperem, passa el temps i ja tenim el plat a punt!

Tot seguit vam començar a preparar els chapatti. La Radha va treure la massa de la nevera

i la va treballar una miqueta més

La Radha m’explica que la massa no te res mes que farina, aigua i una mica de sal. I que l’ha deixat reposar unes dos o tres hores després d’amassar-la.

Em diu que per que quedi be s’ha de pintar amb oli (veig que utilitza oli de girasol) un cop planes i que s’han de plegar i tornar a aplanar i que tot seguit les posa a la paella especial que té per fer “chapatti”

Mentre les va fent espera pacientment que s’inflin, ella m’explica que això només passa si l’hi has posat oli en el procés.

i els guarda en un recipient especial perquè es mantinguin calents.

Per fer l’amanida surt al menjador-estar i tranquil·lament pela els vegetals al costat del seu marit, en Timoty,

un senyor afable i col·laborador (no massa habitual a les famílies índies) que decideix fer-me una versió del pollastre menys picant perquè “mengi més a gust”, em diu.

Tot seguit la Radha talla els vegetals amb un aparell que em fascina per la seva senzillesa i efectivitat...

Ja per acabar del tot, la Radha bat els ous per fer unes truites planes que posarà sota els chapatti per fer-los més suaus i saborosos.

I ja estem tots a punt de sentar-nos a la taula amb els seus fills l’Abhi Shek i la Moudhurima.

Tot estava deliciós! Els gustos es confonien però a la vegada notaves diferents sabors. Ja us vaig explicar les particularitats del dinar. Els indis mengen amb les mans. A mi em van posar coberts i jo em vaig negar a utilitzar-los, però menjar amb el chapatti és més fàcil que menjar l’arròs. Tot i així vaig utilitzar les dues mans (terrible!!) només es pot fer servir la dreta però em diuen els més veterans que els indis que treballen al campus ja saben que nosaltres fem servir les dues mans i que no s’esveren!
Va ser una experiència entranyable. Es com tenir una família del país. Ara me’ls trobo pel campus i s’aturen per xerrar. La Radha la veig cada dia i és com si tingués una germana ben a prop!

RDT Campus

2011-02-19T20:05:00.000-08:00

Us he explicat moltes coses i cosetes de la vida del campus però no us hi he portat a passejar. Avui us demanaré que m’acompanyeu i us aniré ensenyant aquesta vida quotidiana dins d’aquest oasi, dins d’aquesta bombolleta a l’Índia (gràcies Sani) en el campus nº 1 de la FVF (Fundació Vicens Ferrer), el RDT (Rural Development Trust).

Per mi comença el dia a les 6 del matí quan el crit a l’oració dels Musulmans i els tantras dels Hindús, una mica més tard, em desperten. Diuen que t’hi acostumes però en tres setmanes que ja porto aquí, només no els he sentit un dia. Quan els sento em poso el coixí de l’altre llit a sobre l’orella i mandrejo una mica més. Al voltant de 2/4 de 7 em llevo. Dilluns, dimecres i divendres fem ioga amb la Maria, una menorquina de Ciutadella, entranyable i valenta que esta acomplint el seu somni aquí, a Anantapur. Aquí la teniu plenament concentrada:

Si encara voleu saber més coses d’on som i què fem a la FVF podeu consultar el seu blog “La Ciutat de l’Infinit” que és més professional que el meu. Ella és periodista però, com ja us he dit, ens fa classes de ioga a nosaltres (els voluntaris i cooperants que volem), als indis i a les índies. També és profe de català i hauríeu de veure com parlen català els indis gràcies a la seva tasca. I està escrivint un llibre sobre Vicens Ferrer amb anotacions i apunts que el mestre va deixar a mitges. Imagineu-vos el seu repte! Aquí estem les dues a apadrinament.

Tornant al nostre dia a dia, aquí teniu una imatge del que pot passar a la nostra classe de ioga; els gossos del campus es troben a gust entre nosaltres i es barregen amb la nostra classe. La Maria ens diu que venen a posar a prova la nostra capacitat de concentració i us ho ben asseguro que ho fan.

Fins i tot es barallen i fan xivarri al mig del cercle que fem! Fem ioga 3 dies a la setmana durant més d’una hora i seguidament anem a la cantina a esmorzar que és variat i divers.

Els dies que no tinc ioga amb tots sota el magnífic arbre, en faig a la meva habitació i incorporo algunes de les coses que ens ensenya la Maria a la taula que faig des de fa molts anys. Aquí teniu la meva estora que em vaig comprar per les ocasions, a punt de posar-m’hi.

Darrerament m’estic acostumant als esmorzars indis... les “dosa”, que son una mena de creps molt fines fetes de maneres diferents i que ells barregen amb una salsa picant i algunes verdures. Les fan amb farines i barreges diferents i tenen noms diversos també... M’encanten els “idli” que son com uns pastissos de sèmola compacte que es suquen en una salsa picant.

Avui n’he menjat i la salsa estava molt més picant que l’altra dia. També he provat els “muti”, però no m’agraden tant. Això és una bola d’arròs mesclat amb diferents massala i que es barreja amb iogurt.
Del costat europeu sempre hi ha fruita que també en menjo. Ara mateix plàtans, pomes, taronges, pinya (dolcíssima!) raïm i síndria. Aviat vindran els mangos, i diuen que embogirem de lo bons que son. Ja us ho diré. A aquest costat també hi ha pa de motlle per fer torrades, tomàquets que la gent ralla per fer pa amb tomàquet, formatge (no massa desitjable) mantega i melmelada. Molts dies també ens fan truites i gairebé sempre tenim suc natural d’alguna fruita. Hi ha iogurt a les dues bandes i si menjo indi, sempre acabo amb una mica de iogurt perquè calma el picant i et deixa una sensació molt agradable a la boca.

Després d’esmorzar, vaig a “casa” i si ja hi soc, em faig una bona dutxa tot i barrejant l’aigua calenta i la “freda” a les galledes per no escaldar-me.

En acabar la dutxa, comença un altre ritual diari. La crema per tot el cos! El sol constant, les flitades contra els mosquits a la nostra pell dues o tres vegades al dia t’assequen la pell de mala manera aquí. Tinc la sensació que tornaré com una pansa! I no deixo de flitar-me davant les observacions de la pròpia Anna Ferrer, “Nuria, cuídate que tenemos Malaria y Dengue en el Campus!” i com podreu comprendre he pensat que ja em faré un bany de llet de burra per re-hidratar-me quan torni però que cada dia em flito les vegades que calgui! Continua la toilette amb tònic i crema protectora a la cara i a les parts descobertes del cos. Finalment la ritual col·locació del “vindi” o tercer ull que si no me’l poso totes les índies protesten. Ara ja vaig de punjabi sempre durant el dia. Noto que d’ença que el porto em parlen més, em fan bromes, em conviden a dinar, em porten flors i “vindis”, espècies perquè les provi i em diuen perquè les fan servir i com les barregen per fer les diferents “massalas” o combinats d’espècies . Quan torno de l’escola, generalment, em torno a dutxar i aleshores em vesteixo “normal” (per nosaltres i vosaltres, no pas pels indis!) per anar a sopar.

Caminar pel campus a segons quines hores és un veritable plaer!

Ara mateix aquí encara és hivern, les fulles dels arbres cauen i cobreixen arreu, però fa calor. Encara és suportable però quan vaig a l’escola a la tarda el sol pica i penso que d’aquí a uns dies no es podrà suportar. Hauré d’anar amb sombrilla pel carrer!

Surto de casa a les 9, 9:15 i faig una escapada a la biblioteca (si funciona internet!) a veure si m’heu enviat algun correu o m’heu posat algun comentari al blog (que em fa moltissima il·lusió trobar-vos i quan no us trobo, marxo moixa a les oficines d’apadrinament per ajudar als traductors mentre no acabem de començar aquest projecte que tinc que endegar als hipotètics alumnes de l’administració i que estan aquest mes enfrescats amb els pressupostos.

Hi ha quatre oficines d’apadrinament on hi treballen uns 50 traductors. Alguns parlen be el castellà però la majoria no en sap massa i fans construccions raríssimes que nosaltres hem d’ajudar a millorar i sovint canviar del tot. Aquí es tradueixen les cartes del nens apadrinats del telugu al castellà. Aquí teniu algunes fotos d’aquest espai perquè ho veieu...

De moment, mentre no comenci les classes del projecte, em passo els matins en aquesta oficina i els ajudo tan com puc a fer el que calgui: a vegades a plegar cartes, a posar-les dins els sobres, enganxar segells mentre molts em van cridant perquè no saben com explicar el que els nens diuen. Els traductors son les persones que van al camp a buscar les cartes y també acompanyen als visitants o els padrins a veure els diferents projectes de la fundació i a veure els nens que han apadrinat. Tots ells son entranyables! Mentre estic a la oficina passa una senyora amb un termo que ens ofereix cafè o “chai” que és el te que preparen aquí amb llet i sucre. Un pecat! Però està bonissim i cada dia en prenc un gotet. D’aquesta oficina marxo a la 1:30 i vaig a la cantina a dinar,

Es menja be al campus. Aquell pronòstic que em vàreu fer del basmati a tota hora, us haig de dir que us vau equivocar. Si be es cert que sempre hi ha arròs blanc per barrejar amb les diferents salses o preparats de verdures (a la part india MOLT picants!! a la part europea mes suportables... ) ens fan moltes coses més. Truites de patata, pizzes casolanes, de tant en tant pollastre i/o peix, verdures arrebossades, verdures amb patates, pèsols, llenties, cigrons... El menjar es variat i les postres també.

I sempre hi ha fruita! De tant en tant amanides però no de fulla verda que no tenen enciams! Tomàquets, cogombre, menta, algun cereal i altres fulles d’espècies com el curry que no te res a veure amb el que coneixem a casa. Com podreu entendre no em moro de gana. Això si! No he provat l’alcohol d’ença que he arribat i la boleta de la panxa... continua!

Després de dinar marxo a la meva habitació o a la biblioteca

(el que está a la biblioteca, l'Alejandro, és el meu veí d'habitació i profe de castellà, de Sevilla, molt simpàtic el noi!)

a acabar de mentalitzar-me per anar a fer les meves classes a Tarakottala Shool. Per anar-hi haig de sortir de l’oasi i ficar-me de pler en el merder de la barriada de l’escola. L’escola de la meva vida! Qui m’ho havia de dir que acabaria donat classes descalça a nens asseguts a terra! I lo feliç que soc! Només espero aquestes hores encara que acabi destrossada i rebentada! Ara ja he començat a trobar-los el pols. Us afegeixo l’enllaç amb el blog que he fet de l’escola per si teniu curiositat i us poso algunes fotos més que em va fer una de les periodistes del Campus i el seu xicot que em va venir a veure a la classe. Curiosament em sento com quan vaig començar a fer projectes. Amb una pissarra desastrosa i un guix. Ni tant sols tinc esborrador! Amb uns nens que no han treballat mai comunicativament i que son d’allò mes receptius. Que no entenen el que vols dir però que estant disposats a repetir les coses tantes vegades com faci falta fins que entenguin. Es un plaer! M’agafen de la ma, em toquen, se m’acosten... Ja estic mentalitzada per si un dia arribo amb polls a “casa”! Poc a poc em van entenent, poc a poc comencen a ser ells... sense canviar l’estructura d’escola, deixant que s’aixequin quan els pregunto (tal i com em va dir en Moncho Ferrer) però insistint amb que aprenguin a comunicar-se! I fent-me tant propera com sé!
Aquí el dia que em van guarnir fins i tot amb les arrecades!!

I aquí teniu les fotos de l’escola que va fer la Marta! Son precioses, mireu!

Aqui em vaig emportar un atlas del campus com el que feia servir jo! Per situar-los Àfrica respecte a l’Índia. Quan veig com em miren... com escolten, com gaudeixen!

Hem començat un projecte, com en els vells temps... Cal explicar l’entorn per la gent que no el coneix, perquè la gent que estimo em vulgui venir a veure i així, diuen “no marxaràs mai!” Jo els dic que també voldria que expliquéssim als nens del meu país com son les seves escoles, les cases, el campus, vist a través dels seus ulls, el menjar que mengen i sobretot voldria que els expliquessin com, amb tant poc, son tant feliços! I com amb tants entrebancs tenen tantes ganes de tirar endavant i ser persones fortes i sàvies per fer servei a la seva comunitat. Em tenen el cor robat! Si els nostres nens de l’E.S.O. només poguessin entendre...

Les dues hores que passo a l’escola van més de pressa cada dia. Avui, dissabte he passat la tarda preparant material per les classes i em sembla que ja veig el camí. Més endavant us explicaré si em funciona!

Quan acabo l’escola surto rodejada de criatures, algunes s’agafen a la meva ma, per una carretera polsosa i extremadament sorollosa. Afegiria que creuar-la és cada dia un repte i un risc que aprenc a “torejar”. Cada dia ensopego amb mes coses estranyes. L’altre dia hi havia un senyor ja vellet sobre un catre al costat de la carretera. Ningú li feia cas i a mi em semblava fluix i malalt. No sabia que fer... En arribar al campus li vaig preguntar a la Shiva que és una de les traductores que parla millor el castellà. Ella em va dir que això era normal en la seva cultura i que quan arribés l’estiu encara en veuria més de llits al carrer. Aquest curt trajecte del campus a l’escola i a l’inrevés és una lliçó de vida cada dia. Arribo al campus amb algunes criatures que també hi viuen i m’acompanyen fins la biblioteca que és on em quedo perquè si els digués on visc no em deixarien tranquil·la. Quan marxen vaig a la meva habitació i em faig una dutxa que em deixa nova i em canvio de roba. Generalment aleshores, quan ja és fosc i només sopem els voluntaris i cooperants a la cantina em poso roba occidental, em trec el “vindi” i em torno a flitar perquè no em piquin els mosquits.

Tot seguit, el sopar, una mica de xerrameca amb els companys (que semblo la mare de tots!!!) i discretament em retiro a la meva habitació o vaig una estona als ordinadors.

Divendres i dissabte també treballem en aquest país, però jo no tinc escola i no estic tant cansada. Aleshores aprofitem per anar al centre de la ciutat cap el tard amb el rickshaw. Avui hi hem anat i tinc la sensació que ja no m’ha angoixat tant com en dies endarrera. Li deia a la Virginia. “Creo que ya estoy vacunada contra el impacto de Anantapur”. Aqui teniu a la Virginia, l'altra profe de castellà:

Mai t’acabes de sorprendre’t però avui m’ha agradat veure com ja m’orientava i fins i tot trobava alguna de les botigues on m’hi havien portat. He anat al “súper” i m’he comprat te vert i alguna infusió més. M´he comprat una crema biològica de safrà per la cara, un raspall per rentar les meves Sheckers que estaven plenes de pols. He fet còpies de les fotos del dinar a casa de la Rhada per donar-les-hi i hem tornat la Virginia i jo, apretades al darrera d’un richshaw amb un Indi al mig de les dues, i jo, amb les cames aixecades perquè el tubo d’escape em donava en plena cama. Una aventura! Ah! Hi hem comprat cervesa per sopar aquest vespre. És a dir que per primera vegada, d’ença que soc aquí, provaré l’alcohol.

Hem arribat a la nostra bombolleta i la pau ens ha amarat. La lluna plena ahir i avui estava preciosa. M’hagués agradat compartir-la amb vosaltres, tant immensa, tant vermella, tant màgica! Hi havia alguns núvols. He mirat el cel esperançada pensant que podria ploure i tots ho agrairíem, però em sembla que no plourà. Fa calor i és hivern... els indis ara tenen fred. No sé com serà la calor més endavant; potser m’hi aniré acostumant.

He arribat a casa i una bona dutxa m’ha deixat nova. He posat el punjabi blanc i negre a la galleda en remull i sabó. Quan torni de sopar, li faré una bona fregada i l’estendré per tenir-lo per demà diumenge (és el més fresquet que tinc) que anem a Puttaparthy. I demà ja us explicaré de què va! Sorpresa!!!

Bagundi!!

2011-02-15T09:07:00.000-08:00

Internet encara no ens funciona a la biblioteca però amb aquesta complicitat que he establert amb els informàtics em deixant anar al seu despatx quan ells ja no hi son. I aquí em teniu disposada a penjar algunes fotos i a explicar-vos algunes cosetes més.

Han passat moltes coses d'ença de l’últim post però en el dia a dia em perdo. La veritat és que m'estic adaptant molt be. Acaba de fer dues setmanes que estic aquí i ja estic feta una índia. Em regalen flors molt sovint i he après que m’haig de posar un mocador que em cobreixi el pit sobre el punjabi si no vull que em mirin malament. Diumenge, amb l’angoixa superada del diumenge anterior, vaig tornar a Anantapur i em vaig comprar un parell de mocadors.

Aquí em teniu al sopar a casa de la familia de la Radha que va ser molt agradable, amb el meu punjabi vert i el mocador blanc!

Ella em va convidar per que veiés com cuinava i aprengués a fer un plat indi autèntic! Posaré la recepta al blog de cuina en anglès i acontentaré els meus amics angloparlants que diuen que les fotos del Blog de la Claudia molt maques però que no s’assabenten de res!!

Tota la família és encantadora i els seus fills parlen molt be l’anglès. El marit va ajudar a la Radha a la cuina i li vaig dir que davant dels meus ulls havia guanyat molts punts! Aquí el teniu fent “cou-ninetes” que van tenir la delicadesa de fer-me el meu pollastre una mica menys picant.

Ells sempre mengen arròs i el pasten amb la salsa i amb iogurt i el mengen amb les mans. Vam pensar que això de pastar l’arròs que no me’n sortiria massa be i em van fer un chapati perquè emboliques el menjar amb aquest pa en comptes de fer-me pastar l’arròs. Aqui teniu a la Radha fent els chapati.

Vaig cometre l’error de menjar amb les dues mans. Aquí només es menja amb la ma dreta, l’altra s’amaga sota la taula. Jo tota adaptada els vaig dir que no necessitava coberts i quan em vaig trobar el chapati sobre el plat no vaig saber com trocejar-lo amb una sola ma i sense adonar-me, vaig utilitzar les dos!

La Radha em va explicar uns quants secrets perquè quedessin be. Ja et pots imaginar Clàudia, que ho probarem!!

Van fer un pullastre al curry! Res a veure amb el que fem nosaltres! La veritat es que estava molt saborós!

Us poso un parell de fotos de Carmen Miranda, com diu en Jordi i per calmar la impaciència de la Horten! Com podeu veure... "Florero" total!!!

Avui a l’escola ha estat increïble. Aquest matí m’havien tornat a regalar flors (tres persones!!!) que m’han “platufat” al mig del cap! Dues rosetes y la tira de flors grogues que son precioses. Tenen un nom que no m’he après encara perquè és llarg i complicat. Una de les traductores m’ha dit que abans d’anar a l’escola passes per la seva oficina que em col·locaria el 3er ull que anomenen...

Anava tant justa que no ho he fet i quan he arribat a l’escola tots han començat a cridar... Teacher super, teacher super!!!!! I m’han col·locat el tercer ull y de sobte m’he trobat amb arracades posades! Jo que les vaig deixar totes a casa... ara em sap greu! “Very beautiful” anàven repetint fins que s’ha acabat la classe que he tornat al campus seguida d’un seguit d’alumnes que m’han acompanyat al campus tots emocionats i em deien “You are now one of us, auntie!”

He començat a provar els esmorzars indis a la cantina. Avui les Raba dosa estaven delicioses. L’altre dia vaig provar els idli i estèticament em semblen preciosos. Mireu!

Bagundi vol dir "bonic o bonica en Telugu. Aquest matí quan anava a treballar m'he creuat amb les dones que escombren el campus amb el seus meravellosos saris d'uniforme i jo he explamat! Bagundi!! i elles m'han contestat "You Bagundi also!! Això de que vesteixis com elles els encanta! Aviat el sari!

Poc a poc vaig encaixant d’allò més be. Els dies comencen a volar i intueixo que em costará marxar d'aqui...

Tot són lliçons

2011-02-13T05:08:00.000-08:00

Després d’haver estat uns quants dies sense accés a Internet, m’adono que la lliçó no ha estat en va!
Penso que aquests dies no us havia d’escriure perquè estava en procés de transformació. Us hagués comunicat uns instants de vida que ja no son veritat però que havia d’empassar- me’ls tota soleta.
El diumenge a Anantapur em va deixar KO i les classes de dilluns i dimarts passat em va deixar sense alè. Vaig sortir pensant que em calia aprendre a protegir-me i em calia trobar solucions. I a sobre, no podia preparar les classes perquè ho faig amb material que baixo de la xarxa, i, com heu pogut notar, Internet no funcionava a la biblioteca.
La meva filla Marina que és molt sàvia em va dir, no t’enfadis amb els informàtics, aliat-hi! Així ho vaig fer, i aquí em teniu, diumenge, jo soleta al despaix dels informàtics connectada perquè amb la mateixa infinita paciència que estic desenvolupant, ells, amb el seu infinit somriure, em diuen que no saben quan s’arreglarà.
Com s’aprén a relativitzar! I d’ença que comences a entendre com funciones les coses a la India ets quasi tant feliç com ells i comences a somriure, a fer bromes i a riure’t de tu mateix! I així m’han començat a regalar flors per posar-me al cabell, el primer dia unes floretes taronja que encara no sé com es diuen, ahir, uns hibiscus vermells preciosos i encara mes!!! Una de les traductores m’ha convidat a dinar amb la seva família a casa seva, avui diumenge!!! Jo li vaig dir si m’explicaria algun plat que pogués fer a casa i ella em diu, “vine, veus com cuino i et quedes a dinar amb nosaltres!!!” Els voluntaris del campus no s’ho creien i em deien... “noia, tu arribar i moldre”. Alguns voluntaris que porten molt de temps no els han convidat mai. Els cooperants diuen que m’he adaptat molt de pressa i que soc una dona fantàstica! No està be que ho digui jo però em va fer molt feliç perquè ells de seguida es van oferir per deixar-me els seus despatxos quan no treballessin si no solucionava el problema, però amb infinita paciència i un somrís impressionant vaig aconseguir el que volia.

Amb calma i tranquil·litat penjaré les fotos del “florero” de la Núria, les del dinar a casa de la família Índia ara però començo a preparar les classes de la setmana que quan treballo no em queden hores i vull obrir un blog de les classes de l’escola TaraKottala. Ja us el passaré. Continuareu flipant!!!

Ho he promès als nens i demà torno a tenir classe!

Infinita paciencia

2011-02-11T09:20:00.000-08:00

Sense accents... SORRY!!!

Tot el dia que m'estic barallant amb els informatics. A la biblioteca, que es responsabilitat nostre (dels profes de catala, castella y angles) no funciona Internet, ni el WIFI. Ara una companya, la Helena , que es de Terrassa i molt simpatica ella m'ha vist tant desesperada que m'ha deixat anar a la seva oficina una estoneta per posar unes ratlles al blog. M'havien dit que aquest vespre funcionaria i res de res!

No es tracta de que us envii les fotos (Sani, o Anna) es que no puc contestar correus, ni manipular Internet perque es penja constantment. A veure si dema...! Infinita paciencia que desenvolupo!

Avui ha sigut un dia tranquil. No he tingut classe amb el nens pero n'he comencat una amb els cooperants i voluntaris. Sembla que estaven contents!!

Tambe aquest mati m'ha vingut la mare d'una alumna a portar-me aquestes flors que es posen al cabell. Quan he vist aquesta preciositat he pensat que no tenia una cua per posar-les i ella ha agafat un clip del seu cabell i m'ha pantuflat les flors al mig del cap! Quan pugui us penjare les fotos! Tornareu a flipar la Nuria sembla un florero, pero tothom em trobava molt maca! i jo... d'India total!

Espero que s'arregli el problema informatic aviat i pogueu veure tot aixo que us explico perque no els puc pendre l'ordinador massa estona!

Més paciència

2011-02-09T19:44:00.000-08:00

Continuo sense poder posar les fotos al blog. Em sap greu per vosaltres i pel meu ego perque corroborant el dit "una imatge val més que mil paraules"... Ara és totalment impossible i us asseguro que no arribaré a les mil paraules per descriure totes les imatges que tenia a la ment.

Ahir li deia a un bon amic les lliçons diaries que visc. Estic tornant a aprendre a respirar però no puc evitar la implicació encara que poc a poc.

Durant la setmana no he pogut tornar a Anantapur. L'impacte és tant fort que necessito dies per recuperar-me.

Ara haig de marxar a treballar amb els treductors.

Quan em deixin penjar fotos continuaré fent petits reportatges...

Anantapur

2011-02-08T02:20:00.000-08:00

La pau del campus és sublim! Només t’adones d’això quan vas a la ciutat. Anantapur és tot el contrari. Tot i que és una ciutat petita pels estàndards de ciutat a la India però anar-hi sempre és un shock. L’aventura comença quan has d’agafar un “ricksow” a la sortida del campus. Us preguntareu què és un “ricksow”. Xocant, estimats i estimades! aquest és l’únic transport per trajectes curts, que pot ser públic o privat. Però no és un cotxe, un taxi. Imagineu-vos una vespa amb una coberta com si fos un carret al darrera. La coberta tapa a sobre però també està obert pel darrera. Us he fet algunes fotos perquè ho entengueu però no n’he pogut fer cap amb el ricksow a tope! En aquest mini vehicle he vist acumulades unes 10 persones. S’asseuen als manillars, a dintre per davant fins a 5 persones i darrera 3 ó 4 més. Al costat del conductor també s’hi posen. Pel que he vist nosaltres sempre ens posem darrera i t’has d’agafar a la barra del sostre per no caure perque el lloc per seure és petit.

Les motos i les bicicletes, també estan aprofitades al màxim. Sempre hi veus el conductor amb una o dues, i fins i tot tres persones més. Vam agafar doncs un ricksow cap el centre de la ciutat. Val 5 rupies que son 3 cèntims d’éuro! Amb la Virginia volíem anar al Old Town. Vam anar al barri musulmà. Al ser diumenge no estaven tots el negocis oberts però us fareu una idea de com son les botiguetes...

La visita a la barriada musulmana va ser de lo més impactant. A mesura que caminàvem s’anaven afegint criatures a la comitiva i al cap de pots minuts d’haver-hi arribat semblàvem una escola que fa un projecte de descoberta però molt més agobiant. Tots et parlen a l’hora, tots volen que els hi facis cas, tots volen que els facis fotos... Aquí en teniu algunes...

Et demanen xocolata, llapis , però mai diners. Hi havia una nena preciosa que em va agafar de la ma i no em va deixar fins que vaig deixar el barri. Em va explicar, en un anglès prou correcte, que estudiava a l’escola anglesa, (o fan les assignatures en anglès) mentre que la majoria dels seus companys estudiaven a les escoles de Telugu, on l’anglès es dona 45 minuts cada dia.

Mentre estàvem al barri musulmà rodejades de criatures que xuclaven l’energia com podreu observar a les fotos...

Tots volien que els anomenéssim pel seu nom, que passéssim pel carrer de casa seva, que els féssim una foto amb el germà, germana, mare o pare... Hi havia una nena que em va robar el cor... mireu-la!

Mentre estàvem per aquest barri una nena em diu: RDT? Que vol dir Rural Development Trust o la Fundació Vicens Ferrer aquí a la Índia. Li vaig dir que sí i em va demanar que anés a casa seva. La vaig seguir amb tot l’estol de criatures darrera fins arribar a casa seva. La mare em va fer entrar i em va dir que la seva mare estava molt malalta i allà jeia, en un jaç la pobre velleta gairebé sense alè. Ella va pensar que jo era una metgessa de la Fundació i vaig sentir una impotència tant gran!!! Gairebé no l’entenia i li vaig demanar la direcció i un telèfon de la seva escola on treballava per poder comunicar-nos amb ella quan tornes al campus i trobés un metge, però tenia que ser l’endemà.

(Al vespre vaig somniar que la velleta es moria... Em vaig despertar angoixada i em vaig proposar calma. A primera hora del matí vaig parlar amb un dels responsables del programa, va trucar i va donar a la dona un seguit de solucions... )
Us ho explico perquè entengueu com en són de fortes les emocions! Vaig sortir del barri marejada i en aquell moment necessitava estar sola, sense els nens que no ens abandonaven. Per fi, després de dir-los 200 vegades que anessin a casa, ens van fer cas.

I vam començar a vaguejar pels carrers mirant les parades de les flors, les botiguetes, o com els diuen aquí, els chiringuitos. Les grans botigues estaven tancades perquè era diumenge però les paradetes, com podeu veure, estaven pels carrers intentant vendre alguna cosa. La gent sempre somriu. El meu cosí Ricard em deia que poder nosaltres som molt més desvalguts que ells en molt aspectes i té raó. Aquesta gent es molt més feliç que nosaltres...

Les flors tenen una presència molt important en la cultura d’aquest país. Les dones les compren i se les posen als cabells, les ofereixen als seus deus, als seus morts... La dona que venia flors, va voler que m’assegués al seu costat per fer la foto.

Sembla mentida la flexibilitat que tenen, a mi que em costa tant de plegar-me com ells!

Una altra cosa curiosa a les ciutats índies son els animals que pul·lulen per tot arreu. I hi trobes la fauna més diversa.

I les piles de porqueria s’acumulen arreu. Les olors de les flors i les pudors de les cloaques es sobreposen...

Les cases son divertides. Algunes petites habitacions, altres grans mansions, altres de colors o blanques algunes molt polides, altres desbaratades...

Per això tornar al campus després d’una aventura com aquesta és gratificant. Vivim en un petit oasi on tot i estar a la Índia la pau i l’harmonia ens acompanyen.

Us deixo havent viscut noves angoixes ahir. Desprendre’t, no implicar-te, diuen, però com es fa això? Com trobar l’equilibri? Aviat més!

"Namastee"!

2011-02-05T20:17:00.000-08:00

Es diumenge. Son les 7 de la matinada. Estranyament m’he despertat abans del crit a la oració dels musulmans que comença abans de les 6. He mandrejat, donant unes quantes voltes pel llit però no he pogut tornar a dormir.

M’anava preguntant si seria capaç d’aprendre tots aquests noms tan diferents, si seria capaç d’organitzar la classe de 50 criatures amb dos nivells perquè no em desbordés la seva resposta, si seria capaç de plantejar un curs de perfeccionament per aquests indis que parlen un anglès incomprensible i pler d’errors fossilitzats, i ja ho veieu... pensant, no podia dormir!

L’angoixa no m’ajuda, em cal doncs, aproximar-me als problemes d’una manera diferent i em sembla que començo a aprendre d’aquest ritme relaxat i pacient i de la meditació que els més profunds proposen. Encara no en sé, no us penseu que he nascut sàvia. Als meus 63 anys encara aprenc i molt.

Aquests dies hi ha tantes i tantes coses per aprendre que el meu cap ja no pot retenir més que una mica cada dia. Ahir em vaig proposar memoritzar algunes paraules de Telugu cada dia. El Telugu és la llengua que parlen la gent d’aquí. M’explicava la Bhavani que cada vegada es parla menys i que la gent aposta més i més pel hindi i l’anglès. A mi em sembla que cal aprendre aquesta llengua si estem per aquí. Aqui us la poso, es una de les traductores, molt simpàtica i com que sempre li dic que les flors que porta a la cua son mlt boniques, diu que me'n portarà, però jo li dic que no sé pas on les aguantarà amb aquest pel tan curt que tinc!

La primera paraula que vaig aprendre va ser “Namastee”. Que és una salutació que em fan al campus quan em creu amb la gent. Per saludar-nos, posen les seves mans al davant en posició d’oració, com aquesta dona del camp que ja us l'havia mostrat quan us vaig parlar de la Índia rural, i amb el gest diuen “Namastee” que vol dir hola, adéu, benvingut. A vegades, si porten alguna cosa a les mans, utilitzen una sola ma, generalment la dreta.

Tenia la necessitat de saber com es deia “molt bonic” perquè els seus saris, les seves flors, els seus punjabis... son tan preciosos que et ve de gust de comentar-ho. I aquesta paraula no té desperdici “andamuga unavu” aquest només és el femení, en masculí és una altra paraula. També he après “aca” que vol dir germana. Aquesta paraula la diuen molt i, com la paraula “antie” que de fet es una paraula anglesa que vol dir tia, la utilitzen per cridar a algú carinyosament. He aprés "atísayam" que vol dir "excellent"! o "bravo"!

També us explicaré un altre costum que em sembla molt bonic. Quan sortia al matí trobava un dibuixos (que semblen mandalas) fets amb guix davant de les portes de les cases. Vaig demanar per què ho feien i em van explicar que les dones índies endrecen, netegen i guarneixen la casa al matí perquè si ho fan, Deu (un dels milers de Deus que tenen) entra a les seves la cases.

Deu ser per aquest motiu que el campus sempre està net i endreçat. Tenim un bon estol de dones que es passen el dia escombrant els porxos i els camins, apilant les fulles dels arbres i netejant. Aquí en teniu un grup descansant al migdia davant de la porta de casa meva.

I mireu com escombren!

Aquestes son les dones de tota una casa que em van explicar de què anàven els dibuixos. En preguntar a la primera anàven cridant a les altres fins sortir totes. M'ho explicaven a tranques i barranques en un anglès macarrònic... i naturalment els vaig fer la foto amb el seu dibuix que fins i tot hi havien posat pètals de flors.

I ja en teniu prou per avui que us canseu de mi i no m’escriviu! Avui, que és l'unic dia de festa a la setmana que tinc, aniré al Old Town d’Anantapur a fer fotos per ensenyar-vos com és la ciutat... Flipareu!

Continuo flipant!

2011-02-04T06:44:00.000-08:00

Tinc la sensació que l’experiència em sobrepassa. Veure projectes encara i haver començat a treballar, és molt fort! Fa gairebé una setmana que estic aquí i sembla un mes per la quantitat de sensacions i coses noves que visc.

Ahir al matí vam anar a veure el darrer projecte; el d’ecologia en diuen però el que ha fet la Fundació és fertilitzar una zona immensa, gairebé deserta a l’Estat d’Andra Pradesh i han donat feina a un munt de gent del camp, donant-los búfalas que poden munyir i en treuen diners amb la llet. També han creat sistemes de regat de gota a gota i aspersió, així han aconseguit fer dues collites a l’any en comptes d’una, d’aquesta manera sobreviuen. En aquests camps que han creat tenen arbres fruiters de tota mena. He vist els arbres de mango i ara están en flor. Mireu!

Els fruits sortiran d’aquí a un parell de mesos.

No us he dit que quan hem arribat al camp, tots els “pagesos” ens estaven esperant amb una flor a la ma que ens han anat donant un a un. Una rosa amb una fragància increïble! Amb les flors a la ma hem anat a veure la instal·lació de les plaques solars i la bomba d’aigua d’aquella zona. Estant tant contents perquè tenen aigua!

Estan tant feliços i agraïts al Father Ferrer, com li diuen, amb les dues collites més abundants que en anys anteriors...

Un dels pagesos m’ha donat una “sapota”. Aqui teniu al pagés que me l’ha ofert. Jo el trobo molt guapo!! Què en penseu?
Despres ha volgut que li fes una foto pujat a la carreta am els bous. Impressiona, oi?

Aquesta és una fruita que havia vist als carrets de fruita d’Anantapur. Aquí les hem vist als arbres.

L’he obert i l’hem menjat. Te un gust d’una pera molt dolça però el gra és més gruixut. Quan ja portàvem una estona caminant a pler sol ens han fet aturar sota un aixopluc de palla per resguardar-nos del sol i ens han ofert un coco amb un forat i una palla per beure’n el suc. La traductora d’avui, la Thulasi, m’ha deixat que li fes la foto amb el meu coco! Aquí la teniu tan seriosa ella!

En C. Vijaya Bhaskar Reddy ha estat el tècnic que ens ha explicat la transformació de tot allò. Ell fa 22 anys que treballa per la Fundació i és molt emocionant veure’l explicar el projecte amb tanta passió i convenciment. Ell parlava un anglès inintel·ligible. La gent em diu que ja els entendré, però de moment quan xerren tan depressa amb aquest accent tant indi, no els entenc de res. Els que parlen articulant una mica millor, no tinc problema.

Cada pregunta que li fèiem gaudia explicant-la, cada petició era una ordre. L’hi he demanat per baixar als camps de cotó, per tocar-lo i fer-ne fotografies perquè li he explicat com li agradaven a la meva filla Marina. Doncs m’ha regalat un bon tou de cotó, tant suau que ara entenc el perquè d’aquesta suavitat dels cotons de la Índia.

També hem vist les plantacions d’arròs, de cacauets, de mill,

i de palmeres de cocos. Sorprèn començar a veure tant de verd enmig de tant desert. Curiosament la terra era sorra i ens explicà en Bhaskar que han fet forats a terra, barrejant diferents terres fins aconseguir plantar-hi tots aquests arbres i plantacions... Increïble, oi?

La visita ha estat llarga tot i que només hem vist un dels molts embalsaments que han fet. Era lluny i he arribat molt justet per anar a la meva escola que es diu “Tarakottala” (fins avui no m’ho he après!) Amb foto del dia d’ahir ja us ho explico i avui el que faré serà afegir-vos algunes imatges de la profunda India rural... perquè continueu “flipant” en la distància i veieu una miqueta a través dels meus ulls.

Foto del dia!

2011-02-03T09:44:00.001-08:00

Començava a escriure tot el que he fet avui i em falten noms que tinc a l'habitació. Es a dir que hi aniré a acabar la crònica, i a dormir que estic molt cansada però com que no heu posat cap comentari al que vaig escriure ahir penso que amb la foto del dia avui, ja en teniu prou.

Aquesta es la meva escola.... us preguntareu que passa amb el projecte de formació! Jo també m'ho pregunto i es que tot va "a salto de mata". Aqui igual serveixes per un "roto que un descosido" i t'envien allà on fas falta. Es a dir que m'han enviat a aquesta escola de reforç (ahir us ho explicava) i soc d'alló més feliç.

Avui la classe ha sigut molt agradable nomes tenia 5 alumnes i al final jo els volia fer una foto i m'han dit que si no m'hi posava jo que no ho volien. Quan l'han vist, s'han posat a riure i em deien que era molt blanca!!!!!

Son tant macos! tenen tant d'interés!

Quan ha acabat la classe, m'han vingut a donar la ma, com ahir i m'han dit que els hi agradava molt el meu "teaching". "Mum, you're a real professional", han afegit.

Hem estat parlant del que volen fer quan acabin l'escola i flipeu! una política, per ajudar la gent. Una altra metge, pel mateix motiu. El nen diu que vol ser científic i tot i que no fa anglès a l'escola, ve a aquesta classe i el interés que hi posa és extraordinari. I la darrera que és una cucada vol ser mestre perque diu els mestres l'estimen molt i vol ser com ells.

Hi ha mes fotos interessants del projecte de ecologia que he vist aquest matí, pero us ho explico i les penjaré demà. Ara tinc son i demà toca ioga a les 7 del matí!

Començem l'escola!

2011-02-02T20:06:00.000-08:00

Sempre penso, durant el dia, que us explicaré. Em venen tantes coses al cap! Sembla que us feu un garbuix amb el sari i el punjabi que son dos maneres de vestir-se les indies. En aquesta cultura es indecent ensenyar les espatlles i els turmells, així doncs, les dones poden ensenyar la panxa i el ombligo però no aquestes parts que us he dit. Tampoc poden fer evident la forma del pit, per això tant amb el sari com amb el punjabi, cobreixen el pit amb el mateix sari o amb un xal amb el punjabi. El punjabi son tres peces, un pantaló llarg que t’arriba al tormell i el cobreix, una brusa llarga, generalment per sota el genoll i el xal. El sari, que jo sàpiga fins ara, es una faldilla interior, un jersei bastant apretat que el porten curt o llarg i el llarg tros de roba que es posa d’una manera especial i que costa molt de que et quedi be. En la fotografia que estic amb les dues traductores índies, la Siba porta un Punjabi i la Hasina un Sari. Veieu la diferència? Us la torno a posar.

Si cliqueu sobre la foto la veureu mes gran!
Ja tenim una aclariment fet. Anem ara pel dia d’avui que no te desperdici!
Al matí hem començat el dia fent ioga kundalini amb la Maria, una profe de Català i ioga que es una iogui extraordinària. Desprè hem esmorzat a la cantina i tot seguit hem anat a la dutxa. Les galledes on en una li poses aigua calenta, escalfada amb energia solar, i a l’altre li poses aigua freda i vas barrejant i tirant-te l’aigua amb un pot. Tal i com feia la mare quan jo era petita!

He començat la feina acabant una traducció mortal del castellà a l’anglès, un informe sobre les instal·lacions hospitalàries de la fundació. Per la tarda he anat a l’escola i he fet una classe amb 50!! nens i nenes (la majoria nenes i què llestes que son!!!) de 13 a 16 anys. Haguéssiu flipat! Quin respecte! Quines ganes d’aprendre. Aquestes son unes classes pels alumnes que van a les escoles estatals però que degut a la seva condició de dàlits (la casta dels intocables) no estàn encara al nivell dels altres nens. La Fundació els fa classes de reforç de totes les matèries de 6:30 a 8:30 del matí i de 4:30 a 6:30 de la tarda. Imagineu-vos! Totes les hores d’escola més 4 extres i si veiéssiu com et donen les gràcies quan surten i et donen la ma... us emocionaríeu, com em passa a mi. Tots es volien fer fotos amb la professora que em diuen "antie" que es un mot carinyos i avui m'han dit que si em diuen això, és que els hi he caigut be! Tenen uns noms dificilíssims. Avui els he demanat que en un paper escrivissin els seus noms i els deixessin al seu costat. S’asseuen a terra i entrem dins les aules descalços (he pensat amb lo feliç que et faria això, Clàudia! No he fet fotos de la classe. Ja les faré! Però si que m’han volgut retratar amb ells. Els encanta veure com surten les fotos. Han treballat amb una intensitat desbordant. En acabar a feina m’han plogut un munt de llibretes sobre la falda perquè tots volien que els hi mires el que havien escrit i volien que els comentes el seu treball. Impossible! Hi ha una cosa curiosa quan els comento o pregunto mouen el cap d’un costat a l’altre i mai saps si volen dir “si” o “no”. Em costa entendre el que diuen, imagino que m’hi aniré acostumant perquè la veritat és que escriuen força be!

Ficseu-vos en el detall de com esta escrit "library!!
Ha estat emocionant!

Quan he acabat les classes hem anat al centre d’Anantapur amb l’Alejandro i la Virginia però aquest gran impacte que és anar a una ciutat India, no us ho explico avui... Massa per un dia, però ja sabeu que continuarà! Diumenge aniré a Old Town i fare fotos. Flipareu!!!

Índia... primerissimes!

2011-02-01T08:30:00.000-08:00

Arribar a un país oberta i sense expectatives de grandesa fa que les adversitats amb les que et trobis, no et semblin tan adverses. Així doncs, la pèrdua de la maleta no em va semblar tant greu com potser m’ho hagués semblat en un altre moment de més exigència amb mi mateixa i amb el meu entorn.
Una mica cansada i desorientada vaig sortir pels controls d’immigració i un benaurat xofer de la fundació, m’estava esperant a la sortida. No va ser fàcil trobar-lo entre la gran multitud de persones que s’apilaven però només em va caldre un instant d’angoixa per recordar-me que estava a la Índia que hi havia molta, moltissima gent i calia que em posés més tranquil·la i observadora. Amb cura vaig iniciar la lectura del centenars de papers, cartells i fins i tot ordinadors que mostraven noms fins a trobar-me. Darrera el cartell s’hi trobava un home jove, de pell molt fosca amb un somrís molt blanc. Vaig respirar profundament i amb somrís de resposta li vaig dir. “I’m so happy to find you here”.
Em va sorprendre el bon estat de la carretera de Bangalore a Anantapur. La carretera, em va explicar el xofer, s’havia inaugurat feia un parell d’anys. Durant el trajecte, a un costat i altre de la carretera hi havia uns petits quioscs on venien refrescs, aigua, fruita i altres coses que la foscor de la nit no em deixava endevinar. Vam parar un parell de vegades i en una d’elles el xofer em va demanar per fer una becaina. Naturalment li vaig dir que si. Les altes hores de la matinada no aconsellaven fer cap imprudència i veient com es condueix en aquest ais em va semblar de tot raonable.
Vam arribar al Campus de la Fundació (Rural Development Trust a la Índia) a les 5 de la matinada. El porter a l’entrada em va assignar l’habitació 10 i el xofer m’hi va acompanyar i em va mostrar on eren els llums. Ja sola, només vaig tenir esma de fer una dutxa ràpida i posar-me al “catre” amb la muda de recanvi que havia deixat a la motxilla, després de rentar la que portava.
Al cap de tres hores, una bellísima índia amb un sari preciós, em va despertar per demanar-me uns papers. Tot i que em va marxar de seguida quan l’hi vaig dir que havia arribat a les 5 de a matinada, ja no vaig poder dormir més.
Em vaig llevar poc després i vaig anar a la cantina a esmorzar. Allà vaig començar a conèixer altres voluntaris, cooperants i visitants.
En acabar, de la oficina d’apadrinaments ens van fer un primer tour per mostrar-nos, als que acabàvem d’arribar, els projectes de la fundació. La primera parada va ser davant del mausoleu de Vicens Ferrer. Em va sorprendre la constant desfilada de gent que mostrava el seu respecte i admiració pel personatge. Tot seguit vam anar a un hospital on es tracta els malalts de la SIDA. La Shreemathy ens va explicar el motiu de la gran quantitat de malalts, homes i dones. En temps de sequera els homes marxen a treballar lluny de les seves cases i s’enrotllen amb prostitutes. Quan tornen a casa porten la malaltia i en deixar a les seves dones prenyades i malaltes els nens corren un gran perill. L’hospital que és lluminós i pler de colors (els colors de la Índia!!) sorprèn. T’explicaria mil detalls, però soc conscient de que t’avorriré, si no ho estic fent ja! Hem vist un taller on es fan aparells ortopèdics, hi ha sales de rehabilitació, i un altre hospital de temes més generals.
Arribada l’hora de dinar he canviat el meu àpat per una migdiada i després hem continuat veient els projectes. He pensat amb la teva mare quan hem visitat un internat de nenes discapacitades (hi ha una paraula millor... no la recordo! La mare ja m’ho dirà!) Els feia molta il·lusió que els fes fotografies i aquestes son les primeres que he gosat fer dels tallers, i del pati de l'escola...

tambe hem visitat un internat de la fundació de nenes sordmudes. Precioses elles!

T’haig de dir que mentre la Sreemathy ens anava explicant els projectes en un castellà gairebé perfecte, se m’acosta i em diu en català! “Qué et sembla tot això?”
Aquesta es la Shreemathy, una índia que parla català!

No donava crèdit a les meves orelles. M’explicà que estaven aprenent català perquè hi ha molts padrins i col·laboradors catalans i estaven intentant escriure i entendre les cartes en català per aquests. Em va meravellar l’accent. Quina facilitat que tenen aquesta gent per aprendre llengües! Ara t'haig de dir que el seu anglès és molt estrany, que em costa entendrel's però que poc a poc ho faré.

De tornada al campus vam passar pel centre d’Anantapur. Aquell caos em va semblar de pel·lícula que sempre que veig mercats o centres d’aquests em sembla que exageren. Botiguetes petites i “cutres” amb anuncis de gadgets supermoderns, soroll, molt de soroll, els porcs i les vaques pels carrers, entre la sorprenent multitud de gent, parades de fruita, de flors, de punyetetes i els colors... ja m’ho havien dit però quan ho veus te’n fas càrrec. Les fotos d'Anantapur no van quedar massa be. Espero a tenir-ne de més boniques per ensenyar-vos-ho. Sembla que tot dóna vida a les coses. Els saris son preciosos...

I els seus ornaments al cabell...

En tornar, va ser per sopar, anar a la biblioteca i enviar-vos algun mail. Després, a la tranquil·litat de la meva cambra, vaig començar les meves cròniques.
Continuaré escrivint, sempre que pugui...

Mes paciencia mentre observo

2011-01-31T05:44:00.000-08:00

Diuen que arribara avui, (la maleta) però no penseu que estic angoixada, no ho estic! Avui he anat a la "tailor" i m'he encarregat dos pantalons de coto i una brusa que te un nom, així vestiré mes com elles tot i que encara no m'atreveixo a posar-me un sari, s'hi acosta!

Avui ha tornat a ser un dia preciós! Hem continuat veient els projectes de la Fundació. Al mati hem visitat un centre de nens amb paràlisi cerebral a Kuderu. He pensat amb la meva filla Anna tot el mati. L'espai preciós, els nens... quanta tristesa m'ha acumulat tot això però m'anima veure que els monitors, les logopedes,les fisioterapeutes fan un treball increïble.

He posat més fotos d'aquest dia a l post "India. Primeríssimes". Tants pocs dies i ja em faig un garbuix!

Aquests nens i nenes amb problemes arriben a un grau de independencia prou desitjable i aconsegueixen fer treballs per tal de tenir un sou que els permeti no ser una carrega a les famílies. Es admirable. Tenen tallers de encuadernacio, d'artesania, de roba, d'estampacio... Quan pugui penjar les fotos les veureu. El Campus de Kuderu esta a una mitja hora d'Anantapur i per arrivar-hi hi hem anat amb un jeep que ens hi ha portat a uns quants visitants, a les dues traductores i a la voluntària (que soc jo!) Hem tornat a dinar al Campus i us haig de dir per tots aquells (inclosa jo) que pensàvem que m'aprimaria que no tinc cap sensació de desinflar-me... No menjo massa, no es beu gens d'alcohol però continuo amb la "boleta" que sense ser exagerada, hi es! (Un altra dia us parlaré del menjar! Avui per cert ens han donat un peix per sopar delicios. Era una especie d'angula. Especiada amb sesam i bonissima!

Per la tarda hem anat a un centre de Planificacio Familiar, també de la Fundació, naturalment i ha sigut preciós. No sols per veure la tasca que estan fent des d'aquell centre sinó perquè m'ha fet descobrir la manera de rentar, bressolar, massatjar i acaronar els nens petits. He fet unes fotos precioses que a mi em semblen precioses...

La meva amiga Neus em deia que em mantingues en la distancia i ara ho entenc. Aquest mati, però no he pogut evitar estar amb un nus a la gola bona part del mati i aquesta tarda, m'hagues quedat amb les avies i sogres cuidant les criatures mentre les seves mares es recuperaven d'un lligament de trompes. Emotiu i diferent. Quantes coses he après avui!

Ara poc abans d'anar a sopar trobo un moment per penjar la crònica, i veig que benauradament no es penja la xarxa...

Desenvolupant la paciència

2011-01-30T04:46:00.000-08:00

Diuen que el que s'apren a desenvolupar a la Índia, es la paciència. Avui, segon dia de la meva estada, me'n començo a fer cabal (es teclat angles i no tinc algunes lletres, ni accents! Sorry!)
Doncs NO! No ha arribat la maleta! Els porters a l'entrada del campus diuen que no ha vingut ningú amb una maleta i com que no hi ha la gent de secretaria perquè es diumenge, no podem trucar a Air France fins demà. Se m'ha acabat la bateria del ordinador i el cable es dins la maleta. Enteneu el que vull dir amb això de la paciència?
El text que tinc a l'ordinador "mort" explica les primeres impressions, però ara que he pogut entrar a blogspot no tinc accés al text. Us poso per tant una petita crònica del dia d'avui que no es tant interessant com ahir.
Ha esta un dia plàcid i tranquil. M'he despertat amb el crit a l' oracio del barri musulmà, molt a prop del nostre campus a les 6 del mati. Ja havia dormit prou tot i que he mandrejat pel llit mentre veia el sol sortir.
L'esmorzar i el dinar a la cantina, m'ha ajudat a conèixer mes voluntaris i cooperants, poc a poc vaig aprenent els seus noms, les seves procedències, i les seves feines a la fundació.
El menjar es bo i mes variat del que em pronosticaven algunes persones... Ahir menú vegetaria: diferents verdures acompanyades de nam, (el pa indi), arròs o pasta) avui hem pogut afegir pollastre a les verdures i l' arros. I sempre hi afegeixo una mica dels preparats indis que li donen molt bon gust.
He tingut temps per la lectura literària i la tècnica, llegir els vostres e-mails, els sms, i fer fotografies pel campus...
Intento no perdre el estreps i pacientment espero la maleta mentre organitzo un treball que no se ben be per on tirara, ni a qui hi trobaré. La gent es afable, somriu i es deixa fotografiar. Quan pugui pujar les fotos ho veureu.
No m'angoixo, nomes espero...

Contrastat amb ahir i l'experiencia exuberant a la ciutat a Anantapur el dia ha estat propici per aquesta meditació que les cultures budistes en fan gala. Jo, pacientment vaig aprenent.

Venecia 25-30 novembre 2010

2011-01-01T04:19:00.000-08:00

Em costa molt explicar-te què és i què representa Venècia dins de la nostra civilització. Prefereixo que llegeixis com esdevingué el lloc que és avui a la “Wiki” o en algun dels llibres que corre per casa i jo t’explicaré les meves impressions. Quan arribi a casa amb totes les fotografies que he fet, en parlarem encara més. Breument dir-te que va ser molt important durant l’Imperi Bizantí per les arts i el comerç que va tenir lloc a la Mediterrània entre l’est i l’oest. S’hi han donat, doncs, molts moments de conjunció de diferents cultures i això es nota gairebé en tot. L’arquitectura, el menjar, la literatura...

L’arquitectura d’aquesta illa es tant harmònica que no et canses de contemplar els palaus i palauets que es troben al costat dels canals; el Gran Canal i d’altres més petits i no t’hi imagines cap malifeta. N'hi ha molts en bon estat perquè han estat restaurats i acullen alguns dels museus més importants de Venècia, però ni ha molts altres amb un aspecte ben decadent. L’art també va tenir un paper rellevant durant el Renaixement i els museus acullen obres magnífiques de pintors extraordinaris. per aquest motiu que cada racó és admirable i cada palau conté secrets inimaginables...

Oi que a vegades hem parlat de Vivaldi, de la seva música i concretament de “Les quatre estacions”? Doncs aquest senyor va néixer aquí però aquest era un altre moment important per la ciutat: l'época barroca. Que van anomenar el “Settecento” i que aleshores era una de les ciutats mes elegants i sofisticades d’Europa.

Vaig venir a Venècia fa uns quants anys, una visita curta, màgica i secreta que no l'he explicat gairebé a ningú. Aquest viatge va ser tan meravellós que jo em negava a tornar-hi perquè no desfés l’encant d’aquella primera vegada però reconec que tot i l’enyor que sento per la persona que m’hi va portar, torno a gaudir de la llum i de l’espai. Els detalls de la primera escapada potser tel's explicaré algun dia... Aquesta vegada ens hem trobat a Venècia amb la Josette, ella des de Marsella i jo des de Barcelona.

Ara anem per parts.
Cal que sàpigues que Venècia és una illa plena de canals i que per arribar als llocs només ho pots fer en vaixell. Als carrers no hi ha cotxes i per desplaçar-te d’un lloc a l’altre pots caminar i anar creuant ponts o agafar el “vaporetto” que represente el metro o els autobusos de Venècia. També pots agafar un “vaixell taxi” o, si tens molts diners i un caprici, una gòndola, que son precioses. Què et sembla això? A mi m’agrada tant l’aigua que això em sembla meravellós!

Recordes quan et deia que la naturalesa a Escòcia es “breathtaking”? Es a dir que et deixa sense alé? Be, el que ha fet la ma del home a Venècia també et deixa sense alé. Cada cantonada es un sospir, és un ah! o un oh! La llum es molt especial penso que també té a veure amb l’epoca que l’he visitat. Ara a la tardor, gairebé hivern els colors de la ciutat esdevenen molt vius en un dia de sol matitzats pel fred, que és intens, humit i penetrant. Mira si anava abrigada!

I mira la llum!

Aquests dies estem vivint una altra particularitat; la “acqua alta”, es a dir la marea alta que inunda la illa a certes hores del migdia. Sembla ser que hi estant posant remei amb un projecte a base de portes inflables a l’entrada de la llacuna que evitaran l’entrada d’aigua dins la ciutat perquè no malmeti les velles pedres i els seus edificis. Imagino que la gent ho agrairà però t’haig de dir que té el seu encant. Mira les fotos que vaig fer... (exceptuant la de la Plaça Sant Marc al vespre, que l'he agafat de la "Wiki")

Hem visitat un museu cada dia... recordes a Paris? La Nonna et deia que no es podia fer més d’un museu diari. Be, aquí nomes el segon dia en vam fer dos: La Galleria del’Accademia que acull l’art venecià d’abans del segle 19 (et poso un enllaç perquè vegis les imatges!!) M'agrada especialment l'estudi d'un jove de Lorenzo Lotto. Potser els més famosos son els renaixentistes Bellini, Tintotretto, Tiziano entre molts d’altres. Mira l'enllaç i les veuràs. Hi vam passar tot un matí i val a dir que al final anàvem una mica més de pressa perquè ja ens sentíem cansades. Un bon tall de pizza va fer miracles i ens va deixar a punt per l’altre museu d’un estil i un contingut molt diferent; la Fundació Guggenheim amb mostres d’art molt mes modernes i contemporànies.

En un dia de sol vam anar a la Fundació François Pinault. Més modern i “epatant” és el contingut d'aquest lloc que Pinault va adquirir, després d'un concurs molt exigent. Un espai considerable a la “Punta della Dogana” on desplega obres d’artistes contemporanis molt agosarats i suggerents. L’espai, redissenyat per l’arquitecte japonès Tadao Ando, és una altra meravella. Aquest arquitecte té una sensibilitat sublim. Les obres les destaca sense ofegar i l'espai convida en cada racó a la reflexió.

En un dia de pluja visitem el Palazzo Grassi. També conté obres de la col:lecció François Pinault que pots veure a l'enllaç de la Punta della Dogana. Aquest home és el mecenes modern, tasca que a Venècia va tenir la seva rellevància. Molts dels pintors que veiem a L'Academia no els podriem veure a no ser pels mecenes de l'época.. No deixen fer fotos pero t'he posat l'enllaç per si hi vols fer un tomb! L'espai del Palau Grassi s'ha respectat deixant admirar l'academicisme clàssic contraposat als altres palaus venecians d'un estil romànic- bizantí.

El temps no convidava a passejar i per la tarda hem anat a La Feniche, el gran teatre de Venecia que ha sofert quatre incendis però com diu el seu nom "Fenix" ha renascut de les cendres cada vegada. Vaig pensar en la Marina i el seu teatre, vaig pensar en tu i en la teva mare i m'agradaria un dia que hi poguessim anar totes les dones de la família. No és massa gran i la pàtina del temps no s'hi veu tot i la restauració que s'ha fet amb molta cura. Tampoc em deixaven fer fotos, és a dir que t'hi poso l'enllaç.

Un altre museu ha estat el palau Fortuny que m'ha desencantat per comparació amb els altres. Aquest era el fill del famós pintor que no tenia l'art del seu pare però va ser un bon dissenyador de moda i va inventar un plisat que el va fer famós arreu del mon. També va pintar però no amb la presició i perfecció del seu pare. L'espai acull altres exposicions i només el darrer pis està minimament acondicionat. M'han agradat les vistes des del lloc.

També hi ha altres plaers més personals i també estètics com la cafeteria Florian a la Plaça Sant Marc on hi vam pendre una xacolata calenta. I molts plaers culinaris... Com gaudiries de la bona pizza a "Al Volo" al Campo Santa Margherita. Un lloc senzillisim on et serveixen el tall de pizza en un paper, però és BONISSIMA! No hem d'oblidar els cicchetti, o les tapes venecianes, totes elles bonissimes i apetitoses. La vam probar a la cantina do Spade, un lloc gairébe històric que ha servit menjar des de fa més de 5oo anys!!! La seva mozzarela di bufala, els espaguettis al nero de sepia, la sipia amb polenta, l'espaguetti a le vongole i la sopa de peix son entre altres dels seus plats absoluts plaers del gust en diferents retaurants. Bonissim i també carissim!!!

I després... passejar, donar tombs amb el vaporetto que ho feiem als seients de fora amb un fred que pelava i així podiem fer totes aquests meravelloses fotos.

Hi anirem un dia!!! Petita bonica, t'estimo!

Retorn a Viena

2010-11-16T17:09:00.000-08:00

He tornat a Viena. Aquesta vegada per donar un curs als profes d'espanyol sobre la meva experiencia amb els "Blogs" a la classe de llengua estrangera on vaig estimular l'escriptura creativa , la lectura i la interacció a l'aula. Estic segura que tu també haguessis gaudit d'una experiencia així, en anglès!
Ha anat be pero m'he pogut passejar molt menys del que esperava. La maleida cama i el peu m'han fet la guitza de mala manera! tot i així, tal i com em va prometre en Jordi Lalinde, hem anat a la Opera (Staatsoper) dues vegades a veure Tosca, que havia vist dues vegades (al Liceu i a Washington) i també vam anar a veure "Alcina" de Händel. És una mica repetitiva però tenia alguns troços molt bonics. Després també vaig anar a un concert de música barroca. Vaig escoltar música de Penderecki, Ives, Vivaldi, l'adagio de Barber (que és delicadissim i bell!!!) i l'Stabat Matter de Pergolesi. Ho van fer a l'esglesia del "Menonites". Va ser sublim, increible, preciós! La música ho omple tot a Viena!!!!

El dissabte em vaig escapar al mercat que sempre he revisitat. Em sorpren veure fruites d'arreu del mon, (també hi havia especies tan ben colocadetes i tants productes de tota mena.. d'això vaig fer fotos. Te'n poso algunes, mira...

També vaig fer una foto de la posta de sol des de la finestra de l'hotel el dia que vaig arribar mentre acabava de arrodonir les sessions de l'endemà pels profes...

I el diumenge em vaig escapar a veure una exposició de la Frida Khalo i vaig pensar molt amb la teva tia Marina que estic segura que l'haguès gaudit tant o més que jo. Aquesta dona és ben especial.

També em vaig encantar amb un dels edificis fet per Joseph Maria Olbrich, un alumne de l'Otto Wagner, el més representatiu de la Secesió Vienesa... Especial, oi?

T'he posat alguns enllaços que espero que et piqui la curiositat i te'ls miris!!

Pensant en tu!
Petita bonica, t'estimo.

Viatge als Estats Units

2010-11-10T00:56:00.000-08:00

El passat dijous vaig fer la presentació, a la meravellosa biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges, el meu poble, de la part del viatge pels Estats Units que vaig fer a començaments d'any. Hi erets!! juntament amb la teva mare i la teva tia Marina, les meves dues filles. Vaig ser tant feliç d'explicar aquest viatge on vas ser present tantes vegades... He posat el PPT de la presentació a "Scrib" perquè el puguis tornar a mirar sempre que vulguis i perquè recordis lo important que ets per mi.

Petita bonica, t'estimo.

Presentació Blog Biblioteca

Formentera, per fer boca...

2010-10-15T11:47:00.000-07:00

Formentera 2010 octubre 1

Cliqueu sobre la fotografia per veure la resta i si les voleu veure seguides i en gran, cliqueu a "slideshow"... Gaudiu!!

Entre viatges

2010-10-15T11:23:00.000-07:00

He fet alguns viatges entre l’anada a Escòcia i Formentera. Una de les sortides més màgiques de l’estiu ha estat al Delta de l’Ebre. Vaig anar-hi per primera vegada quan la teva mare tenia 3 anys. Aquella descoberta em va deixar bocabadada. Ens hi va portar la Rosa Maria Villalbí, una cosina del teu avi Jordi. Va ser preciós!!! Recordo la posta de sol a la tarda amb una nitidesa increïble i cada cop que hi he tornat, que han estat moltes i moltes vegades d’ençà, m’ha tornat a fascinar. Aquest estiu hi he anat dues vegades per motius diferents. La primera per celebrar la jubilació d’una bona amiga, la Sole Horta que és de la zona i ens va voler oferir una bona mostra de la seva terra amb una excursió en vaixell fins la desembocadura de l’Ebre. Dalt del vaixell ens va oferir els típics pastissets de Tortosa i una mistela que portava en una nevera portàtil. Després vam anar a un restaurant a Deltebre i ens van delietar amb productes de la terra, l’anguila fumada, pa amb tomaquet i pernil, i l’arròs caldòs de llomàntol. Quina manera mes deliciosa de mimar-nos!! Aquest dia no portava la càmera i no vaig poder copsar les imatges que espero que la meva amiga Tere, algun dia, me les faci arribar. La veritat es que em vaig quedar amb ganes de tornar-hi amb mes calma i anar a llocs que em meravellen com la platja de la Marquesa, el Far de la punta del Fangar, a la part de La Terra Baixa i a l’altre banda del riu, mes al Sud, la del Montsia, la Punta dels Alfacs i les Salines que després de les tempesta d’aquesta tardor sembla quer ha quedat tot destartalat. Vaig convencer a en Jordi perquè m’hi portés. Reticent, em va dedicar un dia de les seves vacances i ens hi vam arribar. Quina delícia... em vaig conciliar amb mi mateixa en veure la seva cara de felicitat mentre es banyava i distant, com sovint està, caminava per la platja.

Vam passar un dia deliciós! Al capvespre i després del darrer bany a la punta de la Banya del Alfacs vam anar a Sant Carles de la Ràpita on a la peixateria de la Llotja vam comprar peix un fresquíssim i altres productes mes elaborats.

Aqui et trio algunes imatges per que composis el teu imaginari...

Una altra escapada va ser a Viena. Si vols que et digui la veritat em feia mandra d’anar-hi perquè hi haig de tornar el proper novembre per donar un curs de formació a professors però en Jordi Lalinde volia que hi anés per coordinar els continguts del curs. Ja veus! I hi vaig anar i em va mimar perquè no protestés! I vam anar a la Opera a veure Lucrecia Borja de Donizetti un dia, i l’altre un ballet, Oneguin de Tchaikovsky. També vam caminar pel mercat el dissabte que és una meravella. Vaig comprar canyella i altres espècies i un llobarro que vam fer a la sal. Estava deliciós. També et poso unes imatges de la opera perquè vegis la impressió que fa aquest lloc.

Em va sorprendre veure la programació que varia cada dia i fins i tot hi ha dies amb dues representacions diferents! Els quatre dies que hi vaig ser no van donar per més però va ser una sorpresa agradable. Quan hi torni en Jordi Lalinde, m’ha promès una opera de Mozart. Imaginat quines ganes!!!

La darrera sortida ha estat a Formentera, però aquesta te l’explico amb més pels i senyals. Quin paradís!!!!

Formentera o el paradís

2010-10-15T10:20:00.000-07:00

He tornat a Formentera. He volgut fer la volta a peu amb les mateixes expectatives que l’any passat però a vegades les coses es capgiren i no surt tot com havies prevís. Oi que t’ha passat moltes vegades Clàudia? Doncs mira, el que et vull dir, és que de tot s’aprèn i de tota inconveniència en treus una lliçó.

Només arribar em vaig torçar el peu amb un maleït graó que no vaig veure mentre intentava enviar un msn a la teva mare i em vaig fer mal al tormell. Una de les companyes em va deixar una crema per fer baixar l’inflamació però l’endemà encara em feia mal i no vaig anar a caminar. El dia següent em vaig posar una vena forta i em vaig llençar a fer uns quants quilòmetres per una zona que l’any passat no havíem fet des del Far de la Mola passant des de la Punta des Far, per la Punta de sa Ruda, Cala Codolar, Punta Roja i pel Camí des Torrrent Fondo i a s’Estufador. Vaig començar a meravellar-me amb les particularitats del paisatge que encara em semblava mes salvatge que el que havia conegut, i encara més quan vam passar per la Punta de sa Fragata i es Calò des Mort que per baixar a la platja t’havíes de penjar d’una corda. No ho vaig fer perquè no em volia malmetre l’altre peu!
Pero mira com eren de bonics aquests llocs:

A Es Copinar m’hi vaig quedar i un cotxe de l’organització em va venir a buscar perquè anaven a fer un trajecte menys atractiu i el peu em feia mal. Aquí no es van acabar les desgràcies, vaig agafar un refredat que em va deixar feta una “coca” i el darrer dia de caminada no m’hi vaig veure en cor de fer-la. Em vaig quedar al llit després de prendre unes pastilles de la farmàcia i que em van donar molta son. La gent sembla que va tornar de seguida de la ruta prevista cap a la illa de s’Espalmador perquè va començar a ploure molt i molt fort. L’any passat ja hi volíem anar però tampoc ho vàrem fer. Em recordava la novel·la de Virginia Woolf “To the Lighthouse” i els inconvenients per arribar-hi que tenien un caire més simbòlic que real.

Aquest dia va ser nefast. Em sentia inútil i em desesperava la meva incapacitat, sort que em va tocar una companya d’habitació encantadora, simpàtica i pràctica; l’Anna “de Balaguer” que va anar a buscar-me un caldet calent i això va ser el poc que vaig menjar aquest dia i que em va fer sentir de perles. L’endemà, si més no, em podia moure i trescar.

Com pots veure “gafada” amb el peu fotut i l’encostipat no vaig gaudir dels companys i companyes de la volta com l’any passat però el meu dia de solitud que sempre em guardo abans de tornar ha estat perfecte. Ha continuat la pluja, una pluja intermitent que m’ha permès desplaçaments per les rodalies de la platja i poblet des Pujols. També he anat a Sant Francesc a comprar la sobrassada que fan ells mateixos en una de les carnisseries de la capital de la illa. És un lloc petit i acollidor on hi ha el que es necessita, sense masses pretensions.

Una pastisseria on hi fan bons pastissets salats i dolços, uns bars per menjar amanides i altres productes mediterranis i s’hi pot comprar menjar fresc i típiques coses de les illes, com el peix sec, les sobrassades, els pastissets i les ensaïmades si les encarregues. Els carrers son gairebé tots pietonals i els cotxes, ben pocs, no fan nosa, ni corren en excés.

Aquesta illa et transporta, i el més gros és que no saps on. Quan surts dels petits nuclis urbans, tot es natura, tot es vida. Això vaig descobrir quan tornant de Sant Francesc vaig anar a fer un tomb per la costa i em vaig trobar amb un paisatge lunar, amb una roca masegada per la mar i el vent.

Tornant a l’hotel vaig veure un sol que es ponia darrera l’Estany Pudent i Ses Salines que em va deixar bocabadada.

Gafada i tot he pogut, com pots veure, gaudir. Avui abans de marxar, encara plou però l’Arc de Sant Martí s’apunta darrera els núvols que observo des de la meva habitació.

Encara faré un tomb per la platja abans de tornar a la tempestuosa i vital Eivissa que, comparada amb Formentera, em sembla un lloc sorollós i transitat.

No he pogut fer el tomb! Ara mateix soc al Port de La Savina esperant la meva hora del vaixell i mentre venia el cel s’ha tornat a esquinçar deixant anar una pluja devastadora. Sabia que pararia i just arribar al port es veia Eivissa amb Es Vedrà clarament al fons. La llum, malgrat la pluja que cau ara amb un polsim i els núvols, es preciosa. Tants contrastos... l’únic que em molesta ara es la maleta que, tot i lleugera, és un engavany.

Formentera és un paradís, Clàudia. M’hi perdria, però es difícil perquè tot i que “tots els camins porten a Roma” la Roma de la illa no és tant lluny. D’aquí la gràcia de la Volta que ja fa 10 anys que dura. És una volta possible, fins i tot pels no massa caminants que, amb bon encert en Francesc Vivas, una home d’una vitalitat extraordinària que viu a Sant Pol de Mar, organitza any rera any... Voldràs fer aquesta "Volta" amb mi algun dia?